Jordi Ferrer

Alcalde de Sant Llorenç d’Hortons

Alcalde "nouvingut"

Ens queda un bon camí per ser com la Toscana, però tenim molt potencial

Sant Llorenç d’Hortons vol un creixement ordenat que l’apropi als 3.000 habitants
0
2694

A l’Alt Penedès ens espera avui l’alcalde de Sant Llorenç d’Hortons, una persona amb ampla experiència directiva en el món privat que va saber adaptar-se a les particularitats municipals.

Què feia vostè, abans de ser alcalde?

Jo vinc del món de l’empresa privada. Vaig treballar en una multinacional farmacèutica i vaig arribar a ser-ne director. Viatjava per tota Espanya i per Europa, però em vaig pre-jubilar amb 55 anys. I va ser una gran sort, perquè tenia la vida solucionada econòmicament i disposava de temps. Si fa 15 o 20 anys m’haguessin dit que seria l’alcalde, no m’ho hauria cregut.

Jo era director de multinacional. Si fa 15 o 20 anys m’haguessin dit que seria l’alcalde, no m’ho hauria cregut.

I com va ser la seva entrada en política?

Jo coneixia gent del poble que eren de Convergència i Unió. Un dia em van introduir en l’equip i vaig entrar a formar d’una candidatura. En la primera legislatura, vaig estar en l’oposició durant quatre anys. Posteriorment ja vam crear un partit propi que es diu “Poble 2.0” i ens vam presentar. Vam guanyar les eleccions dues vegades consecutives.

I, com a antic directiu d’empresa, quin és el seu estil de fer a l’alcaldia?

Doncs, com bé dieu, una mica de direcció. Però no pas de direcció autoritària. A mi m’agrada escoltar i treballar en equip. Malgrat que em feu l’entrevista a mi, tinc un equip de govern molt bo, que treballa per consensos i que pren decisions de manera conjunta. Fins i tot consensuem coses amb l’oposició en certes ocasions, i amb tot el personal. Ara mateix, per exemple, estem fent uns cursos de coaching per al personal i intentem apropar els polítics amb els professionals. Dona molt bon resultat.

Tinc un estil directiu, però gens autoritari. A mi m’agrada escoltar i treballar en equip.

Aquests han estat uns anys difícils als municipis. Què n’ha après, com alcalde?

Han estat uns anys distrets, sí. En l’anterior legislatura vam viure tot el tema del Procés. El nostre objectiu va ser que tothom pogués votar. I al final, vam haver de comptar vots de nit, al camp de futbol, per por a les represàlies. I en la present legislatura hi ha hagut la pandèmia, que ha tingut diversos impactes. Particularment, perquè ens ha privat de tenir el contacte que hauríem volgut amb al ciutadania.

El gran avantatge dels pobles petits és que podem estar amb la gent en el dia a dia. I si et treuen el contacte amb ells, tot es torna molt feixuc. Ara, afortunadament, hem fet una fira del vi i l’alimentació i hem venut 1.200 copes, gairebé el triple de l’habitual. Això vol dir que, a més de la bona organització que hi ha hagut, la gent té ganes de sortir al carrer i tenir contacte els uns amb els altres. Esperem que la normalitat ens ho torni a fer proper.

La pandèmia ens ha privat de tenir el contacte que hauríem volgut amb al ciutadania.

I què li ha aportat, específicament a vostè, el ser alcalde?

Doncs molt. Com us deia, jo vinc de la iniciativa privada i solia pensar que ja ho sabia tot. Creia que si em dedicava a la política no tindria cap problema en gestionar les coses. Però aquest és un altre món que no té res a veure amb l’anterior feina. Vaig haver de fer un reset total: a l’empresa privada et mous per beneficis, guanys i accionistes. Aquí veus una altra cosa: la capacitat de servei que puguis donar als ciutadans.

Va caldre canviar el xip. Primer, perquè m’escandalitzava la despesa que hi havia a nivell local. Però va resultar que era una despesa necessària. Per exemple: l’escola bressol és deficitària, com ho son la piscina o els autobusos. Però no en pots prescindir. I costa d’acostumar-s’hi al principi.

D’altra banda, el que més m’ha enriquit ha estat el contacte amb la ciutadania. Com que és un poble tant petit, tothom et para pel carrer per dir-te qualsevol necessitat que tingui… Això va amb el càrrec i, fins i tot, diria que m’agrada. M’ha enriquit molt, personalment. A més, he après a bellugar-me amb la Generalitat, la Diputació, el Consell Comarcal… És una cosa que cal viure.

Vaig haver de fer un reset total: a l’empresa privada et mous per beneficis, guanys i accionistes. Aquí, per la capacitat de servei als ciutadans.

Ens ha portat i triat unes fotografies personals. Ens les vol explicar?

