Convenció Nacional d’Alcaldes i Alcaldesses de Catalunya 2025
INFORME – El passat divendres, 23 de maig de 2025, es va celebrar la Convenció Nacional d’Alcaldes i Alcaldesses a Barcelona, a l’Hotel Catalonia Ramblas. Organitzada per alcaldes.eu, i patrocinada pel Grup Puigfel, Presston, Tizona Miteco i la Diputació de Lleida, la trobada va reunir experts en diverses àrees de coneixement i representants de múltiples administracions i institucions per tractar sobre el futur del país davant del repte demogràfic. A continuació, es presenta el resum de les diverses sessions.
Sessió 1: La demografia als territoris d’interior: economia del despoblament, reptes i oportunita
Sessió 2: Serveis públics, envelliment i relleu generacional
Sessió 4: La demografia a les grans ciutats: natalitat, diversitat i altres reptes
Clausura: “Estratègies conjuntes per a una demografia sostenible a Catalunya”
Inauguració i introducció
El Sr. Raül Moreno, Secretari General de Drets Socials i Inclusió de la Generalitat de Catalunya, va obrir oficialment la Convenció amb la ponència titulada “El repte demogràfic: una qüestió clau per al futur dels municipis”. En la seva intervenció, el Sr. Moreno va explicar que el municipalisme és un espai “molt oportú” per tractar la problemàtica de la demografia del país, en tant que “termòmetre fantàstic” per a la resta de les administracions.
El repte interpel·la el país. Amb més de 8 milions d’habitants, el 19% té més de 65 anys. I el 2070, 3 milions de persones tindrien aquesta edat. Això significa un canvi estructural importantíssim que exigeix noves respostes, en tant que “envellir ha de significar viure amb benestar”, perquè es refereix als nostres pares i avis, però també a nosaltres mateixos en el futur.
Moreno ha destacat el valor del programa acadèmic de la Convenció, en tant que els diversos temes de les sessions ofereixen una panoràmica del problema.
Com a secretari del Departament de Drets Socials i Inclusió ha centrat la seva intervenció en termes socials. L’envelliment, diu, és un fenomen que no ha de ser sinònim de retirada sinó d’oportunitats, d’etapes plenes de valor i saviesa. Considera que l’envelliment se sol vincular a les persones grans a les que els passa alguna cosa o són dependents. Afortunadament, la majoria de les persones majors de 65 anys no els passa res i aporten molt de valor, amb altres dinàmiques i una mica més de temps lliure. Creu que ajuntaments i administracions locals tenen aquí molta feina a fer per ajudar a entendre l’envelliment com un actiu de la nostra societat, ple d’activitats econòmiques per beneficiar el país.
Per fer canvis, diu, caldrà apostar per la tecnologia, redissenyar els serveis sanitaris i les pensions i garantir que les persones grans tinguin participació activa i satisfactòria en la vida del país.
Ha explicat que la pandèmia va ensenyar que hi ha dos sistemes que treballaven d’esquenes fins fa poc: el sistema social i el sanitari. Quan les persones es fan grans i es tornen malaltes també esdevenen usuàries intensives del sistema sanitari. Des del Govern de Catalunya, diu, s’avancen línies de treball que porten a integrar els dos sistemes i a fer que hi hagi un únic sistema que treballi de manera coordinada. Per exemple, quan els metges dels CAPS van a visitar les persones a les residències, o quan es dona servei a les persones amb salut mental. També explica que actualment, al Parlament s’està debatent la llei d’Agència d’Atenció Integrada Social i Sanitària, que ha de permetre que el continu assistencial i sòcio-sanitari no es trenqui.
Diu que avui els professionals de la xarxa de salut ja tenen accés als historials de pacients de la dependència i de les residències. I, a la vegada, des dels serveis socials (que gestionen els ajuntaments) també hauran d’integrar-se amb el servei de salut. Explica que al país hi ha fins a 10 sistemes informàtics diferents, i que ara s’està treballant, des de la Generalitat, per integrar-los tots en un de sol, compatible amb totes les administracions i que permeti veure la informació clau de cada persona des d’una única pantalla.
“Volem posar els serveis públics al centre de la nostra acció de govern”, ha dit. Cal garantir els drets de participació de la gent gran, però també de les persones amb discapacitats, en totes les facetes de la vida social. Per això es promourà una Llei de la Gent Gran, que acabarà oferint més places d’atenció social, de residències, etcètera. Esmenta que hi haurà 6.000 places més a residències de tot Catalunya, a fi de donar cobertura a la necessitat de places residencials, i acabar amb les llistes d’espera. Moreno diu que “caldrien 6.000 places cada any”, però que no és possible materialment.
La soledat no volguda és un altre dels aspectes tractats en la intervenció. Afecta a moltes persones, però també a la gent gran. I les polítiques en aquest tema són especialment municipals, perquè els municipis són els més capaços de detectar el problema.
El ponent reflexiona també sobre les necessitats d’oferir millors condicions laborals als professionals dels serveis socials, a través d’una llei que reglamenti una equiparació salarial i un reconeixement més gran d’aquestes feines. “Si no som capaços de fer atractiu aquest sistema, no serem capaços de generar projectes d’atenció a les persones”. Ha recordat que a Catalunya hi ha fins a 14 convenis socials diferents en aquestes professions i que cal buscar una negociació col·lectiva i majors recursos per proporcionar la millora de la qualitat laboral d’aquest col·lectiu.
També ha dit que cal treballar en contra de la pobresa infantil de Catalunya, que és de les més altes d’Europa. “En els darrers anys no hem sigut capaços de reduir aquesta pobresa que afecta als infants”, no així amb les persones grans ja que, gràcies a les pensions, la pobresa es redueix. Ara mateix, a Catalunya 1 de cada 3 infants està en situació de vulnerabilitat. Explica que des del seu departament estan assumint reformes profundes com ara ajuts a l’alimentació, a l’educació, etcètera, perquè aquesta és “la millor aposta que es pot fer”.
Igualment, parla de les polítiques d’habitatge, que és el factor que més desigualtat genera entre les persones. Fa referència a les noves polítiques promogudes pel Govern de la Generalitat de promoció de 50.000 habitatges nous, a través d’un parc públic, que ajudi a reduir els preus i l’accés a l’habitatge.
