La moció aprovada per l’Ajuntament de Roses contra el decret de pisos turístics de la Generalitat reobre un debat que afecta centenars de municipis catalans. Més enllà de les posicions ideològiques, cada vegada més veus del món local alerten que s’està construint un relat simplista que converteix els habitatges d’ús turístic en els principals responsables de la crisi de l’habitatge, obviant la complexitat real del problema.
Roses ha decidit alçar la veu. El consistori ha aprovat una moció de rebuig al decret de la Generalitat que limita la concessió de noves llicències d’habitatges d’ús turístic, defensant la necessitat que siguin els ajuntaments qui disposin de les eines necessàries per regular una activitat que coneixen de primera mà.
La decisió va més enllà de la defensa d’un sector econòmic. El que planteja el municipi empordanès és una qüestió de fons: fins a quin punt és encertat presentar els habitatges turístics com el gran problema de l’habitatge a Catalunya?
Un debat que mereix més rigor
En els darrers anys, bona part del debat públic ha situat els habitatges d’ús turístic al centre de la crisi residencial. Tanmateix, nombrosos experts urbanístics i representants municipals recorden que l’encariment de l’habitatge respon a múltiples factors: dèficit històric de construcció d’habitatge assequible, augment demogràfic, concentració de la demanda en determinades zones, burocràcia urbanística, manca d’oferta de lloguer i dificultats per desenvolupar nou sòl residencial.
En aquest context, diversos alcaldes consideren que convertir els pisos turístics en el principal responsable del problema pot resultar políticament atractiu, però no necessàriament efectiu.
La realitat és que molts municipis turístics conviuen des de fa dècades amb aquesta activitat sense que això hagi impedit el seu desenvolupament econòmic ni la cohesió social quan existeix una regulació adequada.
La clau no és prohibir, sinó regular
El debat no hauria de ser habitatges turístics sí o no. La qüestió rellevant és com es regulen.
Els ajuntaments disposen d’eines per limitar-ne la concentració en determinades zones, establir requisits de qualitat, controlar la convivència veïnal, perseguir l’oferta il·legal i adaptar les llicències a les necessitats del municipi.
Molts governs locals consideren que aquesta és la via més eficient: una regulació estricta, però flexible, que permeti compatibilitzar l’activitat turística amb el dret a l’habitatge.
De fet, els habitatges d’ús turístic regulats aporten beneficis evidents a molts municipis. Generen ingressos per a famílies propietàries, distribueixen l’activitat turística fora dels circuits hotelers tradicionals, dinamitzen el comerç local i contribueixen a mantenir l’activitat econòmica durant bona part de l’any.
La singularitat dels municipis turístics
El cas de Roses és especialment significatiu. Es tracta d’un municipi amb una forta vocació turística, on una part important de l’economia depèn directament o indirectament dels visitants.
Aplicar les mateixes restriccions a una gran ciutat metropolitana que a una destinació turística consolidada pot comportar efectes molt diferents. És precisament aquesta singularitat la que els responsables municipals reclamen que sigui tinguda en compte.
La moció aprovada posa l’accent en la necessitat de preservar la capacitat de decisió local. Els ajuntaments són qui millor coneixen les dinàmiques del seu territori i qui poden ajustar les polítiques públiques a les necessitats reals dels seus veïns.
Recuperar l’equilibri en el debat
La crisi de l’habitatge exigeix solucions valentes i estructurals. Però molts alcaldes alerten que difícilment es resoldrà limitant una activitat que, en molts municipis, representa només una part reduïda del parc residencial i que ja està sotmesa a mecanismes de control.
Per això, cada vegada més veus del món local reclamen abandonar plantejaments simplistes i apostar per polítiques basades en dades i evidències.
La posició de Roses s’inscriu precisament en aquesta línia: defensar que els habitatges d’ús turístic poden conviure perfectament amb el dret a l’habitatge quan existeix una regulació rigorosa i una supervisió efectiva. El repte no és eliminar-los, sinó gestionar-los amb intel·ligència.
I és aquí on els municipis reclamen tenir la darrera paraula.