Sí. En aquesta hi surto amb uns 9 o 10 anys, amb amics de la infància. Encara mantenim l’amistat. Estem parlant dels anys seixanta i no té res a veure amb ara. Sempre dic que els de la meva generació, de 1956, hem passat d’anar amb un bolígraf i paper a tota la tecnologia que tenim ara. També és una sort.

En l’altra fotografia hi surto quan tenia 21 anys. Aquí estudiava enginyeria, i al conservatori de música, perquè estudiava piano. Va ser una època també molt bonica.

Els de la meva generació, hem passat d’anar amb un bolígraf i un paper a tota la tecnologia que tenim ara.

Alguna fotografia relacionada amb l’alcaldia?

En tinc una de quan fèiem campanya electoral, crec que a la primera de les legislatures. És tot un món que desconeixia. I tot ha canviat molt en aquests anys. Jo he estat una persona que treballava per Espanya i per Europa i aquí només hi venia a dormir… Em vaig enamorar del poble perquè venia a un restaurant fa 30 anys que ja no existeix.

Em vaig enamorar del poble perquè venia a un restaurant fa 30 anys que ja no existeix.

Vostè no és originari d’aquí?

Jo vaig néixer a Badalona i allà hi vaig viure tota la vida fins fa 31 anys. Aquí hi soc una mica nouvingut. Aquí al poble hi ha gent de la de tota la vida; persones que van arribar als anys 60 i 70, que estan perfectament adaptats i, després, hi ha els nouvinguts… Jo mateix en soc un, malgrat ser l’alcalde i portar tants anys aquí. És un tema simpàtic, eh?

Aquí al poble hi ha gent de la de tota la vida; persones que van arribar als anys 60 i 70, que estan perfectament adaptats i, després, hi ha els nouvinguts… Jo mateix en soc un, malgrat ser l’alcalde.

En quin moment es troba el municipi, després de la pandèmia?

El nostre és un municipi amb certa qualitat de vida, en termes econòmics i socials. Això no vol dir que no hi hagi gent que ho estigui passant malament. Però com que no vivim del turisme, la pandèmia ens ha passat una mica més suau. 

Amb tot, alguns sectors com ara la restauració, o les botigues de queviures, sí que han patit un impacte econòmic important. Hem hagut de preveure unes línies d’ajuts extraordinàries i hem aplaçat els pagaments dels impostos i taxes. També hem donat totes les facilitats possibles a la ciutadania. 

I com és el creixement demogràfic?

Aquí som molt conservadors amb el creixement. Al municipi som unes 2.550 persones, aproximadament. D’aquestes, unes 1.800 viuen al nucli de Sant Llorenç. La resta, viuen a Sant Joan Samora, el Grandet i als nuclis més petits de Can Bargalló, El Torrentfondo o la Vinya del Pollastre. Estem una mica dispersos i és una mica difícil de governar, però cada nucli té el seu pressupost adequat i ens n’anem sortint prou bé.

Digui’ns coses bones i dolentes del municipi, per si algú de fora vol conèixer-lo…

De coses dolentes és difícil trobar-ne. El que tenim més aviat són mancances. En canvi, ho tenim gairebé tot bo. L’entorn és privilegiat. Estem a només 40 km de Barcelona, a la segona anella industrial, però a la vegada ens estem protegint. Per exemple, el quart cinturó és un tema que s’ha apagat i que ens preocupava, perquè ens trinxava molt. 

Així que, a més de l’entorn, tenim la tranquil·litat.

Quant a coses a millorar, doncs ens manca un tren. I som 2.000 i escaig habitants. Si en tinguéssim, seríem com Gelida, i creixeríem més. Nosaltres volem créixer de forma ordenada, no explosiva. El POUM de 1986 ens marca un màxim de 15.000 habitants, que és una veritable bestiesa. Nosaltres pensem que podria ser bo arribar als 3.500, com a molt, i creixent amb ordre. D’aquesta manera podríem adquirir alguns privilegis que ara no tenim, com ara una biblioteca, o més coses.

El POUM de 1986 ens marca un màxim de 15.000 habitants, que és una veritable bestiesa. Nosaltres volem créixer de forma ordenada, no explosiva.

Quins indrets emblemàtics ens podria destacar?

En tenim uns quants. No hi ha coses especialment importants, però sí que n’hi ha de molt boniques. Per exemple, al Pàmpol hi ha una vista molt bonica de tot l’entorn. I també tenim la Bassa Gran, que data de 1700, i que durant molts anys va ser un dels pocs llocs on les dones, especialment, es trobaven i se socialitzaven. Igualment, tenim una ermita romànica, de 1080, que depenia de Gelida. En relació al nucli principal, Sant Llorenç té uns 200 anys d’història. És un poble tranquil, com us he dit.

Quina és la situació econòmica de l’ajuntament?

