Sant Adrià de Besòs, amb només 3,87 km², s’estén a la desembocadura del Besòs i forma una continuïtat urbana amb Barcelona, Santa Coloma i Badalona. El riu, amb el seu passat d’aiguamolls i vernedes i les temudes besosades, ha condicionat profundament el poblament i l’activitat del municipi. El nucli originari s’articula al voltant de l’església de Sant Adrià, documentada des de l’any 1012 i seu d’un antic priorat agustinià que va donar rellevància eclesiàstica al lloc. Durant segles, els molins fariners de la ribera van ser una font clau de riquesa i els bisbes de Barcelona n’exerciren la jurisdicció, amb el Castell del Bisbe com a residència ocasional.
La vida del poble ha estat marcada per destruccions successives —musulmans, francesos i riuades— fins que, al segle XVIII, la fertilitat del terreny i la proximitat de Barcelona van impulsar una notable prosperitat agrícola, visible en les nombroses masies avui desaparegudes, excepte can Rigalt. Al segle XIX i inicis del XX, les ribes del Besòs esdevingueren espai d’esbarjo i de trobades obreres, mentre el municipi resistia intents d’agregació a Barcelona i Badalona, anul·lats definitivament el 1955. El segle XX va significar un gir radical amb la industrialització i l’arribada d’immigració, transformant un poble agrícola en una ciutat obrera i densament connectada amb la metròpoli. L’ofici singular dels passadors, que ajudaven a creuar el riu abans de la construcció de ponts sòlids, perdura avui en la iconografia festiva dels gegants Adrià, Natàlia i la petita Eulàlia, símbols d’un passat lligat al riu i a la vida comunitària adrianenca.
