Dionís Guiteras reclama una actualització de l’Administració pública catalana a les necessitats del S. XXI.
Dionís Guiteras presideix l’Àrea de Bon Govern, Assistència Local i Cohesió Territorial de la Diputació. També és l’alcalde de Moià. Avui parlem amb ell sobre la relació entre estaments de l’Administració.
ENTREVISTA
Vostè que coneix molt bé l’Administració pública, què és el que més li agrada i què és el que menys?
Us diré que m’agrada molt l’Administració, perquè si no, no hi seria. Però dins d’aquest afecte, hi ha coses que han de canviar. De fet, el que més m’agrada de poder-hi ser és tenir la responsabilitat de canviar-la.
I en quin sentit la canviaríeu?
Faré servir una frase metafòrica que m’ajuda molt a definir-ho: si l’Administració pública fos un tren, us diria que al segle XXI tenim vies ràpides, d’alta velocitat, magnífiques. Però la locomotora és la del Tren Pinxo de Banyoles, que va fer fortuna a primers del segle XX, però que ara no té sentit. A dia d’avui, l’Administració segueix ancorada al segle XX. Fins i tot, amb alguns tocs del XIX. Però la tecnologia i les necessitats socials són pròpies del XXI.
Si l’Administració fos un tren, al segle XXI tenim vies ràpides, d’alta velocitat, magnífiques. Però la locomotora és la del Tren Pinxo de Banyoles
Molt explicativa la metàfora, sí. I a què creu que es deu la manca de canvi?
Per la por que té la classe política… Em sembla surrealista, però falta la valentia de dir les coses com són i d’adaptar-se als canvis necessaris. Jo estic convençut que al Congrés dels Diputats, que és on es poden fer les normes, tots els partits polítics estan convençuts d’aquest endarreriment del model. Però, per alguna raó, no troben mai la manera de posar-se d’acord.
Per exemple, manca la valentia a l’hora de reconèixer que tenim una Llei de Bases del Règim Local que és dels anys 80, però que ha de gestionar les necessitats del 2025.
El món ha canviat en 45 anys.
Als anys 80 no hi havia telèfons mòbils, ni internet, ni Intel·ligència Artificial, ni les possibilitats que hi ha ara. En canvi, mantenim el marc normatiu i de finançament d’aleshores. Això ho pateixen els ajuntaments de tots els colors polítics i, és clar, tota la ciutadania, votin el que votin.
Si de vos depengués, què canviaríeu primer?
D’una banda, la Llei de Bases del Règim Local ha d’adaptar-se al segle XXI. I de l’altra, la Llei de Contractació Pública ha de deixar d’encotillar el sistema i de carregar-lo de burocràcia, perquè està paralitzant l’economia del país. De fet, crec que l’Administració té una gran responsabilitat en la no dinamització del país.
Canviant aquestes dues peces iniciaríem un canvi de paradigma en l’Administració pública i en la relació amb els ciutadans.
La Llei de Contractació Pública ha de deixar d’encotillar el sistema i de carregar-lo de burocràcia, perquè està paralitzant l’economia del país
Creu que un canvi així també serviria per apropar el nou talent a la política i a l’Administració?
Hi ha molts factors que expliquen la manca de vocacions en aquests dos àmbits. Però tots conflueixen en un mateix punt: l’Administració pública no resulta gens atractiva. A banda, la relació entre polítics i ciutadania és cada vegada més llunyana i escapçada. Els polítics estan constantment en el punt de mira social.
La crítica social és necessària, sí, però els polítics ens veiem sotmesos a una crítica destructiva, que fa que ningú tingui ganes de presentar-se a unes llistes. Sobretot en pobles petits, el alcalde i el regidor estan sota una gran pressió les 24 hores del dia tots els dies de l’any. Això no anima a ningú. I crec que cada vegada serà pitjor.
L’Administració pública no resulta gens atractiva
Vostè creu?