És bona. I no només per la nostra feina sinó també per la dels equips previs, que ho han gestionat molt bé. No tenim pràcticament endeutament (només d’un 5,5%) i tenim un pressupost de 3,2 milions d’euros. Tenim 30 persones treballant a l’ajuntament, comptant la brigada, i estem donant molts serveis. Alguns d’ells són deficitaris i, sovint, passa que la gent mereix encara més del que rep. De vegades costa comunicar-ho a la ciutadania, però és el que tenim. Només amb els salaris, una part molt important del pressupost queda consumida. Sempre li hem d’agrair l’ajut a la Diputació. Si no fos per ella, no podríem fer totes aquestes obres de millora que fem.

Estan podent complir el programa electoral?

Doncs sí. Una de les coses més importants que hem fet és el centre Joana Raspall, que funciona 24 hores al dia. Tot està automatitzat i els veïns poden entrar-hi quan vulguin amb només un codi QR. Està força bé. A més, hem fet un camí saludable i hem unit les places del poble.

Ara, el que queda fer per a la resta de la legislatura és una qüestió de plaques fotovoltaiques, que estem col·locant-les en quatre punts. I al nucli del Grandet, que és el tercer en importància, ens cal asfaltar un camí de terra. Aquesta és una partida que no havíem previst i que espero que puguem tancar en els propers 4 o 5 mesos. 

En resum, podríem dir que la pandèmia no ens ha dificultat realitzar el programa, però sí que ens ha entorpit el contacte amb la ciutadania. I sap greu, perquè aquí hi ha hagut molta vida associativa. Tenim 52 entitats en tots els àmbits. El poble és hiperactiu tant en l’esport, com en la societat, com en la cultura. I nosaltres intentem ajudar totes aquestes entitats.

Quin és el perfil del seu equip de govern? 

Variat. Tenim persones eficaces i treballadores. Al govern som sis regidors dels onze municipals. Dos membres de l’equip són noies. I hi ha molta gent jove i jo soc el més gran de tots. Ens mouen la il·lusió, les ganes, l’esperit de servei i de compromís…

I quines són les principals línies de promoció econòmica?

Diria que el municipi és curiós. Tenim dues grans empreses establertes aquí. Una és AC Marca, que fabrica tots els desinfectants imaginables. L’altra és Liberduplex. I també tenim força petita indústria i centres logístics. 

El que volem és impulsar l’enoturisme, les cases rurals, els viticultors… Perquè l’entorn és de ceps, però el poble no es guanya la vida amb això, sinó que la gent marxa a treballar a fora i ve al poble a dormir, per dir-ho d’alguna manera. No som un poble industrialitzat, ni tampoc és el que volem, però sí que voldríem tenir empreses petites i de qualitat.

No som un poble industrialitzat, ni tampoc és el que volem, però sí que voldríem tenir empreses petites i de qualitat.

Tenen cellers?

Sí, però només tres o quatre. No som rics en això. Com a poble petit, tenim molt d’encant i el potencial de poder créixer de manera ordenada. Un problema que tenim, però, és que si vostè volgués comprar-se una casa aquí, o llogar un pis, no podria. No n’hi ha. Així que hem de potenciar petites parts del POUM que estan enganxades al poble, però de manera ordenada i concèntrica, per poder créixer una mica i acollir aquestes 400 o 500 persones més que abans us deia.

La gent, però, marxa del poble?

En principi no. Però hem de procurar que segueixin sense marxar. El meu fill mateix, per exemple, no va tenir l’oportunitat de quedar-se i ara viu a Barcelona. Un dels objectius és el creixement ordenat i és complicat, tot i que estem en el bon camí. Ara hi ha un parell de promotors amb els que estem parlant i mirarem de tirar endavant un parell de desenvolupaments per resoldre aquest problema a curt i mig termini. 

Quan es troba amb alcaldes i alcaldesses de la zona, quines reivindicacions comparteixen?

Com que estic al Consell Comarcal, portant l’àrea de Persones i Serveis Socials, tinc una visió de tota la comarca. Crec que l’Alt Penedès és una terra de la que en podríem treure molt més profit i no sé si ens l’estimem prou. I això és una mica de crítica que faig a les entitats supramunicipals i a més amunt. Tenim una comarca molt bonica, amb molt de potencial i podríem treballar més bé per promoure-la a nivell comercial o turístic. Hi ha molta feina a fer… Vostè visiti la Toscana i ja veurà com és allò. Ens queda un bon camí per ser com ells. Igualment, cal treballar per concentrar la indústria en certs punts, i evitar que a tot arreu hi hagi indústria i centres logístics.

De coses que reivindiquem amb els alcaldes i alcaldesses, tenim el tema de la seguretat i els okupes. Això depèn més dels Mossos d’Esquadra que dels vigilants locals. Acostumo a reunir-me mensualment amb el cap dels Mossos a Sant Sadurní i crec que els falten efectius. Gestionen les coses bé, però a nosaltres ens fa falta més protecció. 

