La majoria del país ha arribat als 30 °C en algun moment i la meitat del territori supera l’extrem de 40 °C en les onades de calor
Els Ports, el Montsià, Prades-Montsant, el Vallès i l’Alt Empordà concentren els grans aiguats dels darrers trenta anys
El nou Atles climàtic de Catalunya 1991-2020 del Servei Meteorològic (Meteocat) avançat fa dos anys pel que fa a les mitjanes climàtiques del darrer trentenni arribava a dues conclusions principals. La temperatura mitjana ha augmentat gairebé un grau respecte als darrers trenta anys del segle XX (Atles climàtic de Catalunya 1961-1990) i ha passat de 12,3 °C a 13,1 °C. Al mateix temps ha augmentat la superfície de la regió que, incloent els Monegres, el Baix Cinca i la Llitera, s’allarga a través de les planes de Lleida i Urgell fins a les portes de Cervera – trenta anys enrere només arribava fins a Tàrrega– i forma una àmplia regió on la pluja anual no supera els 400 mm.
En l’edició definitiva del nou atles, també en paper, publicada aquest desembre pel Meteocat, s’inclou el règim pluviomètric estacional, que registra un parell de canvis importants respecte als trenta anys anteriors. En l’atles 1961-1990 la tardor només era l’estació més plujosa de la meitat sud i del litoral del país perquè la primavera i l’estiu ho eren de la meitat nord interior. En l’ampla franja del Pirineu i Prepirineu l’estació més plujosa era l’estiu per la freqüent activitat tempestuosa des del Pallars Sobirà fins a la Garrotxa passant per l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà, el Lluçanès, part d’Osona i el Ripollès. Per altra banda, la primavera constava com l’estació més plujosa en una segona franja des del sud de l’Alta Ribagorça i el nord del Segrià fins a l’interior de l’Alt Empordà i el Pla de l’Estany passant pel Pallars Jussà, la Noguera, el sud de l’Alt Urgell i el Solsonès. Aquest règim d’hegemonia humida de l’estiu i la primavera al nord del país ha desaparegut, i la tardor s’ha imposat com l’estació més plujosa al 90% del país en els primers vint anys del segle XX. Només amb les excepcions del triangle entre Berga, Prats de Lluçanès, Vic i Ripoll i la meitat de la Cerdanya, dos territoris singulars on l’estiu es manté com l’estació més plujosa perquè hi sovintegen les tempestes de tarda causades per l’ascensió fins a capes més fredes de l’aire terrestre reescalfat.
L’altre canvi entre els dos atles climàtics es produeix a la Val d’Aran, de clima atlàntic, i on es considerava pels registres existents al segle passat que hi precipitava de manera similar durant tot l’any. En l’atles actual, aquest equilibri s’ha trencat i els darrers vint anys la tardor també es mostra com l’època més plujosa a l’Alt Pirineu i la meitat sud de l’Aran mentre que la primavera s’imposa només a l’extrem nord de l’Aran i el Pallars Sobirà, però també al nord de la Terra Alta, l’extrem occidental de la Ribera d’Ebre i el racó sud del Segrià per la convecció primaveral ibèrica al Matarranya i l’interior dels Ports. Enlloc del país l’hivern és el temps més plujós si bé al cap de Creus és la segona estació amb més precipitacions.
Però la novetat important de l’edició d’aquest desembre de l’Atles climàtic de Catalunya 1991-2020 és que s’afegeix ara tota la cartografia dels extrems climàtics de temperatura i precipitació, una cartografia que permet «detectar els patrons espacials del risc, quines àrees són més proclius a patir sequeres o grans aiguats», explica Marc Prohom, cap de l’àrea de Climatologia del Meteocat, qui conclou que la nova documentació “ens dona informació de la freqüència, intensitat i durada d’aquests extrems, i ens ajuda a contextualitzar aquests episodis”.
La temperatura màxima absoluta anual se situa per sobre dels 30 °C en el 94% del país –els únics llocs on no s’hi arriba estan per sobre dels 2.000 m al Pirineu–. En gairebé la meitat del territori algun cop en aquests darrers trenta anys s’han superat els 40 °C en les planes, valls i fondalades de l’Ebre i Ponent, Catalunya central, depressió prelitoral i plana de l’Empordà. Són valors extrems registrats durant les onades de calor que sovintegen les darreres dècades. El valor més alt (43,8 °C) que registra l’atles fins al 2020 correspon a Alcarràs el 29 de juny del 2019, però el Meteocat recorda que, el juliol del 2023, es van superar els 45 °C a l’Empordà. Les mínimes s’han produït durant invasions d’aire fred a muntanya i fondalades, on s’ha arribat a -26 °C als cims pirinencs però també a mínimes inferiors als -15 °C en planes interiors, per exemple la segona quinzena de desembre del 2001 després d’una nevada abundant els dies 14 i 15 seguida d’un anticicló que va provocar una forta inversió tèrmica a l’interior del país. L’atles nou confirma la intensitat potencial de l’amplitud tèrmica diària (superior als 12 °C) també a les fondalades i valls com les conques de Tremp i Òdena, les planes ceretana, selvatana i de Vic, i les valls de les dues Nogueres fluvials, la Valira i l’alt i baix Segre però també la de l’Onyar –en canvi, al Maresme i el pla de Barcelona la màxima diferència de temperatura diària no supera els 6 °C–. Les temperatures superiors a 30 °C es poden donar al voltant de 90 dies anuals al curs baix del Segre, la vall de l’Ebre i la conca de Tremp, i entre 60 i 70 dies a la conca d’Òdena, al Bages, al nord del Baix Llobregat i a la vall de l’Onyar. La proliferació de dies tòrrids superiors als 35 °C queda més restringida al Segrià i en punts de la Ribera d’Ebre, amb més de 20 dies anuals. El màxim de nits tropicals superiors als 20 °C, en canvi, se situa al litoral, amb fins a 80 nits al Baix Llobregat, el Barcelonès i l’extrem sud del Maresme –l’efecte d’illa de calor del centre urbà de Barcelona fa que la ciutat n’arribi a tenir 90–. El fenomen és inexistent al Pirineu i Prepirineu però també a les serralades prelitoral i Transversal.
Els dies de glaçada es produeixen majoritàriament en alçada i per això proliferen a la meitat nord de l’interior del país i també als Ports, Montsant i Muntanyes de Prades o la serralada Transversal (més de 50 dies). Però també a les fondalades d’inversió tèrmica com la plana de Vic o la vall de l’Onyar poden superar els 50 dies.
