(A un amic desconegut) Amic, no sé qui ets, ni si tindràs la paciència de llegir aquestes quatre línies que t’escric, amb la bona intenció de fer-te partícip del que penso sobre unes determinades situacions que a tots ens afecten, aquestes situacions les tenim aquí entre nosaltres, algunes d’elles, de tant estar-hi enmig no ens en donem ni compte, però hi son, ens afecten, no solament en la part de la nostra economia, sinó també en les relacions amb els nostres conciutadans, avui som més persones que mai en les nostres societats, però som també més desconeguts que mai.
Jo dic que és el sistema de relacions humanes que, de forma imperceptible, ens han fet adoptar els quins ens governen, -que ja veuràs qui son al llarg d’aquestes línies-, i ho hem acceptat sense donar-nos-en compte, n’hem fet el nostre pa de cada dia.
Si després de tenir la paciència de la lectura en treus una conclusió positiva, l’esforç haurà valgut la pena, i si no és així, d’antuvi te’n demano perdó pel temps que t’he fet perdre.
(Capitol anterior: Pròleg. LA FI D’UN SISTEMA)
II
EL CAMÍ SEGUIT
Si la filosofia de la Il·lustració va donar al sistema capitalista el seu pensament sobre el liberalisme, sobre les relacions socials i els sistemes polítics que van néixer fruit d’aquesta filosofia, hem de reconèixer que aquest sistema, per si sol, mai no hauria pogut assolir les cotes de desenvolupament sense els invents de l’època, i millores que el van acompanyar, que li van donar les possibilitats tècniques per poder-lo portar a les màximes cotes del poder econòmic que en el nostre temps ha assolit. La màquina de vapor, vaixells amb més autonomia, ferrocarrils que facilitaven el transport, i electricitat en van ser les principals novetats en les quals es va apuntalar i utilitzar el sistema, junt amb la necessitat sentida per la població en la obtenció de les millores que el nou sistema podia aportar, i just quan l’agricultura ja no podia competir amb la indústria en la valoració dels llocs de treball, a pesar de ser aquests infravalorats en relació a la rendabilitat que aportaven. L’agricultura va ser la que va nodrir la industria dels llocs de treball, que aquesta necessitava pel seu desenvolupament; mà d’obra barata.
Com que ja ens deia Immanuel Kant que no es pot aprendre filosofia, sinó solament a filosofar, i certament que no és la pretensió d’aquest escrit fer una anàlisi de la història del pensament filosòfic que ha anat acompanyant al sistema capitalista, -ni els meus coneixements ho possibiliten-, atès que des de sempre hi ha hagut pensadors que han donat al sistema la seva justificació en cada un dels moments en què s’anava configurant. Val a dir no obstant, que el sistema sols ha fet seva la part del pensament que li convenia per la seva finalitat de riquesa sense limitacions, i en la mateixa forma, tampoc és pretensió d’aquest escrit fer una exhaustiva referència a les millores tècniques que els han acompanyat en el temps de què es tracta, millores de tot ordre, que han ajudat a millorar la societat, però no en la mesura desitjada de millora social ben repartida.
Ha estat una època no massa brillant en les relacions humanes, però si en el tema de millores tècniques; i també ha estat una època, en la que el sistema educatiu s’ha posat en mans del sistema polític de torn, que ha aprofitat l’ocasió per influir a favor seu, en les noves generacions que anaven sorgint en el temps. Es parla de llibertat educativa quan aquesta llibertat esta regulada, i per tant condicionada per qui té el poder en cada moment de la història. L’educació, certament que ha de ser pública, o sigui finançada per aquest sector, -hauria de ser el que s‘anomena xec escolar-, i solament en uns mínims exigibles de regulació per a tothom, però la llibertat dels pares per escollir com i on volen educar els seus fills ha de ser intocable.