Crec que l’Alt Penedès és una terra de la que en podríem treure molt més profit i no sé si ens l’estimem prou.

Creu que se’ls té prou en compte des del Govern, a l’hora de planificar el futur del país?

Sempre dic que mai no ens escolten prou. Per aquest motiu, des de la comarca, intentem agrupar-nos i fer més soroll, sobretot des del Consell Comarcal. A l’Anoia també passa, però al Penedès, que és el que conec més bé, estem buscant que ens escoltin més en certes coses. Entenc que és feixuc, però ens han de fer més cas: nosaltres lluitem pel que és nostre.

Per acabar: com és el seu dia a dia?

És un tema complicat, perquè ara disposo de tot el dia, pel fet que estic jubilat. Així que vinc tots els dies, menys els dijous, que els dedico al Consell Comarcal. També venim a l’ajuntament les tardes dels dilluns i dimecres, a despatxar amb el personal. A banda d’això, em moc força pel carrer i em reuneixo amb la gent dels nuclis tot sovint. Ens asseiem a parlar amb els ciutadans i ells ens expliquen què necessiten. És una política que hem instaurat nosaltres i que crec que està molt bé, tot i que de vegades et demanen explicacions si alguna de les coses que has compromès no acabes fent-la. Però estem per a fer això.  

Jo disposo de tot el dia, però els regidors no, perquè també han de fer les seves feines. Així que les juntes de govern, que les fem setmanals, acabem iniciant-les a les 7 de la tarda i acabant-les a les 11. La feina del món local la pots allargar tant com vulguis, que no s’acaba mai…

Nascut a Badalona el 1956, Jordi Ferrer ha viscut la meitat de la seva vida a Barcelona. Té estudis d’enginyeria i practica el piano des de ben jove. Va arribar a ser director d’una multinacional farmacèutica, cosa que el va fer viatjar per Espanya i Europa molt de temps. Fa més de 30 anys solia anar a menjar a un restaurant a Sant Llorenç d’Hortons, motiu pel qual va conèixer el poble i se’n va enamorar. Finalment va decidir-se a viure-hi. D’aquí que sigui conegut, des d’aleshores, com un nouvingut. Fa uns anys va prejubilar-se i, amb les necessitats econòmiques resoltes i una nova disponibilitat de temps, va introduir-se en la gestió del municipi. Inicialment creia que podria regir-se per criteris gairebé empresarials. Més tard, va aprendre que la política és un altre món ben distint al dels seus orígens professionals. Amic del consens i de confiar la feina en bons equips. 

QÜESTIONARI IMPERTINENT

  • Un llibre especial. M’agraden els clàssics com ara Sinuhé, el egipcio, i coses així
  • Una pel·lícula. També els clàssics. No soc un gran cinèfil
  • Una cançó. Tot el que sigui de Bach. Vaig estudiar piano i no l’he deixat de practicar.
  • Un plat de cuina. Les faves a la catalana. Però m’agrada molt el menjar.
  • Una beguda. Un bon vi blanc
  • Un país. Espanya. És un bon país. 
  • Un viatge que hagi fet o que li agradaria fer? Em va agradar molt Jerusalem. M’agradaria conèixer Japó.
  • Un esport. Soc de caminar. I de veure el Barça quan juga.
  • El que més valora d’una persona. L’honestedat. I la capacitat de compromís. Tinc 66 anys i ja em trec de sobre les persones tòxiques

Sant Llorenç d’Hortons

Sant Llorenç d’Hortons, a l’Alt Penedès, és un municipi d’uns 2.600 habitants que ofereix esplèndids paisatges ondulats, plens de vinya, conreus i verdor; però també una magnífica tradició gastronòmica i enològica. Tot i la presència de nombroses empreses i la proximitat a una moderna zona logística, el municipi vol créixer d’una manera ordenada, neta, respectuosa amb el seu present i amb la seva història. Sant Llorenç d’Hortons està format actualment per diversos nuclis, com ara el propi Sant Llorenç (una vila relativament moderna, de 200 anys d’història), la Beguda Baixa, Sant Joan Samora, el Torrentfondo, La Vinya del Pollastre, Can Bargalló i el Grandet. Aquests darrers, més petits en dimensions i poblament. A destacar algunes reminiscències històriques, com ara l’ermita romànica de Sant Joan Samora, i la gran activitat associativa del municipi. A l’inici de la primavera, la fira ViArt, que se celebra des de fa més de deu anys, fusiona els vins i els caves ecològics, biodinàmics o naturals amb l’art, i les seves diferents expressions: pintura, música, dansa i gastronomia.

Alcaldes.eu recomana:

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.