Finalment, la diversitat i les migracions, ha dit: “no són un recurs d’urgència sinó una riquesa cultural, econòmica i humana que cal saber acollir”. Sense l’aportació de persones migrades, Catalunya no seria la que és avui. D’aquí que la inclusió educativa i laboral, i l’arrelament i convivència d’aquestes persones sigui una idea clau. Explica que el 83% dels joves que arriben a Catalunya acaben treballant de forma reglada al país: es necessita, diu, mà d’obra i cal seguir construint el país amb aquestes persones. “Els reptes són grans, però també les oportunitats, i cal teixir aliances sòlides i compartides per fer realitat un sistema just, eficient i humà”, ha conclòs.
———–
Sessió 1: La demografia als territoris d’interior: economia del despoblament, reptes i oportunitats
La primera de les sessions lectives va comptar amb la participació del Senyor Francesc Boya, representant del Ministeri de Transició Ecològica i Repte Demogràfic, l’Il·lustríssim Senyor Jaume Gilabert, alcalde de Montgai (La Noguera) i representant d’Eines de Repoblament Local i el Sr. Raúl Sánchez, director general de FANOC. La moderació de la sessió va ser a càrrec del Sr. Eduard Berraondo.
El Sr. Boya va destacar que hi ha diverses òptiques en parlar de demografia. Les societats contemporànies són societats envellides i afectades de manca de la natalitat, que a més estan patint una distribució distinta. La població urbana creix més que la rural a tot arreu i la població s’acumula en poc territori, en ciutats que tendeixen a ser molt grans. I la gran qüestió és saber, diu, si el territori és eficient i sostenible.
Considera que caldria fer-ho d’una altra manera, situant les persones d’una manera que respongui millor a les necessitats del país, amb ciutats més sostenibles que les que actualment es construeixen (el 70% de les emissions es concentren en les grans megalòpolis). El repte és transformar el model i fer-lo més idoni. Recorda que a Catalunya, el 87% de la població es troba a la costa, a Lleida hi ha el 5% i al Pirineu hi ha l’1%. Creu que el problema no només és la demografia, sinó també els serveis disponibles: persones més envellides també tenen més necessitats i, en canvi, menys accés als serveis. “Hi ha un desequilibri no sols demogràfic, sinó democràtic, perquè no poden haver països amb ciutadans que tenen dualitat d’oportunitats o règims”, ha dit.
El Sr. Jaume Gilabert va agrair la intervenció al Sr. Moreno, perquè “va tocar temes molt claus”. Recorda que Eines de Repoblament Local és un grup d’alcaldes i alcaldesses que va néixer de la frustració i la impotència de veure que, per separat, no poden aconseguir els seus objectius, perquè electoralment no representen gaire.
En el moment actual, Catalunya es troba els 8 milions i pensant en la de 10 milions, però des de la visió d’un alcalde d’un poble rural, és una mica “tragicòmic”: mentre Catalunya creix, la Catalunya rural decreix. El 2023, els municipis de menys de 2000 habitants eren el 4.3% de la població i ara ja són poc més del 4. Això vol dir que en uns anys, no viurà ningú en el territori rural (un 65% del país).
Diu que la situació és gravíssima per a l’equilibri del país i que hi ha hagut diverses raons per arribar aquí. Un dels problemes bàsics ha estat l’habitatge. Als anys 90 es va fer una Llei d’Urbanisme per ordenar l’accés de les urbanitzacions que va perjudicar els pobles. Durant dècades hi ha hagut una visió “pessebrista” de la Catalunya rural, pròxima al paisatgisme i a l’activitat turística. Però la Catalunya rural viu i existeix més enllà de les vacances i els caps de setmana.
Fins i tot els parlamentaris tenen, generalment, una visió “poc adequada” d’aquesta realitat. I això porta a que els pobles i municipis no puguin créixer en la pràctica, ja sigui perquè la llei no ho permet, o perquè no hi ha promotors que ho vulguin assumir. Sembla, diu, que ara hi ha una oportunitat de canvi amb la Llei de l’estatut dels municipis rurals, que pot oferir les eines per canviar el model. “No serà fàcil”, ha dit, perquè “una cosa és el text de la llei i l’altre és el desplegament, reglamentació i compliment”.
Des d’Eines enfoquen dos problemes fonamentals: l’habitatge els serveis (la gent gran tendeix a buscar-los a les capitals properes). L’altre gran problema és el de la burocràcia administrativa: si a un gran municipi els preocupa la burocràcia, en un poble petit cal fer els mateixos tràmits burocràtics. “Això és insostenible, perquè no disposem de personal, ni mitjans, ni els podem aconseguir”. Gilabert diu que han calculat que el 80% de la feina d’aquells ajuntaments que tenen secretari a temps complet està dedicat a acomplir requisits burocràtics.
De la seva banda, Raúl Sánchez també explica que el repte demogràfic és un fenomen complex que no només és propi de Catalunya, sinó de tots els països del món, a tot arreu. Potser l’únic lloc del món on no passarà en el futur serà l’Àfrica subsahariana. El problema és mundial i respon a una caiguda sobtada i incomprensible de la natalitat des de fa 40 anys i que implica que el “reemplaçament generacional” està en qüestió i això, a la vegada, posa en discussió les pensions.
Sànchez destaca que de vegades hi ha guerres i epidèmies que generen davallades en la taxa de natalitat. En canvi, en aquest moment, sense guerres, hem arribat a una tendència natural de 1 nen per dona. L’única cosa que ha mantingut la natalitat és l’arribada de persones foranies. A més, diu, les persones nouvingudes tenen la mateixa taxa de natalitat a partir de la segona generació, de manera que la immigració tampoc és exactament la resposta a llarg termini, al problema demogràfic.
L’expert de FANOC ha esmentat que moltes de les solucions i mesures d’incentiu a la natalitat que s’han presentat en diversos països no han donat tampoc els resultats oportuns. Suècia i Finlàndia estan a nivells iguals que Espanya. El que cal és pensar en un model social que sí porti a la joventut a voler formar famílies.
En un segon torn d’intervencions, El Sr. Boya ha confirmat que el creixement demogràfic als països és realment escàs a la majoria dels països. També confirma que hi ha un problema de natalitat degut al model de vida, vinculat al treball. Hi ha moltes dones que, segons les enquestes, tindrien més fills si les condicions sòcio-laborals fossin millors. Explica que l’economia rural és el 10% de l’economia del país i que l’àmbit digital té molta rotació. Els estudis diuen que en l’àmbit rural, la rotació és més baixa perquè la qualitat de vida és molt alta, si està prou ben equipat, i que és molt benèfic per a les famílies. El model econòmic actual, de l’acumulació, no és bo per a l’economia rural, perquè l’economia rural no hi pot convenir.
