Ramon Andreu ens explica que, salvant certes distàncies, les problemàtiques en la gestió d’una EMD són força equiparables a les que hi ha en un municipi.
“Des de l’Agrupació d’EMDs volem potenciar el canvi de dialèctica, per ser més coneguts i compresos per part de la gent i que ens associïn més a una administració”
“A Bellaterra només es tenen en compte els vots de Bellaterra”
“Aquí decidim les coses en una assemblea. Ho decidim tot entre tots, els vocals i l’equip de govern”
“No hi ha gaire discussió perquè totes les coses són bastant evidents i les competències que tenim són molt poques. El que intentem és fer allò que la gent vol i evitar el que la gent no vol, sempre dins del marc de la legalitat”
“Des que tenim l’EMD ha aparegut una gran quantitat d’associacions sense ànim de lucre amb molta activitat. Però ens manca una mica més de connexió veïnal”
“Quan no ets conscient que Cerdanyola i Bellaterra són tan diferents i separades, aleshores tens un handicap, com el que hi ha entre els del Barça i el Madrid. Se’n poden anar de festa junts? Potser sí, depèn sempre de les persones i de com siguin”
“Som un poble de 3.000 habitants sense CAP, ni dispensari, ni centre esportiu o camp de futbol. El nivell de serveis és molt baix”
Vostè presideix l’EMD de Bellaterra. En aquestes unitats administratives, no es vota tant les sigles com les persones.
Així és. La gent vota un president. En el nostre cas, el nostre partit es presenta a Cerdanyola en les eleccions municipals. És un partit independent i s’hi presenta per poder tenir les cadires de l’EMD i tenir majories. Si no, només tindríem la presidència, però executaríem les decisions polítiques de la resta de partits.
Com va ser que des de Bellaterra van acabar presentant-se a les eleccions municipals de Cerdanyola?
Un grup de veïns vam crear un partit polític anomenat Gent per Bellaterra i ens vam presentar. Encara que no tinguem cap regidor a Cerdanyola, la llei electoral de les EMDs ens permet treure les cadires suficients per governar la nostra, perquè a Bellaterra només es tenen en compte els vots de Bellaterra. En som 3.000. És una llei complexa.
Però aleshores no tenen representació dins del consistori de Cerdanyola.
No en tenim. Si bé els presidents de les EMDs tenim veu als plens de l’Ajuntament, però no tenim dret a vot.
Com diria que és el seu estil de fer política?
Aquí nosaltres decidim les coses en una assemblea. Ho decidim tot entre tots, els vocals i l’equip de govern. A mi em correspon plantejar els temes i portar-los a terme. No hi ha gaire discussió perquè totes les coses són bastant evidents i les competències que tenim són molt poques. El que intentem és fer allò que la gent vol i evitar el que la gent no vol, sempre dins del marc de la legalitat. Hi ha gent que et demana coses que no són possibles i els has de dir que no.
Com definiria el seu veïnat, els bellaterrencs i bellaterrenques?
Són persones molt maques, molt capaces de fer coses. Des que tenim l’EMD ha aparegut una gran quantitat d’associacions sense ànim de lucre amb molta activitat. Però ens manca una mica més de connexió veïnal. Si vius a Bellaterra, normalment tens una casa i et mous en cotxe. Quan ho fas així, hi ha poca relació amb els veïns. Però això millora cada vegada.
També són persones amb prou capacitat econòmica per viure aquí, però que són professionals capaços, que entenen i analitzen bé els problemes. Per tant, no són persones que es deixin enganyar fàcilment. Són de fer quatre preguntes molt ben fetes i de discriminar ràpidament. En general aquí es viu molt bé. Estem encarats al sol, tenim el tren, les cases estan bé i aquest és un model de vida per a tot l’any.
Bellaterra va esdevenir EMD no fa gaires anys. Quines diferències poden observar-se de quan no era EMD al dia d’avui?
L’impacte més gran es troba en el que no es veu. L’EMD ha estat una eina capaç d’aturar projectes que tenien un impacte molt gran, per exemple, un abocador de 3 milions de tones que s’estava fent a 20 metres de les cases i que generaria unes pudors molt grans que destrossarien el poble.
D’altra banda, tenim unes mínimes competències sobre la cultura i l’esport, el manteniment diari de l’espai públic, l’ordenació del trànsit, les direccions del carrers… Poca cosa, però és una eina que abans no teníem. Ara podem accedir a informació, tenim capacitat de contractar tècnics que valorin els nostres problemes i que aportin solucions. També ens serveix per potenciar la nostra identitat dins del municipi, amb un escut, una bandera, una administració i una proximitat a l’hora de fer els tràmits… Abans sempre s’havia d’anar a Cerdanyola i ara ho fem tot d’es d’aquí, dins de termini i ben comunicats.