Les eleccions del 27 seran molt dures perquè la gent no s’engrescarà a presentar-se. Només cal veure com van les xarxes socials per saber com de trencada està la relació entre polítics i ciutadania.
Les eleccions del 27 seran molt dures perquè la gent no s’engrescarà a presentar-se
Mal pronòstic. I a l’Administració?
Si parlem de l’àmbit tècnic, passa el mateix. Quins incentius té un jove per entrar en una Administració en la que també serà diana de la gent, per culpa de la burocràcia? És el sistema que ens hem creat per culpa de la “llei del pèndol”: fins al 2007, les normes eren permissives i hi havia un descontrol absolut: si no prometies un pavelló i una piscina municipal en presentar-te, ningú et votava. Però va esclatar la crisi i el sistema va caure.
I el pèndol va anar-se’n a l’altre cantó.
Així és. L’Administració pública s’ha auto-protegit amb més burocràcia i amb el trasllat de la pressió al ciutadà. I tot això per centrifugar un deute: l’Estat ho ha fet amb les administracions locals. I d’ací les Lleis d’Estabilitat Pressupostària, que encara encotillen més. Us en posaré un exemple.
L’Administració pública s’ha auto-protegit amb més burocràcia i amb el trasllat de la pressió al ciutadà
Endavant.
És el de les directrius ambientals que s’apliquen a l’hora d’instal·lar energia sostenible. Vegeu: fins i tot la Unió Europea comença a dir que cal eliminar tantes pressions i controls com patim, perquè ara mateix els tràmits son tan lents i feixucs que no avancem en la sostenibilitat.
Això vol dir que anirem relaxant les condicions i, per tant, que més tard o més d’hora, tornarem a l’altre extrem del pèndol altra vegada… La meva pregunta és: i per què no aturem el pèndol al mig? Aquesta és la meva obsessió i la feina que intentem fer des de l’Àrea que presideixo a la Diputació. Busquem racionalitzar els tràmits i la burocràcia i facilitar l’accés de l’administrador a l’administrat.
Creu que aquesta burocratització ha tingut més conseqüències al món rural que a l’urbà?
Crec que ha tingut males conseqüències a tot arreu. L’única diferència es troba en les economies d’escala. Un altre exemple per aclarir-ho: els habilitats nacionals (secretaris, interventors, arquitectes, tresorers, etc.) són necessaris per fer anar la màquina feixuga que són ajuntaments…
D’acord.
Fins fa poc, els ajuntaments més petits eren els que no tenien capacitat de contractar aquest personal que resulta obligatori. Ara, però, ja veiem que alguns ajuntaments de mitjana dimensió, i algun de gran, es troben amb les mateixes dificultats.
En vam parlar a la darrera Convenció d’alcaldes.eu: el relleu a l’Administració.
El cert és que hi ha unes generacions de treballadors públics que es van jubilant i que no hi ha relleu. El que va començar al món rural, ja ens està arribant a les àrees metropolitanes. I acabarem per no tenir prou recursos humans per donar els serveis mínims…
Penseu que per fer una contractació pública, ens enfrontem a una teranyina de tràmits que ens ofega a tots. Alguns ajuntaments saben que si no plantegen els projectes a l’inici del mandat, no arribaran a veure’ls acabats al final.
Ens enfrontem a una teranyina de tràmits que ens ofega. Alguns ajuntaments saben que si no plantegen projectes a l’inici del mandat, no els veuran acabats al final
Aquest canvi que proposeu per a l’Administració sembla que serà molt difícil de gestionar.
Ves a saber. Sempre faig servir una metàfora. Fins fa uns anys, caçar senglars era una cosa de bàrbars i d’ignorants. Ara bé, en el moment en què els senglars van creuar la Ronda de Dalt i van anar campant per la Vall d’Hebron, tothom es va posar d’acord ràpidament en què podíem caçar-los. En diem “selecció cinegètica”…
Un dels temes que preocupa a molts alcaldes, especialment en municipis petits, és el de la pèrdua del comerç local. Quina és la situació a Moià?