Explica que, des de l’Estat, s’està estudiant una nova definició estratègica del territori a fi que totes les persones puguin tenir els serveis bàsics a menys de 30 minuts, en què la tecnologia jugui un paper més gran. Creu que cal girar cap a un major empoderament, i més eines de governança per als ajuntaments i els espais rurals, perquè amb les eines actuals no n’hi ha prou. Calen noves capacitats, noves visions estratègiques i, coincidint amb el Sr. Moreno, calen noves aliances per a aconseguir-ho. L’economia rural no pot ser només el “graner” de les ciutats, perquè és injust. Calen noves mirades. L’Estatut del Municipi Rural, però també la Segona Estratègia enfront al repte demogràfic, és important.
El Sr. Gilabert explica que a Catalunya hi ha una “Catalunya oblidada”, no tant una ”España vaciada”. I explica que hi ha situacions complicades al món rural. El primer que cal és canviar la visió sobre la Catalunya rural: “la Catalunya rural no són els pagesos”, ha dit, perquè cada vegada n’hi ha menys (per desgràcia). Si des de les administracions superiors, i el punt de vista urbanita, “no es té clara la visió global del país, no anirem bé”. També ha destacat que hi ha una visió “paternalista i poc pràctica” des de la metròpoli.
Ha explicat que els alcaldes i alcaldesses tenen una governança molt limitada, definida per altres administracions superiors, que prenen el temps. “Quan tenim idees, no les podem executar”, diu. Ell ha explicat que no demana cap fons europeu, perquè el problema no és aconseguir-lo sinó justificar-lo, pel temps que requereix.
Creu firmament en les oportunitats del nou Estatut, són noves finestres, però no suficients. “Si la fibra òptica no arriba encara a tot el territori, no hi haurà totes aquestes oportunitats”, diu. També creu que la millor qualitat de vida d’aquests territoris pot ajudar a incrementar la natalitat efectivament.
En el seu darrer torn de paraula, Raúl Sánchez ha afirmat que els municipis rurals poden proporcionar aquest model de canvi de model social que els seus companys de taula reclamen. També explica que hi ha una Xarxa Europea de Municipis “Family Friendly” que han fundat organitzacions com la FANOC a fi de compartir solucions i bones pràctiques. La pràctica ha estat reconeguda per les Nacions Unides. Francesc X. Boya ha explicat alguns casos espanyols que també han aconseguit èxits a partir de bones polítiques d’acollida de les persones nouvingudes, i que passen per la innovació social. La sessió ha acabat destacant la importància serveis com ara l’escola municipal, o el comerç, que també són importants per ajudar a arrelar les persones. Cal, ha dit Gilabert, “arrelar la gent que encara tenim”.
———–
Sessió 2: Serveis públics, envelliment i relleu generacional
A continuació, la Convenció va orientar-se envers la implicació del repte generacional en l’Administració pública. En aquest diàleg es va comptar amb l’Il·lm. Sr. Jordi Castellana, regidor de l’Ajuntament de Barcelona i Vicepresident de l’Àrea Internacional i Metròpolis Digital de l’Àrea Metropolitana de Barcelona, la Il·lma. Sra. Eva Martínez, alcaldessa de Vallirana i presidenta del Consell Comarcal del Baix Llobregat, el Sr. Josep Mayoral, president del Consorci de Salut i Social de Catalunya i el Dr. Miquel Salvador, vicedegà i professor de la Facultat de Ciències Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra, que va actuar com a ponent i moderador de la sessió.
En la primera intervenció, el Dr. Salvador ha proposat no parlar tant de “reptes” com de la part més “propositiva” de cara a fer front l’escenari actual. Per aquest motiu, convida la Sra. Martínez a compartir el seu testimoni i iniciatives.
La Sra. Martínez explica que tenen experiència en òrgans consultius formats per gent gran: fa 30 anys que es va crear a la seva comarca el Consell Consultiu de la Gent Gran del Baix Llobregat, que anualment van establint dictàmens amb què es poden conèixer les seves necessitats. L’òrgan està format per 70 persones representants de les diverses localitats, així com de CC.OO. i la UGT. En aquests dictàmens han pogut destacar la necessitat de casals, centres residencials i serveis de salut. Tots els municipis reben el resultat de cada dictamen. Aquestes indicacions i temes preocupen a les persones i, a la vegada, serveixen per influir sobre les polítiques a nivell de país. Escoltar les parts interessades és important, ha dit.
Igualment, Martínez ha explicat la fórmula de mancomunitat de serveis (assistència a domicili i servei especialitzat d’atenció a les persones) en què participen diversos municipis, amb uns nivells de contractació molt importants (9 milions d’euros en l’assistència domiciliària, per exemple). Gràcies a estudis previs, s’ha vist la possibilitat d’oferir serveis entre diversos municipis (26 municipis, per exemple, atenent 123 casos).
A continuació, el Sr. Mayoral explica que el Consorci de Salut i Social de Catalunya és una organització creada fa 40 anys per part d’alcaldes, al servei del món local. Les peticions que reben són moltes i, en molts casos, tenen a veure amb el canvi demogràfic. Explica que tots anhelen ciutats i localitats que no deixin ningú enrere. Particularment, recorda que hi ha 1,75 milions de persones majors de 65 anys i, d’aquestes, n’hi ha 2.000 que viuen en habitatges que estan pensats i dissenyats per acompanyar la gent gran, que han decidit canviar la seva casa original per un espai més petit i habilitat de serveis comuns (bugaderia, etcètera).
Creu que hi ha una oferta desatesa en el país, que són els habitatges residencials per a la gent gran, que “en molts casos s’ha deixat en mans exclusivament dels ajuntaments”. Explica que dels 50.000 habitatges que el Govern ha esmentat que vol fer, com a mínim el 15% haurien d’anar adreçats a la gent major de 65 anys per acompanyar els ajuntaments en el desplegament de l’estratègia d’habitatges en servei.
