Jordi Mestre González, Director General de Caixa Sabadell

0
222

“Superant el pesimisme, guanyerem a la crisi”

També els poderosos, els grans, van começar petits. Caixa Sabadell és una entitat que va començar al Sabadell de mitjans del segle XIX, quan la seva indústria, en plena bullició, necessitaba d’una entitat que pogués gestionar el fluxe cada cop més gran de diner dels seus habitants. Així que quan Caixa Barcelona es va negar a obrir una sucursal en una localitat aleshores tan petita, uns quants van decidir crear una pròpia. Acaben de fer 150 anys i el seu Director General ens explica la història de l’entitat, i ens comenta la seva opinió sobre la crisi. 
 

¡Felicitats!
Gràcies. Si, estem molt orgullosos de celebrar el nostre primer segle i mig de vida, tot i que som conscients que l’aniversari no arriba en el millor moment econòmic possible. Però ens ha tocat aquest escenari, I malgrat això, hem de celebrar-ho.  

Tot va començar el 1859 de la mà de Pere Turull.  
Si, ñes tota una història. Fa un segle i mig aquí, a Sabadell, hi havia molta bullició industrial: s’havia produït el trasllat del camp a la ciutat i amb la desaparició de l’economia de subsistència, tan pròpia del món rural, la gent decideix anar més enllà per tenir alguns estalvis en cas de necessitat o quan arribi a la vellesa. El concepte de “Caixa” ja havia surgit en d’altres països, i aquí es va demanar a la Caixa Barcelona, aleshores a la capital, que obrís una delegació a Sabadell. Es van negar, i va ser aleshores quan Turull va fer possible la fundació d’una entitat en una ciutat, que encara no ho era com a tal, i que no era capital de província. Així que som la caixa més antiga de Catalunya que existeix i la segon amés antiga d’Espanya, després de Caja Madrid

I des de fa uns anys han experimentat un important creixement.
Si, es produeix des de principis d’aquest segle XXI. Hem passat de gairebé dues-centes oficines a quatre-centes. Però no és un cas aillat: la situació econòmica la ho portava, això. Ara el panorama és radicalment diferent, i el que ens espera seran anys d’estabilitat, de prudència. El que tenim clar és que hem d’anar molt en consonància amb els temps que corren. 

Uns temps en els que les entitats financeres no gaudeixen d’excessiva simpatia.
En aquest sentit, s’han creat diverses llegedes urbanes. S’ha criminalitzat a bancs i caixes i crec que injustament. S’ha dit, per exemple, que l’Estat ha anat aportant diner a aquestes entitats amb un cost pel ciutadà, però això és absolutament fals. L’Estat ha adquirit actius, els millors, de les entitats financeres, a uns preus en els que l’erario públic treurà beneficis. També s’ha comentat el tema de l’aval,  prop d’un 1%. I aquestes operacions porten a ingressos a les arques de l’Estat. Així que no hi ha ni un cèntim de cos per al ciutadà. 

Es diu que caixes i bancs no concedeixen crèdits.

En qualsevol crisi, hi ha hagut un descens dels crèdits. La funció de bancs i caixes és captar diners per concedir-ho. Qualsevol persona amb un compte corrent sap que el seus diners s’utilitzaran per donar crèdits a d’altres. Aleshores, l’entitat ha de tenir garanties de que allò es tornarà, no? Donant crèdit indiscriminadament contribuiriem a l‘enfonsament definitiu del sistema financer. 

Però en el moment de màxim auge es van concedir crèdits i hipoteques a particulars amb un risc altíssim de morositat.

Si, sabem que les quotes de les hipoteques no haurien de sobrepassar el 40% dels ingressos familiars. Segur que no van fer els comptes correctes en algun moment, i hi va haver entitats que van concedir crèdits al límit de temps, i això ha canviat completament. El que si és cert és que finançar projectes sense futur no deixa de ser una irresponsabilitat. 

Sabem que la crisi no és només econòmica, també és de confiança. La pregunta és si trigarem molt en recuperar aquesta confiança.  

Miri, el tema de la confiança es troba bàsicament en les mercats majoristes. I això comença a l’agost de 2007 quan estalla el tema de les hipoteques subprimes. Arriba un momen que no es distingeixen els crèdits hipotecaris: si són espanyols, irlandesos o americans. I per això, es tanca el crèdit a tothom.