I com és la relació entre vostès i Cerdanyola?
Per posar-ho en un context cal dir que Bellaterra és una comunitat més lligada a Sant Cugat o a Sabadell que no pas a Cerdanyola. Estem a tocar dels primers, i més lluny de Cerdanyola, amb la Universitat Autònoma pel mig. Això fa que la gent de Bellaterra ni coneix Cerdanyola, ni hi va, ni s’hi sent unida. També fa que hi hagi una dificultat enorme a l’hora de governar i d’entendre’s, perquè són entitats separades. Amb tot, la relació és manté de forma correcta i no hi ha hagut gaires enfrontaments. Hem arribat a acords, poquets, però hem anat funcionant.
Sabem que tenen contenciosos oberts amb Cerdanyola. Recorda quants són?
Ara hi ha el dels agents civils que, en teoria, s’ha de retirar. I, possiblement, en tenim un altre en un acord d’un deute que es va compensar. Potser es podrà solucionar per la via del diàleg.
La relació de vostès amb l’Ajuntament de Cerdanyola està molt supeditada a les persones que hi governen en cada moment…
Sí. El que marca la relació són les persones. Qui està al capdavant marca molt la diferència. Quan no ets conscient del fet que les dues societats són tan diferents i separades, aleshores tens un handicap, com el que hi ha entre els del Barça i el Madrid. Se’n poden anar de festa junts? Potser sí, depèn sempre de les persones i de com siguin. En això els sentiments juguen molt fort i aquí, en general, no hi ha la sensació de ser de Cerdanyola. Si no es té en compte això, és molt difícil de gestionar una bona relació. Ara estem en una etapa en què podrem arribar a força acords amb Cerdanyola.
Quina situació econòmica té actualment l’EMD de Bellaterra?
Actualment està sanejada i sense crèdits. És la posició que sempre hem volgut mantenir. Però la dada no ens permet saltar d’alegria, perquè el pressupost es gasta en les despeses corrents. La cosa és que els diners que rebem es calculen en base al que invertia Cerdanyola en Bellaterra abans de l’EMD, però no era suficient.
Som un poble de 3.000 habitants sense CAP, ni dispensari, ni centre esportiu o camp de futbol. El nivell de serveis és molt baix. I des de Cerdanyola, pel fet que som entitats tan separades, no hi ha gaires facilitats de fer les inversions.
Creu que deixar de formar part de Cerdanyola i integrar-se dins de Sant Cugat seria un repte assumible i desitjable?
El repte és més aviat resoldre la qüestió social. La manera de fer-ho, no la sé. Una altra solució seria que el tren de l’estació ens connectés amb Cerdanyola. El problema neix aquí: de la impossibilitat d’unir les dues societats perquè estan físicament separades. Hi ha el projecte de fer que l’estació de Ferrocarrils de la Generalitat de la Plana del Castell ens hi connecti. Sigui com sigui hi ha molta gent desencaixada i cal seguir treballant-hi.
D’altra banda, de quines vies de promoció de l’activitat econòmica disposen?
El nostre gran aliat, i administració a la qual estem més agraïts, és la Diputació de Barcelona, que dona moltes facilitats a les petites entitats com nosaltres. Ells entenen la situació i nosaltres fem la feina de demanar-los les subvencions, que cal treballar-se-les. Ens aporten fons per fer front a les petites despeses i a algunes inversions que hem hagut de fer, en parcs, en accessos, voreres…
Ens deia que hi ha una gran potència associativa a la comunitat. Què ens en pot dir?
La participació dels veïns se centra molt en la festa major local, que se celebra després de l’estiu i que és un moment de trobada per a tothom. També ho són Reis i Nadal. Però la participació en la resta dels dies és difícil, perquè tothom treballa i té uns horaris a seguir. Nosaltres tenim una sala d’actes, però no tenim una plaça. I la plaça de l’estació és una semi-plaça perquè hi passa una carretera pel mig. Això dificulta la relació veïnal i, malgrat que hi ha moltes entitats per fer coses, la dinamització és difícil.
Quina importància té per a vostès l’Agrupació d’EMDs? Es donen suport?
Cada vegada les EMDs són més reconegudes, i en això hi ha tingut molta influència l’Agrupació, que ha fet pinya i que ha estat molt ben gestionada per Josep Puig, el president, i per Juanjo Cortés, el secretari. Han treballat molt. Quan es va crear l’EMD de Bellaterra, 10 anys enrere, aquestes entitats a penes es coneixien. Ara nosaltres, quan agafem el telèfon, diem: “Ajuntament de l’EMD de Bellaterra”, perquè si dius EMD de Bellaterra, la gent no sap ben bé què els hi has dit. També ens ajuda a l’hora d’identificar-nos a la Diputació.