Creu que manquen “poques coses” per aconseguir això: cessió de terrenys, pressupostos i voluntat política. Consideren que no només és necessari, sinó que és possible millorar la qualitat de vida de les persones grans, generar entorns proclius a la socialització, serveis de proximitat sense dispersió geogràfica per aquestes persones, oferir una nova vitalitat als projectes de vida i, finalment, fer que les persones grans que són propietàries acaben deixant les seves propietats a la bossa social.
També se li pregunta sobre la visió integral de la ciutat. El Sr. Mayoral diu que la ciutat ha de ser amable i per a tots, on els equipaments estiguin a prop, amb les menys barreres arquitectòniques possibles, i amb espais de cura i interacció social que permetin acompanyar la gent quan els fa falta, amb ciutats que tinguin una mirada específica amb la gent que es queda enrere (com ara l’atenció a domicili). Explica, igualment, que el procés de mercantilització de serveis d’atenció al domicili posa les administracions en mans d’empreses “poc amables”, moltes vegades. Explica que, a través d’una simple ordenança municipal que assumeixi el que diu Europa podria “desmercantilitzar” els serveis. Creu que això podria ser una “revolució” i anuncia que el seu Consorci prepararà unes jornades sobre el tema, properament.
De la seva banda, el Sr. Castellana ha explicat que l’AMB és una institució nascuda el 2010 i agrupa 36 municipis, amb més de 3,3 milions d’habitants, incloent Barcelona i d’altres termes, amb realitats molt diverses. Diu que és l’única Àrea metropolitana constituïda de tot l’Estat, que presta serveis propis a competències que són pròpies (per exemple en mobilitat, com ara TMB o el servei del cicle d’aigua). A banda, hi ha una altra escala que és la de prestar serveis als ajuntaments.
L’àrea que ell representa treballa en l’àmbit de la inclusió digital, de la qual destaca serveis com el Programa Integral de Barris, en què se subvencionen reformes estructurals en barris que tenen problemàtiques. Entre ells, els programes de reducció de bretxa digital. Parla del programa “d’Accés a les Noves Tecnologies per a Tothom”, a Barberà del Vallès, en què també incideix sobre la gent gran, o el programa “A prop teu social” de Cornellà de Llobregat, que dona suport comunitari a persones vulnerables amb l’ajut de persones de carn i os, a l’hora de fer tràmits online.
La tecnologia es posa al servei de la vida de la gent gran a través del “mapa de refugis climàtics”, que analitza situacions de barris amb menys espais verds i més població de gent gran. Altres exemples que esmenta són el de l’Administració multicanal (pàgina web, xarxes socials, punts d’atenció) i el de la “Tarjeta Rosa” de mobilitat que té punts d’atenció presencial i disposa de xarxes d’equipaments municipals, on es pot obtenir un acompanyament presencial a l’hora de facilitar tràmits online.
També, cita diversos aprofitaments de projectes europeus: el MICADT, que permet fer una transició digital inclusiva a l’AMB i un pressupost de 3,6 milions d’euros, dels quals 300.000 estan finançats totalment per Europa. I explica que aviat se celebrarà l’assemblea d’ONU-Habitat en què es debatran les perspectives de les àrees metropolitanes inclusives i sostenibles. , i que comptarà amb textos i dictàmens originats a Barcelona per part de moltes àrees metropolitanes del món.
De la seva part, el Dr. Salvador introdueix un tema al debat que també és important: per impulsar totes les iniciatives que s’han indicat a la taula cal que hi hagi organitzacions públiques amb persones motivades i preparades, que també pateixen un repte demogràfic en sí mateixes. Les dades diuen que la mitjana d’edat dels empleats públics a la demarcació de Barcelona es troba en els 50,8 anys, amb molts professionals de més de 55 anys. Això vol dir que caldria tenir present aquest repte demogràfic de relleu generacional de l’Administració.
El ponent explica que hi ha algunes iniciatives que han treballat en aquest sentit. Destaca tres idees: 1) Ser conscients del canvi demogràfic també a dins de l’Administració i pensar en adaptacions de la carrera professional, les tasques, la formació, etcètera, per tenir-ho present. 2) Fer transparent el coneixement: cal aprofitar allò que les persones que porten molts anys saben fer i evitar que es perdi. Diu que hi ha algunes guies editades de bones pràctiques, però caldria sobretot identificar quins són els coneixements crítics, localitzar-lo allà on resideixi i transferir-los a través de tecnologia i monitoratge a qui correspongui. I 3) Gestionar l’atracció del talent: si és cert que s’està envellint el col·lectiu de funcionaris, cal buscar persones joves que vulguin treballar en el sector local.
Com a docent, explica, sap que hi ha molts joves talents que volen treballar en l’àmbit del que es fa a l’Administració, però no directament per l’Administració. Recorda que la feina que l’Administració fa ara, potser no serà la mateixa que es farà en 15 anys i que això determinarà el tipus de talent que cal buscar ara mateix. Igualment, creu que l’Administració hauria de construir una marca d’empleador que posi en valor les activitats que s’hi fan, a través de col·lectius que arribin a aquests talents de manera eficaç, més enllà dels diaris oficials. I, per fi, caldria fomentar la interacció amb les universitats.
En el segon torn d’intervencions, breu, es discuteix la diversitat de tipologies dels ajuntaments i la necessitat de generar sinèrgies entre les diverses realitats, com així representen els altres tres ponents. “Si ens en volem sortir, hem de generar sinèrgies, i evitar que cadascú vagi fent la seva via”, ha dit Salvador.
En aquest sentit, Eva Martínez ha explicat que l’àmbit del personal és un tema complicat i que cal posar en valor les bones experiències d’alguns consells comarcals, que ajuden als ajuntaments en processos de selecció de personal. I Josep Mayoral confirma que hi ha assignatures pendents que, “tant de bo”, es puguin materialitzar des de la Llei de Governs Locals i, posteriorment, una Llei de Finances Locals, que ha desitjat que siguin abordades per part de l’actual Govern de la Generalitat. Tot això, porta, a la vegada, a un profund debat sobre l’ordenació del país, ha explicat.
Finalment, Jordi Castellana ha explicat que van fer una anàlisi comparativa per entendre què es fa en el món a l’hora de gestionar realitat diverses d’infraestructures, connectivitat i persones. D’ell van aprendre que algunes ciutats amb grans projectes impecables no funcionen si no és gràcies a la participació ciutadana, que creu que és “l’element central”, que de vegades queda emmascarat per la tecnologia. Aprenentatges que demostren la importància del diàleg a l’hora de generar sinèrgies.