Però hi ha altres factors que contribueixen a aquesta situació. 
I n’hi ha. A Espanya, per exemple, existeix el Registre de la Propietat, cosa que a Norteamèrica no. Allà si deixes de pagar la hipoteca, el màxim que et poden demanar és la casa. Aquí, no. Aquí es paga amb els altres béns del propietari. Així doncs, aquí hi ha un rigor que no existeix en altres països. Però, cóm convences als inversors estrangers que Espanya està el tema més controlat que en els Estadts Units? És impossible. I això sense comptar altres factors, és clar, com el milló de vivendes que hi ha per vendre. O els mitjans de comunicació.  

Bé, home.
La situación crítica va venir el passat mes d’octubre, quan totes les cadenes de totes les televisions, les tertúlies, els diaris… tothom parlava de la crisi. I es recomenava que la gent agafés els diners i els fiqués sota el matalàs. Personalment recordo el dia, les tres franges d’una portada d’un diari important eren titulars catastròfics. I és clar, va cundir el pànic. I la situació es sobredimensiona. I el pitjor és que no pots fer-hi res. 

Els governs no van ajudar.
Va ser quan Angela Merkel va passar en vint-i-quatre hores a dir que no garantia els dipòsits a garantir-los tots. Si aquell dilluns, qualsevol, entitat, banc o caixa, gran o petita, hagués tingut una cua amb gent per retirar diners, hagués provocat el pànic, i amb ell, potser el col·lapse del sistema financer. Però han anat passant els mesos, i ha passat alguna cosa? No, totes les entitats han anat aguantant. Així que cal conservar la serenitat. 

Si el pitjor sembla que ja ha passat, hi ha alguna altra bona perspectiva? 

Crec que tot passa per dinamitzar l’economia d‘alguna manera. No sabem encara en quin punt estem de caiguda. Potser en una fase avançada: el paro ha augmentat, la morosiitat augmenta… Però crec que aconseguiremo una bona reactivació si movilitzem el mercat inmobiliari.

Això va ser el principi de tot.  
Si, tot es va trencar quan el preu mig per vivenda va pujar tant que els possibles compradors d’una primera vivenda no van poder accedir al mercat perquè ni les hipoteques a quaranta anys podien permetre-ho. I ni quotes amb el 80% o 90% dels ingressos destinats podíen fer-ho possible. I és clar, hi va haver un moment en que tot es va parar. 

I així estem.
I el pitjor és que no hi ha cap preu de referència. Ara no es pot saber a quan va el m2. Aquetsa crisi és a més diferent de la que va passar el 93, quan hi va haver un factor que ens va ajudar a sortir: la inflació. El valor nominal de les viviendes va fer que el preu baixès, però amb una inflació tan baixa com la que tenim, no hi ha aquest recurs. 

Bé, i què podem fer? 

L’administració hauria de posar en funcionament l’instrument del preu tassat, que indiqui el preu pel que pugui subvencionar el preu de l’habitatge. És una espècie de variant de la protecció oficial, però la idea és que no es construeixin més cases, per descomptat, sino vendre les que hi ha de noves. I les entitas aplicarien el tipus d’interés que marqués l’administració. No podem oblidar, a més, que rere de l’habitatge hi ha tota una sèrie d’empreses que estan darrere: els electrodomèstics, els mobles, les làmpares… l’aturada de l’habitatge ha suposat una aturada en molts sentits. I això sense parlar del sector de l’automòvil. 
 
Parlem-hi.
No es tracta només dels concessionaris, sinó també de les empreses que viuen gràcies a ells: els complements, els accessoris dels cotxes es fan a empreses alienes al concessionari. Així que és el mateix problema.

Però si les vivendes baixen el preu, igualment les entitats no concediran crèdits.
Bé, aquest és un altre dels problemes. Aquí hi ha la cultura de la propietat, tothom ha de tenir un pis. Potser hauríem de plantejar el fet amb d’altres variants, com el lloguer.

Però les quotes de lloguer han pujat com les quotes de les hipoteques!
Perquè no hi ha hagut oferta suficient.

Tornem a l’administració. Les ajudes del govern Zapatero ajudaran?
Sens dubte. Són projectes que generaran activitat però sent importants, no són la solució definitiva.

Algun consell?
En tota crisi hi ha importants dosis de pessimisme. Però hi ha un percentatge molt elevat de la societat que no pateix la crisi, que té treball fix, amb ingressos estables: els pensionistes, els empleats de l’administració, siguin directes (funcionaris) o indirectes (metges, professors, catedràtics). Però tothom està retret, i això ens acaba afectant a tots. Hauríem de ser capaços de tornar a la normalitat. Perquè una cosa és segur: aquesta crisi serà transitòria.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.