Desenes de milers de manifestants van tornar a reclamar la independència a Barcelona –tot i el xàfec matinal–, Girona i Tortosa en una jornada marcada per la llengua i la irrupció de la ultradreta
La d’ahir era una Diada que havia de tornar a ser de resistència, supervivència fins i tot, vist les hores baixes en què continua immers l’independentisme social i polític. I l’objectiu es va aconseguir malgrat la pluja intensa que va caure tot just en alguns punts clau de Barcelona entre quarts d’onze del matí i quarts de tres de la tarda, que va obligar a suspendre o reduir a la mínima expressió els actes previstos al migdia a la capital, i fins i tot va fer plantejar molt seriosament a l’ANC i la resta d’entitats convocants la possibilitat d’anul·lar la mobilització unitària convocada a la tarda amb el lema “Més motius que mai per a la independència”. Finalment, però, el sol va sortir i desenes de milers de persones van tornar a sortir a les 17.14 h als carrers mullats de la capital –28.000 segons la Guàrdia Urbana– i als eixuts de Girona i Tortosa –12.000 i 1.500 respectivament segons les policies locals–, per a un total de 41.500 segons les xifres oficials.
Una dada, això sí, que aquest cop els organitzadors, que no en solen donar, van voler rebatre per “no deixar el relat en mans dels que volen acabar amb la nació”. En una nota posterior, així, van assegurar que els manifestants van “donar una lliçó” als que donen per mort el moviment, amb un “èxit de participació” que pels seus càlculs i les dades ofertes per les policies van superar els 100.000 en conjunt. L’any passat, quan es van fer mobilitzacions similars a cinc ciutats, l’Assemblea, que enguany s’havia proposat mantenir el llistó, ja va lamentar que la xifra total de 75.000 participants que van sumar oficialment estava “molt per sota de la realitat”, però no en va donar cap d’alternativa. En tot cas, més enllà del ball de números, la realitat innegable és que la mobilització s’ha desplomat d’uns anys ençà, si bé s’entesta a sobreviure cada Diada per deixar clar que l’anhel per la independència resta si més no latent. I cada any continua sent, amb diferència, el que treu més gent al carrer al país.
Insubornable mobilització a banda, dues van ser les grans novetats de la Diada enguany. D’un cantó, la irrupció de la llengua com a font central de preocupació i reivindicació, i més després de l’enèsim pronunciament del TSJC la vigília que tombava bona part del decret del govern Aragonès que havia de blindar el model lingüístic a l’escola. Gairebé tots els partits, institucions i entitats que van fer ahir declaracions públiques, per exemple després de la tradicional ofrena al monument a Rafael Casanova, van fer una defensa tancada de la llengua i del model d’escola catalana, inclòs el govern d’Illa i el PSC. També es van sentir moltes consignes com “Ara i sempre l’escola en català!” o “El català no es toca” en la manifestació de la tarda, així com en els parlaments finals, pronunciats sota el monument a Colom entre una certa improvisació provocada per problemes tècnics, que no va impedir el desplegament final d’una foto del rebatejat rei “Felipito” cap per avall. “Quantes declaracions més farem dient que hem blindat el català? El blindarem amb la independència! És l’única via per assegurar la supervivència i normalització en tots els àmbits”, hi cloïa l’activista cultural Iolanda Batallé. “Cap jutge ens ha de dir en quina llengua hem de parlar ni quina escola hem de tenir”, proclamava, gairebé sense veu, el president de l’ANC, Lluís Llach, que feia una lectura abrandada del manifest conjunt. “No podem permetre que desmunti un consens parlamentari i social avalat durant dècades al país”, sostenia, mentre cridava a la “desobediència” de la sentència “a les aules, els carrers i les institucions”. El manifest, que també denunciava el “sabotatge” del poder judicial a la llei d’amnistia i n’exigia l’aplicació a tots els encausats, acabava amb una nova crida a la unitat política, posant-se les entitats signatàries com a exemple. “Sabem que els uns sense els altres no arribarem enlloc”, resumia, per reclamar als partits independentistes, entre crits d’“unitat” del públic, que trobin “camins d’entesa” i aprofitin la força del moviment per “retornar a les institucions el paper vertebrador de les aspiracions nacionals”.