Nosaltres intentem acompanyar els emprenedors/es i els que ja tenen comerços amb les eines que podem. Ens basem en la feina del Consell Comarcal i del Consorci del Moianès. Aquest darrer és el que fa la promoció econòmica, a través d’eines i accés a recursos econòmics i tècnics. No és una guixeta que reparteix díptics… Proporcionem acompanyament.
A banda, al Moianès hi ha un teixit empresarial important: som 14.500 habitants i hi ha més de 1.400 empreses, algunes d’autònoms i d’altres de grans. Però a tot arreu ens enfrontem a un problema social més profund.
De què es tracta?
Doncs que tots hem canviat els costums a l’hora d’anar a comprar. Fa vint anys anàvem a comprar a les botigues del poble o del barri i ho fèiem, en bona mesura, per socialitzar amb els veïns. Avui en dia, per socialitzar, ja tenim el gimnàs o la porta de l’escola. A banda, també hem guanyat la comoditat de poder comprar a internet i que ens portin les coses a casa. Tot plegat fa que el petit comerç vagi desapareixent.
Als pobles, les botigues tanquen i costa molt que tornin a obrir. També tanquen les llums i la vida als carrers. I això passa tant als entorns rurals com a Barcelona. Si us hi fixeu, més enllà d’uns quants carrers molt sol·licitats pels comerços, sempre hi ha carrers plens de botigues tancades. En cada municipi, el problema té les seves conseqüències.
Als pobles, les botigues tanquen i costa molt que tornin a obrir. També tanquen les llums i la vida als carrers. I això passa tant als entorns rurals com a Barcelona
Hem arribat a l’extrem del pèndol, en aquest cas?
Jo crec que no. Hi ha una part del problema que és individual. La gent ens centrem en anar a comprar en grans magatzems i pensem que podrem triar entre moltes opcions, i que som més lliures per poder fer-ho. Però, en realitat, les opcions que tenim són les que proposen els distribuïdors, no pas les nostres.
A la vegada, com que cada vegada comprem més en xarxes i grans superfícies, perdem molta diversitat, proximitat, sobirania alimentària, possibilitats de repoblament rural… I quedem cada vegada més exposats, en mans de quatre marques i de sis multinacionals que fan que el món sigui molt més uniforme. A les grans empreses no els preocupa si a Moià hi queden cabres o si hem de gestionar el bosc.
Heu esmentat el paper del Consorci del Moianès. Quina és la funció que fa?
Mireu, la majoria dels ajuntaments de menys de 1.000 habitants tenen un pressupost que va dels 100.000 als 800.000 euros anuals. És una quantitat limitada que els dificulta prestar gaires serveis. I aquests són la majoria dels municipis de Catalunya.
Això vol dir que cal fomentar la col·laboració entre les administracions a través d’economies d’escala. En el nostre cas, la col·laboració de 10 municipis distribuïts en tres comarques diferents va permetre crear el Consorci del Moianès. No ens n’hauríem sortit sense ell. Des de Granera, que té 75 habitants, fins a Moià amb 7.000, decidim conjuntament moltes coses. I col·laborem de manera solidària, a través d’una mancomunitat de serveis (tècnics, de transport…). Sense la col·laboració no seria possible.
Cal fomentar la col·laboració entre les administracions a través d’economies d’escala
Anem cap a un model de més col·laboració entre administracions?
Jo crec que hem de canviar la planta institucional. Avui, tenim pedanies, ajuntaments, consells comarcals, diputacions, delegacions del govern de la Generalitat, delegacions de l’Estat, Parlament… Tot això, ho hem d’aprimar per guanyar eficiència. I per aconseguir-ho només hi ha dues opcions: suprimir municipis ‒que hi estic en contra‒, o col·laborar ‒hi estic a favor. Si no ho fem per aquesta via, seguirem fomentant la concentració de persones en grans nuclis.