Una de les coses que volem potenciar des de l’Agrupació és el canvi de dialèctica, per tal de ser més coneguts i compresos per part de la gent i per ser més associats a una administració. També és un món difícil, perquè no està clar qui s’encarrega de què. Hi ha gent que ve aquí i se’t queixa de l’enllumenat. Nosaltres els posem en contacte amb l’Ajuntament, que n’és responsable.
I els veïns i veïnes perceben l’EMD com el seu Ajuntament?
Sí. Com a mínim la perceben com la seva administració. Els problemes els venen a tractar aquí i nosaltres els deleguem o els acompanyem allà on toqui. Molt sovint de manera telemàtica.
Quin és el perfil del seu equip de govern? Com són?
Són persones que volen treballar per Bellaterra. Tenen molt clar que ho fan sense cobrar, perquè el pressupost és molt baix. L’única persona que està a sou soc jo i la resta té una petita assignació per la celebració de plens i reunions, però és molt poc. Ser vocal gairebé els costa diners: potenciar la cultura, l’esport, el manteniment dels espais públics, etc., requereix viatges i dedicar-li temps. Si no estàs aquí per fer coses per Bellaterra, duraràs poc. A banda d’això són persones molt maques i ens entenem molt bé. Entre tots decidim totes les coses i tothom acostuma a estar d’acord amb les solucions adoptades.
Es podria dir que vostès tenen l’aspiració d’arribar a ser un municipi independent?
Aquest és el somni. El que passa és que no complim els paràmetres legals per ser-ho. Ho vam preguntar al Departament de Governació i ens van dir que hi havia d’haver una distància de 3 km de terrenys no edificables amb l’Ajuntament mare. Nosaltres no els tenim. També vam iniciar una via a través d’una consulta. Volíem una llei específica, com en el cas de Medinyà, que ho va aconseguir gràcies a una llei del Parlament. Té sentit, perquè nosaltres som més grans que el 70% de municipis de Catalunya i som la segona EMD en dimensió. Ara bé, després de Medinyà, un tribunal estatal va tirar enrere la llei i ens hem quedat sense la independència. A menys que arribem als 5.000 habitants. Però hi estem lluny.
Quins són els principals reptes del mandat actual?
El primer és el de l’annexionar-nos a Sant Cugat. Ho hem plantejat a la comunitat i l’EMD hi dona suport, però es troba als tribunals, pendent d’iniciar el tràmit.
El segon és un projecte molt important, de pacificació de la plaça de l’estació, desviant la carretera per darrere del club. És una obra petita que ens permetria crear una zona per a vianants davant de l’estació, amb tots els comerços. També ens deixaria un espai de trobada que, socialment, ens aniria molt bé. A més, nosaltres som la drecera per a tothom: els de Sant Cugat, quan van a Terrassa o a Sabadell, fan drecera per Bellaterra. I si han d’anar a Barcelona, també hi passen per anar a buscar els túnels. Estem al mig de tot, però també som el pas de tothom. Volem treure el trànsit de pas de Bellaterra i enviar-lo a les autopistes.
Tenen majoria?
A l’EMD sí. Des de sempre. Això ens ha facilitat molt la gestió. Tot i que també intentem que l’oposició estigui molt involucrada en els projectes que proposem.
Passant a la visió nacional, com valora la feina de la taula de diàleg entre el govern de Madrid i la Generalitat?
Les taules de diàlegs sempre són bones. Els acords d’aquesta taula i l’execució d’aquests acords són el que li donen valor. És un gran pas, però novament ens trobem amb el que dèiem abans: hi ha molts sentiments. I caldria deixar-los apart. Si vols progressar, els sentiments no són gaire bons companys. No parlo d’amor, sinó de no acceptar la realitat, i aquest és un gran repte que cal superar.
Ens ha escollit unes fotografies personals. Ens les vol explicar?
La primera és de quan vaig néixer. Tinc el cabell rosset i els ulls foscos. De gran se m’han aclarit els ulls i enfosquit el cabell. Hi surten la meva mare, la meva germana i el meu pare. També tinc un germà més petit. És a Vilassar. La meva infantesa va ser molt maca i estable i els meus pares ens han estimat molt a tots. M‘han donat la capacitat per afrontar la vida sabent que a casa estaria molt bé.
També en té una de joventut.
Jo sempre he estat de fer molt d’esport. He fet de tot. En aquesta foto surto batent el meu record de salt de perxa. Quatre metros i mig. Per a mi era molt. Va ser molt bonic. També he practicat tennis, rugbi i vaig fer proves per entrar als Barcelona Dragons, de futbol americà. Em van seleccionar, però després se’n van desdir… I encara faig esport, però ja no salto.
S’ha posat un límit de temps per estar al capdavant de l’EMD?
No. Però trobo que ja porto força temps.
