Catalunya té una nova estructura administrativa amb uns governs territorials que són descentralització del Govern català, però sense rellevar les diputacions
L’any 2000, l’advocat i polític Miquel Roca Junyent, acompanyat d’un grup de reconeguts experts, treballava en un document per a la reorganització territorial del país. Les velles vegueries tornaven a escena. Els territoris que la divisió provincial havia deixat sense administració amb la divisió estatal del segle XIX en províncies, com ara la Catalunya central, tenien el seu nom escrit en documents de treball. Les quatre demarcacions catalanes -Barcelona, Girona, Lleida i Tarragona- tenien una amenaça, però l’Estat sempre havia i ha mantingut que internament cada territori es pot organitzar, però les províncies i els governs civils no es toquen.
Les vegueries havien de guanyar pes, això havia de permetre reconèixer territoris i capitalitats, i una nova estructura podria iniciar un camí que es preveia sense retorn, però tot i que s’ha avançat, el poder polític de les vegueries és limitat i han passat a ser un desplegament de departaments del Govern (i encara no tots). Podem parlar de la Catalunya central, de l’Alt Pirineu i Aran, del Penedès (l’última incorporació, amb una part de l’Anoia incorporada). I en administració territorial s’ha avançat en altres aspectes, com ara la creació de comarques. El Moinès n’és el millor exemple. El Lluçanès ha fet un camí difícil i l’Alta Segarra no ha iniciat el procés.
Línies del territori que no es mouen
L’informe Roca no només fixava la divisió en vegueries o regions, sinó que feia una revisió total de la part administrativa: vegueries, comarques i municipis. 25 anys després de la seva aprovació, hi ha algunes comarques proposades que s’han creat, com el Moianès, i d’altres que o bé van fent camí, el Lluçanès, o bé no s’han arribat ni a plantejar, l’Alta Segarra.