———–
Sessió 3: Coordinació de les Administracions: polítiques urbanístiques, fiscals i repartiment de competències
La tercera sessió ha reunit l’Il·lm. Sr. Enric Adell, alcalde de Paüls i vicepresident i diputat delegat de Concertació i Assistència Municipal de la Diputació de Tarragona, la Il·lma. Sra. Marta Farrés, alcaldessa de Sabadell i Vicepresidenta primera de la Diputació de Barcelona, l’Il·lm. Sr. Miquel Noguer, president de la Diputació de Girona i alcalde de Banyoles i l’Il·lm. Sr. Joan Talarn, president de la Diputació de Lleida. El Sr. Eduard Berraondo ha estat el moderador d’aquest debat que ha reunit les quatre diputacions del país.
La Sra. Farrés descriu la DIBA, amb 311 municipis de gran disparitat. Diu que “és molt important no solapar administracions per fer el mateix” i que amb el temps, tothom ja sap el que ha de fer. No obstant, des de les diputacions coneixen les necessitats dels ajuntaments, dels seus alcaldes i del dia a dia. De vegades, diu, “els alcaldes i alcaldesses no arribem a tot arreu” i, precisament, la Diputació pot facilitar la feina. Posa l’exemple de l’Agència de Tributació de la Diputació és una manera de delegar la gestió tributària a un òrgan especialista.
També és important coordinar polítiques més enllà del municipi. En casos com ara la sequera, la Diputació pot donar cobertura al món local. I, en tercer lloc, ajudar als municipis més petits, articulant polítiques públiques preferencials. La Diputació els pot donar cobertura. Creu que les diputacions no fan perdre competències als ajuntaments, sinó que faciliten la feina. Insisteix en la necessitat de rebre més fonts de recursos per finançar les polítiques estructurals, que no poden dependre de la variabilitat de les PIES.
El Sr. Talarn, de la seva banda, diu que “a grans trets” les feines de les diputacions són semblants a tot el país, tot i que hi ha diferències. A Lleida, concretament, si no existís la Diputació “caldria inventar-la”, diu. Perquè el 80% dels municipis tenen menys de 1000 habitants. Això vol dir que la coordinació amb municipis no pot ser igual per a tots: alguns municipis (petits) necessiten més que d’altres (més grans), i recorda que la seva demarcació va ser de les primeres en parlar de “discriminació positiva” en vers aquests municipis. Diu que les polítiques de la Diputació de Lleida han de ser diferents també als territoris de muntanya que als del pla. Més enllà de la coordinació amb els ajuntaments, diu que les Diputacions es coordinen molt bé amb altres administracions i, particularment, entre elles reunint-se trimestralment.
Talarn esmenta l’“Agenda compartida” que han aconseguit crear juntament amb les patronals, la Universitat de Lleida, l’Ajuntament de Lleida, els sindicats i l’Administració de l’Estat, a través de grups com el G-10, de manera que poden buscar solucions i recursos de manera comú. El paper coordinador de les diputacions és fonamental en la societat i, sobretot, en l’àmbit municipal.
El Sr. Noguer, explicant la realitat de la demarcació de Girona, explica que una diputació “és un ens que tothom vol suprimir, però tothom es baralla per ser-hi”. És una entitat, diu, que es caracteritza per donar ajut útil, i que té un bagatge importantíssim en la coordinació del territori i l’assistència als ajuntaments, especialment als més petits. “És evident que, proporcionalment, hem d’ajudar més als petits que als grans, tot i ajudar-los tots”. El fet, diu, és que els ajuntaments estan suportant moltes competències impròpies, perquè els ciutadans les demanen directament a l’Ajuntament i no a l’Administració on haurien d’anar. I, en canvi, l’Ajuntament no rep cap compensació econòmica per prestar-la. Explica que aquesta és una situació insostenible i, a l’igual que Josep Mayoral, reclama un progrés en la Llei de les Administracions Locals. Explica, en aquest sentit, diversos exemples en l’àmbit de l’educació.
En aquest punt, diu, les diputacions ajuden els ajuntaments a tenir els diners que els cal fer, tot i que siguin competències impròpies. I, a més, també presten serveis als ajuntaments: en la recaptació, en la salut pública, en la promoció turística, en la provisió de professionals de l’Administració, etcètera. Igualment, a Catalunya les diputacions es troben regularment per unificar tot el que fan en el territori, intentant que hi hagi presència de membres del Govern i buscar major coordinació.
Per acabar la primera ronda d’intervencions, el Sr. Enric Adell explica que moltes de les activitats que fan els ajuntaments petits, com el que ell regeix, són possibles només gràcies als ajuts de la Diputació. A banda dels ajuts econòmics, diu, a la Diputació tarragonina hi ha un desequilibri poblacional, en tant que la costa creix mentre que l’interior es despobla. En el mandat actual, diu, han treballat tot el possible per simplificar tràmits (ho han aconseguit d’un 90%), per facilitar l’activitat dels municipis i reclama al Govern que es puguin agilitzar i simplificar les coses, no al revés.
El més bo de les diputacions, explica Adell, és que tots els qui en formen part provenen del món local i, per tant, s’entenen bé perquè tenen una sensibilitat comú.
Creu que cal “tocar amb serenitat” el tema del finançament, perquè “és inassolible entomar tantes competències com els municipis entomen”. A la llarga, creu, caldrà licitar i implementar les obres els ajuntaments mateixos, a través de procediments tècnics nous i evolucionats.
A preguntes del moderador, Marta Farrés explica que les sigles polítiques no pesen gaire, un cop dins de les diputacions, i que els alcaldes i alcaldesses es posen d’acord “ben aviat”, cosa que és “un gran actiu de país en els temps que corren”. A més, destaca que existeix una clara vocació en les diverses diputacions que no hi hagi diferències dins del territori. Igualment diu que defensa que els ajuntaments i el municipalisme adquireixi competències, en tant que és una gran resposta a les necessitats del territori i la gent, i “una gran barrera a l’avanç dels nous feixismes”.
Ha posat l’èmfasi en què les normes no estan agilitzant les coses sinó, al contrari, posen cada vegada més traves. I “no podrem ser útils, fer polítiques que connectin amb el públic, si no trenquem certes inèrcies absurdes de l’Administració” i, en això, les diputacions tenen un paper reivindicatiu clar.
