L’administració local és la més pròxima a la ciutadania i la que primer ha de donar resposta a les seves necessitats bàsiques. Amb un marc competencial sovint difús, els recursos de la Generalitat per ajudar a finançar aquestes actuacions massa cops no són suficients i els ens locals han de dotar amb recursos propis les quantitats que falten i aportar-ne encara més per oferir serveis addicionals davant de noves problemàtiques o demandes.
Un dels reptes d’un eventual nou model de finançament local ha de ser reconèixer aquests àmbits en què estan actuant i preveure’n uns ingressos suficients, especialment si es tracta de garantir els drets socials de les veïnes i veïns. Per aquest motiu, l’Observatori de les Finances Locals de l’ACM ha incorporat un nou apartat per analitzar específicament l’evolució de les despeses en serveis socials i en educació i d’on prové el seu finançament. Una secció des d’on consultar-ne totes les dades globals i també municipi a municipi.
En relació amb els serveis socials, el marc competencial atorga als municipis de més de 20.000 habitants i als consells comarcals la gestió d’un paquet de serveis socials bàsics, el cost dels quals ha crescut dels 441 als 681 milions, entre 2013 i 2023. Tot i això, qualsevol administració local també pot impulsar altres serveis socials. I les necessitats i demandes ciutadanes han augmentat enormement (per l’envelliment, la població nouvinguda, les dificultats socials, el suport a joves, dones i col·lectiu LGTBQ…), fins al punt que el cost d’aquests serveis addicionals s’ha incrementat dels 168 als 409 milions.
En conjunt, la despesa global en serveis socials va superar l’any 2024 els 1.200 milions, xifra que duplica la quantitat que hi destinaven una dècada enrere. Un augment del 110% que és molt superior al del conjunt de despeses no financeres (+59%) i ingressos no financers (+49%) de les mateixes administracions. El pes d’aquesta matèria en el pressupost total ha passat del 9,4% al 12,5% (un de cada vuit euros) i, amb l’envelliment progressiu de la població, no sembla que aquesta tendència s’hagi de revertir.
La majoria dels recursos per finançar aquestes polítiques provenen directament de les arques municipals. Davant dels 1.200 milions gastats en serveis socials, la Generalitat només va transferir 408 milions per al seu finançament i els usuaris van aportar uns altres 30 milions.
El model català preveu que, pel que fa als serveis socials bàsics, la Generalitat es faci càrrec del 66% del cost, mentre que l’Estat seria el responsable d’un 20,5% —amb el finançament a les diputacions i les ajudes a la dependència—, els usuaris es farien càrrec d’un 3,5% i els ajuntaments haurien d’aportar sols el 10% restant. Segons la Diputació de Barcelona, però, ajuntaments i consells comarcals assumeixen el 51% d’aquesta despesa. I pel que fa als serveis socials no considerats bàsics, aquests corren a compte gairebé completament dels propis recursos.
Quant a l’altre gran àmbit analitzat, l’educatiu, els ens locals col·laboren amb la Generalitat en l’ordenació i gestió del sistema. A grans trets, però, les principals competències que impulsen de forma principal se centren a implantar la xarxa pública de centres per impartir el primer cicle d’educació infantil, els ensenyaments artístics i, en menor grau, les escoles d’adults.
Per fer-ho, el pressupost que hi destinen ha crescut dels 740 milions fins als 1.203 milions, entre 2013 i 2024. D’aquests, la partida principal és el funcionament dels centres educatius de primer cicle d’educació infantil, amb 534 milions, però la que més ha augmentat és la de serveis complementaris —escoles de música, extraescolars, transport, ajudes a associacions de famílies…—. Aquesta s’ha duplicat fins als 385 milions, des del 2013, per enfortir l’educació més enllà del cicle formal i facilitar la participació i la conciliació de les famílies.
A més, els recursos de la Generalitat ajuden a finançar només el funcionament ordinari de les escoles bressol, el qual està taxat en 5.400 euros per alumne. Però el cost real de funcionament dels centres supera els 8.000 euros. I pel que fa a tota la despesa educativa municipal, els ens locals aporten directament el 55% dels recursos.
En aquest cas, la demanda de places hauria de reduir-se amb el temps, ja que la proporció d’infants de 0 a 3 anys ha caigut del 4,5% al 3% de la població, des del 2011. Tot i això, amb la gratuïtat de l’I2 les sol·licituds van disparar-se un 35% el curs passat i també un 24% en l’I1.
Aquestes dades i moltes més es poden consultar de manera completa i interactiva a l’Observatori de Finances Locals de l’ACM, on també es pot indagar en la informació concreta d’aquests àmbits de cada entitat local.
Font: ACM