Per aconseguir l’eficiència a l’Administració només hi ha dues opcions: suprimir municipis o més col·laboració
Vostè presideix una àrea molt important de la Diputació. Quines activitats fan per ajudar els municipis?
En realitat, la Diputació de Barcelona només té una obligació: prestar serveis als municipis que no poden prestar-se’ls per si mateixos. En general, els ajuntaments ens reconeixen pels recursos econòmics que aportem al món local i que repartim en tres grans blocs: el Pla General d’Inversions (PGI), el Catàleg de Serveis (on els ajuntaments poden escollir il·limitadament el que necessiten i no poden prestar ells) i els Programes Complementaris, que serveixen per a polítiques concretes.
Per exemple, durant la sequera, hem esmerçat molts esforços econòmics i tècnics per donar ajut i acompanyament a posar xarxes de canonades al dia, optimitzar comptadors amb lectures electròniques, etc.
La Diputació de Barcelona només té una obligació: prestar serveis als municipis que no poden prestar-se’ls per si mateixos
Entesos.
Pel que fa a l’Àrea que presideixo, la de Bon Govern, treballem amb els “pulmons” dels ajuntaments, és a dir, amb la part més tècnica: formació, recursos humans, assessorament i acompanyament econòmic i jurídic, o informàtic…
Tenen algun projecte actualment en curs, que sigui destacable?
Ara mateix, un dels nostres projectes “estrella” és la creació d’un gestor públic d’expedients que pugui coordinar-se amb les altres diputacions i amb la Generalitat. La gestió dels expedients és el “cor” de l’activitat dels ajuntaments. I si aconseguim tenir-ne un de públic i ben coordinat, tots plegats podrem oferir més agilitat.
Igualment, estem innovant constantment en l’àrea de formació, que és cabdal per posar al dia els treballadors públics. I també tenim un caixer automàtic que presta servei als pobles on no hi ha oficina bancària. La nostra ambició és la de preparar i adaptar el cor de la “màquina” dels ajuntaments. Treballem per posar al dia unes eines que encara són massa antigues i adequar-les al segle XXI.
Existeix col·laboració satisfactòria entre les diverses diputacions catalanes?
Sí. Tot i que hem passat èpoques de tots colors. Les diputacions són el pulmó dels ajuntaments. Si no existissin ens hauríem d’inventar una altra cosa que les suplís. Malgrat tot, les hauríem de canviar una mica perquè, novament, són una eina del S. XVIII que cal adaptar al XXI.
Fa dos anys va publicar “Lligar-se bé les espardenyes”, un assaig sobre els reptes del present i del futur. Ja està escrivint-ne la continuació?
Estic començant a escriure un llibre nou. A veure si acaba sortint, i què és el que diu. Però serà un llibre molt més polític que l’anterior. El de les “espardenyes” estava molt enfocat al món rural i als reptes del planeta. Ara em ve de gust reflexionar sobre els reptes de les societats i, sobretot, els que té Catalunya si vol subsistir en un context internacional en què som el més petit de tots els problemes. Però, malgrat tot, crec que Catalunya pot aportar moltes coses al món.
Estic començant a escriure un llibre nou. Serà molt més polític que l’anterior
Perfil de Dionís Guiteras
55 anys. Originari de Castellterçol. La seva carrera professional va iniciar-se als anys 80, en tornar del servei militar, en el sector de l’ecologia, la ruralitat i l’agricultura sostenible. El 1993 va crear la seva pròpia empresa, que va mantenir fins fa dos anys. El 2006 també va començar a militar a ERC i de seguida va integrar-se en la Sectorial Agrària del partit. Uns anys després, el 2011, va entrar en la política municipal de Moià, localitat en la que vivia des de finals dels anys 90. El 2011 va guanyar les eleccions a l’alcaldia i, després de quatre legislatures consecutives, ha donat la volta a un deute del 395%. Va ser diputat al Parlament de Catalunya (2012-2015) i és vicepresident de la Diputació de Barcelona des del 2015.