Joan Talarn explica que cada vegada és més cert que els ajuntaments més ben organitzats són els que poden tirar endavant els seus projectes. Reconeix que la manca de recursos i la duresa de la legislació dificulta les coses, juntament amb el control legal. Una manera exitosa de poder treballar que han trobat a Lleida és la d’avançar les transferències, de manera que els primers tres mesos de l’any es fan ingressos a compte als ajuntaments, per tal que decideixin en què volen invertir-los. Ha estat un primer pas que han fet des de l’àrea de Cooperació i que aviat faran des de l’àrea de Salut i, posteriorment, es fa la verificació posterior.
Preguntats sobre el possible model de les vegueries, Miquel Noguer explica que aquest és un aspecte més del problema de distribució territorial. Diu que les vegueries serien la distribució natural de Catalunya, però que mentre hi hagi la jurisdicció de l’Estat, toca diputacions. “L’important no és qui, sinó que hi hagi algú que faci el paper que fem a les diputacions”. També ha reclamat la racionalització de l’Administració local i els procediments, i ha criticat els efectes de la LRSAL. “Cada vegada que es legisla, anem en contra del més petit, que és l’Ajuntament que dona servei al ciutadà”.
Enric Adell, finalment, considera que el model històric de subvencions portava a que alguns municipis aconsegueixin la meitat que d’altres, depenent de si tenen prou personal o no: “si la part tècnica no tira endavant, poca cosa es pot fer, per molta voluntat política que hi hagi”.
En un moment posterior, Miquel Noguer diu que “quan anem a veure un membre del Govern, si ha sigut alcalde, es nota en la facilitat en què surten endavant les coses”. I Marta Farrés afegeix un darrer problema, a més del finançament: “no és un problema de finançament per fer inversions, és la tramitació”. D’aquí que les diputacions siguin útils en el tràmit i també l’activitat ordinària, i així quadrar els comptes dels municipis.
A preguntes del moderador, els ponents consideren que la col·laboració públic-privada ja no està mal vista i que “ja hem superat aquest problema”, com ha dit Farrés. Cal de vegades privatitzar alguns serveis, quan no hi ha més remei, i de vegades, un excés de control dificulta la col·laboració.
Una pregunta feta des del públic: Manuel Arenas, del Periódico de Catalunya, li pregunta a Marta Farrés si hi ha alguna concreció del Pla de Barris a Sabadell. L’alcaldessa creu que aquesta és una mesura clara per aturar l’avanç del feixisme, perquè dona solucions a les ciutats, i que ja va funcionar anys enrere, tot i que va desaparèixer. Afirma que Sabadell “s’hi presentarà segur” i en una “clau d’habitatge”. En els barris, ha dit, hi ha molta rehabilitació necessària dels habitatges i si es degraden, es degrada la convivència.
També la síndica municipal d’Argentona fa una aportació dient que tot i que burocràticament sigui més difícil adjudicar licitacions públiques a empreses locals, la llei fa que hi hagi més oportunitats de col·laboració público-privada. Miquel Noguer diu que la realitat, segons ell la veu, és diferent: “la llei del 2017 donava més facilitats a les PIMEs locals, que la de després de la del 2017”.
El Sr. Lluís Recoder li dona la raó al Sr. Noguer i considera que caldria avaluar el resultat de les lleis, a fi d’ajustar-les si és convenient.
La frase final, a càrrec del Sr. Noguer, ha estat: “la Diputació és l’ajuntament dels ajuntaments, però el president de la Diputació no és l’alcalde dels alcaldes i alcaldesses”.
———–
Sessió 4: La demografia a les grans ciutats: natalitat, diversitat i altres reptes
La quarta sessió ha reunit la Il·lma. Sra. Laia Bonet, l’Il·lm. Sr. David Bote, alcalde de Mataró i president de la Federació de Municipis de Catalunya, el Sr. Sergi Font, representant l’Ajuntament de Girona, i la participació telemàtica de l’Il·lm. Sr. Lluc Salellas, alcalde de Girona. En aquest cas, la moderació va anar a càrrec del Sr. Lluis Recoder, que fou Conseller de la Generalitat i alcalde de Sant Cugat del Vallès.
El Sr. Recoder ha plantejat la taula com una reflexió sobre el “canvi de paradigma”, que té una manifestació clara en la inversió de la piràmide demogràfica que obliga a repensar com es prestaran els serveis futurs i com s’hi dona resposta des del dia d’avui. També recorda que és important, per a les grans ciutats, l’augment de la immigració i els reptes que acomodar aquestes persones en les seves noves vides.
La primera intervenció és la de l’alcalde de Girona, Lluc Salellas, que excusa la seva presència física a la Convenció, i explica que a la seva ciutat la població ha crescut d’un 25% i que la població envellida també ha crescut. Dues referències importants: una, sobre l’envelliment, que cal convertir-lo en actiu i saludable, per tal que les ciutats siguin espais encara més interessants en l’àmbit associatiu. I, en això, com aconseguir que els barris tinguin identitats compartides i com fer que les persones recent arribades participin en la definició de la nova ciutat. Explica que a ell, com a alcalde, li preocupen aquestes qüestions.
El Sr. Font, recupera el fil de l’alcalde Salellas i explica que a Girona el ritme anual de creixement net és de 2.000 a 3.000 persones, amb un gran volum de població fluctuant. Explica que la ciutat segueix estant pensada per a 95.000 habitants, quan en realitat hi viuen, en la pràctica, 130.000 persones. “I malgrat això, any rere any, hem de tancar línies escolars, tot i apostar per rebaixar els grups”, diu. Això implica que la població només creix per la part superior de la piràmide, no pas per la base.
La conseqüència d’això és que “qui més pateix” és el sector dels serveis. Entre ells, diu, el de recollida de residus, que ha de tenir capacitat per absorbir els residus de les 130.000 persones. I adverteix que el creixement continuat és inviable, a aquest ritme. La millora dels serveis de neteja, que encara estan pensats pels 95.000, que repercuteixen en les butxaques de la ciutadania, ha encarit el cost. “No és un servei millor per a la ciutadania, i sí és més car”. L’única forma d’evitar que “anem a les barricades”, és apel·lar a la responsabilitat personal dels ciutadans. El Sr. Font també parla de millores en els serveis assistencials, que només podran ser assumides si la ciutadania es fa càrrec també de fer part de la feina. “Cal que la gent s’impliqui altra vegada a responsabilitzar-se de l’entorn més proper”. Estimar l’entorn més proper, a la vegada, ajuda a cohesionar. També les persones nouvingudes.