Es parla també que s’han de recuperar els valors que la societat ha abandonat, i es cert que s’han de recuperar, la feina ben feta, el bon comportament social, l’estalvi, l’esforç en el treball, la responsabilitat davant la societat, l’acolliment dels desvalguts, etc, que son valors que l’educació dels últims temps ha marginat, sols valia el que superava als demés en coneixements, títols i riquesa i, en la seva conseqüència, prestigi i reconeixement social, sense valorar com ho havia aconseguit, això no tenia importància. És la manca de valors que ara algú s’atreveix a denunciar. ¡Ja era hora!. Veurem si és certa la frase de Kant, quan ens deia que el savi canvia d’opinió, el neci mai.
En aquest apartat dels valors que la societat ha marginat, hi tenen bastant a veure, per no dir molt, dirigents polítics i religiosos, que els han manipulat en el seu favor, magnificant-los el seu contingut positiu, quan els convenia, i contraposant-hi valors negatius per la mateixa finalitat d’obtenció d’una societat fidel als postulats predicats, per poder-la dominar; d’aquesta forma s’ha instal·lat en la societat unes determinades posicions fonamentalistes, tant d’ordre religiós com laic, -que de tot hi ha-, amb la intenció d’eliminar les posicions contràries. Quan es fa des del fonamentalisme ambdues posicions son pernicioses per la societat, ja que ambdues, des de la moderació, col·laboració, i amb respecte mutu, podrien aportar un grau important de pau i benestar social. El mal és quan s’utilitzen amb finalitats tergiversades del seu contingut essencial, per dominar la societat en el seu favor. Hem d’instal·lar en la societat la convicció, de què la part contrària també pot tenir raó, i valorar degudament, sense prejudicis aquesta realitat.
Tampoc és la pretensió d’aquest escrit, fer una anàlisi exhaustiva del camí seguit pel sistema capitalista, que s’ha anat configurant a l’empara d’unes idees filosòfiques iniciades a principis del XVIII fins al dia d’avui, que comencen a ser qüestionades, sinó solament constatar on ens ha portat el sistema, on som i on anem, o millor dit, on hauríem d’anar.
La pregunta no és fàcil de contestar, llevat de la primera part, som en una foscor absoluta del sistema econòmic, i cap on anem també és fàcil de contestar, a la ruïna absoluta de les persones i dels estats, i la difícil de contestar, és on hauríem d’anar. Ningú ho sap, estem a les fosques, sense un bri de llum que ens doni quelcom d’esperança.
Ni les empreses ni els particulars tenen finançament per poder sentir ànsies d’emprendre alguna activitat que, com seria obvi donaria feina; hem oblidat que el finançament surt de l’estalvi, i això és greu. Hem desterrat la paraula “estalvi” dels diccionaris de l’economia. Hem muntat un sistema administratiu complicat amb traves administratives cada vegada més complexes, que fan desistir a qualsevol persona emprenedora, i de ben segur que aquesta complexitat administrativa és d’absoluta legalitat, traves provinents d’un impuls patològic de l’administració de posar el nas a tot arreu.
Admiro a Alejandro Nieto, autor que ha estudiat a fons els problemes de l’administració, i dels poders públics en el seu llibre “El desgobierno de lo público”. Massa administració i molt poc sentit comú.
Em recorda el tema d’aquell opositor, que li toca en la seva tasca a l’administració, portar la comptabilitat d’una granja ramadera. Pel novembre s’havia acabat la partida del pressupost destinada a l’alimentació del bestiar, i va carregar la despesa a una altra partida. Expedient disciplinari, uns mesos de suspensió de feina i sou, i altra vegada a la feina. L’any següent les vaques es van morir per falta de menjar i no va passar res, ¡Es va complir el Reglament!
No fa pas massa temps, entre quatre o cinc anys, que els polítics de torn encara ens parlaven de l’Estat del Benestar; ¿era certa l’afirmació?, ¿on és ara?. Si abans era certa, ¿què se n’ha fet?, i si no era certa, és que ens enganyaven a tots, deien mentides, cosa no estranya en la política, però recordo dels meus temps d’estudiant, en l’ensenyament dels valors ara desapareguts de les escoles, ens deien que a l’antiga Grècia qui mentia era un proscrit de la societat. Crec sincerament que hauríem de fer una valoració dels polítics, per tal de tenir en compte el seu comportament en les votacions que ens proposin. Qui enganya a la societat no ha de poder tenir lloc en la políitica.
