Fa dos-cents anys, en plena ocupació napoleònica, un sabadellenc anomenat Francesc Lacambra Pont creava una petita fundació familiar al barri portuari de la Barceloneta. Estava dedicada a la producció d’objectes de coure i bronze com claus, olles, campanes i altres productes per la marina de vela catalana, i amb el temps el negoci va anar creixent. Avui, dos segles més tard, l’empresa continua funcionant amb el nom de La Farga Group.
Haurien de celebrar en gran el seu bicentenari.
Doncs sí, la veritat. L’any passat complim 200 anys i llencem la casa per la finestra. Entre els actes que organitzem, una jornada internacional tècnica a la que va venir gent de tot el món; la inauguració d’un museu, la presentació d’uns llibres, un sopar de gala, una jornada de portes obertes i una taula rodona amb empreses bicentenarias.
No ha d’haver moltes.
Industrial cap. Una reflexió que ens fem és que una companyia industrial, per tal que persisteixi durant 200 anys requereix que vagi transformant els seus productes i els seus clients, perquè és obvi que el que industrialment era vàlid fa 50, 100 o 150 anys, ara ja no ho és. Així que hem anat evolucionant, sigui en fabricació, a manipulat, però sense perdre l’essència, que en el nostre cas, és el coure. El nostre mèrit, doncs, no és d’haver arribat als 200 anys, sinó en bona part de tots aquells que ens han precedit.
Bé, en part també el seu departament de R + D va descobrir un procés de fa uns anys que ha estat molt rellevant per la seva empresa.
Sí, va ser partint de la ferralla de coure, de reciclatge. I això va ser revolucionari. El que inventem va ser refinar el producte per fer alguna cosa directe que té un cost molt elevat, amb una càrrega mediambiental molt potent.
Tenen doncs cura amb la preservació del medi ambient?
Som nets amb les aigües, no tenim residus, i tot el recuperem. L’únic punt feble que tenim són les emissions, i en això hem invertit molt. És l’únic punt que tenim brut, el dels fums, però tot i així no contamina tant com fa uns anys.
Quants treballadors són?
Uns 270. Tenim una societat holding: d’una banda, La Farga La Cambra que és la fàbrica inicial que és la que fon i neta i fa els elaborats de coure; altra que és la Farga Rot que produeix el alambrón provinent de mina; una planta de coure que és la Farga Tur; i després una societat que la dediquem a la venda de tecnologia, a projectes d’expansió que es diu la Farga Intec. Tot això penja d’una societat holding que té les seccions de les altres. Cada societat és independent, cadascuna d’elles té el seu director general i el seu compte d’explotació.
Així que aquí no ha fet falta parlar de deslocalització.
No, clar que no. La deslocalització té 2 factors. Un, que es deslocalitzacions per cost de mà d’obra, i aquest no és el nostre cas. I l’altra, que la deslocalització es dóna moltes vegades perquè els clients ja ho fan i, per tant, tu et veus obligat també a això, i aquest tampoc és el cas. En el nostre sector el que ens preocupa són aquests països emergents que ens agafen la matèria primera, així que ens trobem en una lluita de matèries primeres important, perquè entre altres coses, és escassa.
L’estructura de la seva empresa és familiar?
Bé, amb algunes peculiaritats. Fins 1985 això es coneixia com La Farga La Cambra. Un bufet d’advocats i jo vam adquirir l’empresa, i el 2001 vam decidir crear una estructura potent, formalitzant una estructura d’empresa familiar, definint un protocol i incorporant un consell de família
Tota la família ho porta tot, doncs?
Bé, no exactament. Creiem que no ha d’estar tota la família ficada en una empresa perquè sigui familiar. El Consell per descomptat sí, i la responsabilitat de cadascuna de les accions de l’empresa, també. Però tot allò altre pot ser portat per agents externs. I en el nostre cas, tenim una empresa molt professionalitzada: totes les direccions generals la porten gent de fora, així com el Consell d’Administració i les Àrees Corporatives i els gestors. No es traeix cap esperit apostant per aquestes directrius.
Tanmateix, hi haurà gent de la família que treballi en aquest holding.
És clar que sí, per descomptat. Si hi ha talent, hem d’utilitzar en el nostre propi profit. Però sóc dels que pensen que la gent ha de formar-fora de les empreses familiars. Perquè aprenguin fora, perquè sàpiguen què vol dir treballar en una empresa sense tenir el empara familiar.
Parlem de com els ha afectat la crisi?
Als meus directius ia la gent de la companyia els dic que ara es demostra si hem fet bé o no els deures. En aquest moment, la crisi ens ha agafat en un moment en què estem molt diversificats, exportem molt, abastem molts sectors, i posseïm una considerable riquesa en subministrament de matèria primera. Així que, sí, passem per un bon moment però ho hem notat. No obstant això, estem en una situació prou potent com perquè puguem anar treballant. Però hem de tenir cura.
En quin sentit?
En el sentit que ja està bé que ens preocupem per cada cas, cada empresa, però hem d’anar més enllà. Hem de fer un pas endavant molt més ampli i més potent a nivell institucional, de govern, de patronal. El que aquesta crisi ve a dir és que necessitem generar un canvi de mentalitat de tota la societat i si això no es fa, ho passarem molt malament.
Bé, això ja s’està plantejant.
Sí, però com més passar a dir-i en mentalitzar a la gent, més ens costarà sortir d’aquesta situació. Hem d’anar amb molta cura amb els discursos demagògic, els populistes, els alarmistes … no condueixen a res i al final caldrà saldar comptes. I el que està clar és que aquesta crisi ens diu que som més pobres i més vulnerables del que pensem.
Cal, doncs, canviar la nostra actitud.
Sí, hem d’adaptar-nos a una nova situació, una nova mentalitat. I tant govern com institucions han de ser conscients que la realitat, per dura que sigui, la podrem superar. Però la immensa majoria de nosaltres no podem tenir una anàlisi objectiu del que passa. I això hem de deixar a aquells que realment ho entenguin.
Tot passa per recuperar la confiança.
Això per descomptat. I trigarà prou perquè aquí no hem treballat el que havíem de treballar, i ara s’estan veient les conseqüències. Tanmateix, penso que hi ha hagut molta demagògia. Amb la banca, per exemple. Crec que actua com ho faríem nosaltres. Si et demanen diners i no veus clar que t’ho tornin, doncs no ho deixes, és clar.
Alguna proposta?
Una cosa que ningú s’atreveix a proposar és que totes les Administracions de l’Estat, des de l’ajuntament més petit al govern central, puguin pagar al comptat. Si fos així, es inyectaría una quantitat de diners impressionant que ajudaria a reactivar tot. Amb això i temes com l’ICO, per exemple, en el que els tràmits són extremadament lents, s’activaria l’economia d’una manera que acceleraria el sortir d’aquest pou en el qual estem ficats.
Hi ha solucions, doncs.
Crec que hem de fer una anàlisi ajustat i ben feta, en el qual no valgui el populisme ni la demagògia. Com més beneficis tingui la banca, millor, per descomptat, però que això pugui repercutir en tota l’economia del país. Hi ha gent que ho està passant molt malament, i el fet de prémer el cinturó hauria de fer a tots reflexionar.