En el seu torn, el Sr. David Bote reconeix que el tema “és bastant complex i potser espinós”. Diu que és molt fàcil i habitual recollir comentaris populistes per part dels veïns. Però que cal entendre bé què ha passat en la piràmide poblacional: als pobles petits, ha caigut la natalitat. A les ciutats grans, també ha caigut, però ha arribat moltes persones adultes, que tenen una major esperança de vida. És una acumulació de grans fenòmens, la que ha portat a la situació demogràfica de les ciutats actuals, amb una piràmide completament invertida i que genera molts mites falsos: les persones que venen de fora, i s’aclimaten, acaben tenint pocs fills.
Els reptes són molts, diu, i s’han d’enfrontar de manera immediata: dimensionar l’escola, els serveis de neteja, la seguretat, l’atenció domiciliària… Estaven tots pensats per a una escala de ciutat, i aviat requeriran un creixement exponencial. A la vegada, hi ha la dimensió de l’habitatge: potser el parc disponible no està preparat per absorbir les noves formes de vida i necessitats.
Bote considera que si no es poblen determinades franges d’edat, es perdran moltes feines: “podem posar molts autobusos, però potser no tindrem conductors ni mecànics, si ningú vol fer aquesta feina”. I, en darrer lloc, diu que els processos d’augment de la desigualtat s’alimenten d’aquests desequilibris generacionals. Els habitatges que ara acullen persones de fora, en situació de risc, són els pitjors i menys cuidats, que es van construir en el passat de manera ràpida i especulativa.
Tots aquests punts són reptes a curt termini per als ajuntaments. Creu que tampoc és cert que la IA hagi de ser la solució a mig i llarg termini, perquè encara s’ha de veure el paper que aquesta jugarà en la societat productiva. “El paper de les persones serà molt diferent en aquesta nova societat”, afirma.
David Bote està d’acord en el que ha apuntat Sergi Font, en quant a l’apel·lació a la responsabilitat individual; considera que la formació serà determinant per preparar-nos pel nou món i, finalment, el debat etern sobre la migració: és molt possible que en el futur els fluxos deixin de venir, perquè poden canviar d’interessos i prioritats.
La Sra. Bonet, des de la ciutat de Barcelona, explica que tenen poques ocasions en el dia a dia per aixecar la mirada i plantejar-se certs reptes (i per això agraeix la participació a la Convenció). Comparteix dades sobre la ciutat: 1,7 milions d’habitants, en creixement demogràfic (i dos regidors més en les properes eleccions, ha avisat), que presenta més defuncions que naixements i que només es compensa pel saldo migratori.
Cada dia, diu, Barcelona rep 535.000 persones addicionals que hi arriben per treballar o per fer turisme. És una població flotant que s’afegeix als 1,7 milions. De la població estable, un 33% han nascut a l’estranger; més del 50% han nascut fora de la ciutat. I això planteja molts nous reptes i una projecció a cinc anys de major creixement en relació a tot l’Estat, i Catalunya serà la comunitat autònoma amb més població si els pronòstics es compleixen, passant per davant de Madrid, País Valencià i Andalusia. I, en aquest marc, Barcelona serà la ciutat que més creixerà. I aquest creixement serà basat en persones nouvingudes.
Tot això conviu amb la realitat de famílies cada vegada més petites, amb més persones que viuen soles. Barcelona, i moltes ciutats, tenen un territori limitat, que ja no pot créixer gaire més. El PNUD futur tampoc dona gaire més possibilitat d’habitatge. Això vol dir, en resum, que les mateixes cases estan acollint a menys persones i, novament, es necessiten més llars.
Per a Laia Bonet, el debat de l’habitatge és fonamental. Des de 2000 a 2007, Barcelona ha crescut a un ritme de 1.200 habitatges l’any constants. En els millors anys, la promoció de l’Ajuntament era de 1.000 habitatges. Fins i tot retornant al màxim ritme de construcció assolit per la ciutat, es poden assumir 2.000 habitatges nous a Barcelona (públics i privats) que no són capaços d’assumir la nova situació.
Laia Bonet diu que la resposta a aquest problema no és de ciutat, sinó de regió metropolitana. L’IED ha fixat en 560.000 habitatges nous els que caldria construir per assumir tot aquest creixement, i això obre molts altres reptes, entre ells els de la mobilitat, que cal reforçar-se amb més Metro (i més abast a més ciutats), més busos interurbans, i millors models de finançament (que Bonet diu que han de implicar també els turistes).
El Sr. Bote complementa la intervenció de la Sra. Bonet dient que aquestes persones que arriben de fora no s’han format aquí i que això pot dificultar la creació d’una idea comú de país. També diu que “Barcelona sempre parla del que necessita per resoldre problemes, i aleshores mira al seu voltant per veure com els ajudem”. Considera que l’Associació de Municipis de l’Arc Metropolità pot oferir un espai on reflexionar i planificar la resposta al problema.
Igualment, Sergi Font incideix en el sentiment de pertinença de la població. Diu que Catalunya ha estat un espai tradicional d’acollida i cohesió social, que s’ha anat reinventant, però que ara té l’experiència d’una població fluctuant que fins ara no havia tingut. El 25% de la població de Girona és fluctuant, no han fet arrels, passen per Girona mirant cap a França o Alemanya. Són famílies que han passat només 8 anys a la ciutat i que tenen fills que han passat des de 1er de bàsica fins a la ESO a Girona, però que marxen, enduent-se tots els esforços per cohesionar-se. “La clau seria que la gent es quedés”, diu.
En una segona ronda d’intervencions, el moderador introdueix noves reflexions al debat. “Els esquemes sobre els que hem basat la solidesa de país, trontolla”, diu. I els pregunta diverses coses: primera, si el dia a dia que tenen els polítics els deixa temps per estructurar aquests debats tan importants de resoldre ara. Segona, si l’esquema metropolità ha quedat petit i desfasat. I, tercera, què poden fer els ajuntaments en relació a les necessàries polítiques de natalitat, particularment ajudant la gent jove a emancipar-se.
Laia Bonet considera que tots aquests aspectes s’estan treballant, però el panorama és molt volàtil i les eines amb les que es dibuixen les polítiques presents i futures han de ser més flexibles. “Calen més llars”, diu, “però tenim llars cada vegada més velles i necessitades de rehabilitació” i llars més gran del que ara mateix la gent sola es pot permetre, que només poden assumir-se a través de compartir-lo. Això dificulta molt els plans de vida i el desenvolupament de projectes familiars. A la vegada, això també planteja noves necessitats d’espai públic, especialment en el que fa referència al rol socialitzador, i planteja que s’ha d’obrir un nou debat sobre la densitat de les ciutats, “o no podrem donar resposta a les necessitats de les ciutats”.
David Bote també considera que en alguns debats “ens hem tornat immadurs” i que caldria tornar a “jerarquitzar les prioritats” a l’hora de buscar coordinació entre els diversos municipis. Estima que caldria una mirada més empàtica amb els ciutadans, que ja saben que la gent percep que el seu entorn canvia bruscament. De vegades, diu, “els que fan discursos no se saben posar al lloc de la gent”. Creu que és equivocat pensar que només cal corregir els obstacles (emancipació, ingressos i ajuts) per incentivar la natalitat. Considera que hi ha un component individual de responsabilitat que ha d’entendre que “també és necessari tenir fills per seguir garantint la supervivència de l’espècie”.
Sergi Font diu que la capacitat dels ajuntaments per promoure polítiques de natalitat és escassa. Explica que ja creen ciutats més amables per als infants, reduir les taxes que impacten sobre les famílies amb nens, etcètera, però que l’impacte d’això és molt limitat. També diu que comparteix la gran majoria de mesures que s’han proposat al diàleg, però que el problema de fons és el finançament municipal, que posa en tensió els serveis socials i d’altres serveis. Cal obrir, també, el debat del finançament dels municipis. “Potser sembla la solució fàcil, però cal tenir aquest debat”.
S’obre el debat al públic present.
La Roser Sala, de l’Ajuntament de Caldes de Montbui, explica que en pobles de menys de 20.000 habitants també tenen els mateixos problemes, però no poden fer estudis per recollir les dades que necessiten. Per fer polítiques públiques que afavoreixin les famílies calen aquestes dades i, per aquest motiu, a Caldes van esbrinar les dades a través de l’IBI. “Vam descobrir que moltes dones vídues, amb pensió baixa, són les que acaben pagant els impostos que pagaven quan vivien amb els seus marits”. La Sra. Sala, també diu que les polítiques de natalitat posen el focus sobre les dones, i els coarta la progressió professional. És imprescindible tenir fills, però cal que no només se n’ocupin les dones, tal i com passa ara. Igualment, manifesta que les persones que han anat a viure al seu poble, demanen el nivell de serveis que tenien quan vivien en una gran ciutat, i això no és possible de donar.
D’altra banda, Manuel Arenas, de El Periodico, pregunta sobre les noves propostes polítiques de padró, concretament, l’enduriment que Junts ha proposat per accedir-hi. Pregunta l’opinió dels assistents sobre aquesta mesura. En aquest sentit, Laia Bonet diu que “sobre el padró hi depèn l’accés a serveis essencials (salut i educació, entre ells), per tant, la qüestió no és menor. I el pitjor que podem fer és una subhasta a la baixa i una competició entre municipis, perquè generarà situacions complicades de gestionar per a les que molts municipis no tindran eines”.
David Bote es pregunta la finalitat de l’impuls al debat del padró. La Llei del Padró, diu, és del Partit Popular. El padró és una eina de control en mans de l’Administració per saber on viu la gent. Davant d’aquesta realitat genèrica, cal saber si la proposta és la reacció davant d’una por, o tenen la pretensió de corregir alguna cosa. Diu que quan sàpiga quina és la pretensió, decidirà quina opinió té d’aquesta proposta.
I Sergi Font creu que el padró és una porta d’entrada a drets fonamentals, un tràmit, que els ajuntaments han de complir amb una llei que ja és prou dura. “Cal empadronar la gent a les ciutats, només faltaria”, ha dit. El que cal és “perseguir el mal ús del padró, no pas prohibir-lo”.
El moderador, Sr. Recoder, fa la darrera reflexió: tots els debats esmentats són necessaris i caldria trobar formes de plantejar-los. I si els debats es donessin des del món local, tot seria més senzill.
———–
Calusura
Clausura: “Estratègies conjuntes per a una demografia sostenible a Catalunya”
El Sr. Xavier Amor, Secretari de Governs Locals i Relacions amb l’Aran, considera que fan més falta espais de debat com els d’avui, en què de manera calmada es treballen aquests reptes.
Xavier Amor creu que l’Administració encara no és capaç de donar solucions al ritme tan ràpid com la societat demana. Molts dels debats, diu, requereixen de molta responsabilitat política. El debat d’avui ha estat “molt ric i sincer”, diu, però hi ha hagut “espectacles” que “deixen molt que desitjar” en la gran política.
Llança un missatge esperançador: les grans xifres econòmiques acompanyen i mostren prosperitat, malgrat les dificultats reals de les famílies i ciutadans als municipis.
Explica que el Govern té en compte els desequilibris i reptes presents i futurs: manca d’habitatge, desequilibris al territori, major necessitat de coordinació entre administracions, manca de connectivitat tecnològica i medial, mobilitat i excessiva concentració d’oportunitats en nuclis urbans.
El Govern, explica Amor, està gestionant els problemes, i tractat de tu a tu el món local, perquè és imprescindible col·laborar-hi des del respecte institucional. Defineix el govern de la Generalitat com a municipalista, que té la convicció de què cal trencar la Catalunya de dues velocitats. Destaca el pla dels 50.000 habitatges, que han d’anar acompanyats d’un pla de rehabilitació d’immobles existents, a través d’ajuts directes als municipis. Igualment, parla de l’aposta per acabar la connectivitat a través de fibra òptica. Posar el màxim d’eines possibles en mans del municipalisme, diu Amor, és la gran preocupació de la Secretaria de Governs Locals i Relacions amb l’Aran. En aquest sentit, ha destacat els esforços realitzats en el PUOSC recentment.
Tanca la intervenció dient que calen més espais de debat, perquè alguns dels temes tractats no admeten dilació i demana als alcaldes i alcaldesses que segueixin “pressionant” per aconseguir que hi hagi pressupostos. Afirma que el Govern estarà al costat dels municipis i, respectant l’autonomia local, no deixarà d’esforçar-se per demostrar-ho.
La notícia en altres mitjans:
