“Economia sostenible: quan els municipis fan més via que el G-8″

Joan Vila pren la paraula, saluda als assistents i agraeix l’oportunitat. Avisa que ell prové del món industrial i que des d’allà les coses es veuen de manera una distinta que des de l’àmbit públic. Concretament diu que tot es veu més ràpidament. Opina que “estem molt lluny d’una Catalunya sostenible i no fem prou encara”. Diu que la globalització ha fet perdre poder adquisitiu al món. Que el ciutadà difícilment podrà recuperar poder adquisitiu i que caldrà reduir costos. Reduir l’equació energètica vol dir canviar també de Regulador energètic. “Si no el canviem no ens en sortirem”. En els darrers quinze anys “l’administració espanyola ha legislat i actuat de forma descarada a favor de les companyies elèctriques i en contra del consumidor”.

També implica nomenar responsable energètic en cada ajuntament. Aquesta persona ha de poder anar donant passos petits (tancar els botons de la llum, la calefacció oberta i les finestres obertes) i després es poden fer coses més sofisticades com ara canviar tecnologies i assumir LED, fotovoltaiques, pellets de biomassa, etc.

També es pot comprar electricitat verda i certificada, exigint al comercialitzador que així sigui. “Que tots tinguem electricitat verda és un problema de voluntat”, diu.

Vila explica algunes experiències exitoses de La Garrotxa, on els alcaldes i els empresaris van a la una. Per exemple, l’escola comarcal de FP va posar en marxa un projecte de 120.000 euros però que recuperava 30.000 euros en energia cada any. A Olot estan a punt d’engegar una “xarxa espavilada”, lligada a la “locomotora energètica” (quatre empreses i una administració s’han associat i fan pedagogia, arrossegant altres empreses i ajuntaments amb la idea de l’estalvi).

El moderador dóna la paraula al representant d’Ecoembes.
Jordi Pietx, saluda i agraeix l’oportunitat de conversar amb els presents. Informa que tots els municipis reben uns ingressos provinents de la seva organització, ja que aquesta fa d’intermediària entre el món de l’empresa (productors de béns de consum que fan servir envasos) i la ciutadania que fa recollida selectiva.

Pietx dóna una “mala notícia”: “tenim un problema amb els residus. La societat està en una situació creixent de consum de recursos en què l’ús de materials de consum és creixent i cal millorar els resultats de recollida selectiva”. També dóna una “bona notícia”, i és que “en tot aquest context tenim moltíssim a fer. Que l’economia local i la societat civil pot fer moltes coses encara”. Caldria deixar de parlar de residus i començar a parlar de “recursos secundaris” que obligatòriament “han de reintegrar-se al circuit productiu”, tenen valor, tenen un preu i es poden re-emprar.

La feina d’Ecoembes és clara: estar al costat dels municipis per millorar la recollida selectiva proporcionant els famosos contenidors blau, verd, groc, etc. “Com més materials hi van a parar, més recursos ingressa el municipi”, diu. Cada ciutadà que es comprometi, està contribuint a augmentar els recursos econòmics del municipi. I anima als alcaldes a donar-ho a conèixer, a explicar-ho en la web i en les publicacions.

A Ecoembes hi ha en marxa diversos projectes d’innovació i de millora (bars, restaurants, societat civil, informadors locals…) i tot per a augmentar la recollida de recursos. Aquesta setmana s’ha celebrat un congrés internacional a Girona on hi ha participat 450 persones compartint experiències, avança, i diu que en parlarà més endavant.

El moderador dóna la paraula aleshores al director de l’Agència Catalana de Residus
Josep Maria Tost adverteix que els municipis poden ser realment molt més àgils que els grans organismes. El món municipal català es troba, també en els residus, en un moment clau. Cal agrair la feina feta des de 1993. Aleshores es reciclava un 1,4% dels residus, i ara és un 40%. Als anys noranta hi havia un problema sanitari causat per 2.000 punts il·legals d’abocament. Aleshores, amb una aposta política, el Govern va entendre que calia sanejar els espais i les aigües. Com a conseqüència, el país ha canviat. Ja s’han invertit mil milions d’euros en recursos ara hi ha ordre.

“El que era un problema sanitari als noranta, ara és una oportunitat de negoci”. Els municipis han de pensar en un nou paradigma de utilització i no de possessió, hauran de facilitar espais de reparació o fer que les deixalleries serveixin per a educar la ciutadania.

És moment de parlar de recursos circulars, dins del nou paradigma de l’economia circular. Les institucions estan treballant per a aplicar tecnologia i millorar eficiències de recollida. Alguns exemples d’això seran que la brossa deixi de ser anònima, prestar serveis de proximitat, fixar educadors a peus de carrer i generar pagament per generació de residus. “Les ciutats internacionals saben que qui recicla ha de ser bonificat i el que sigui mal ciutadà paga més”. Com a govern li demanarem al mon local que surti de la comoditat.

Tost afirma que hi ha un risc a que “els nostres descendents diguin en el futur que quan l’avi era alcalde i va poder canviar les coses ho va fer, o no ho va fer”. “Ara les ciutats estan netes i sense rates perquè van canviar en el passat. Ara és moment de canviar per al futur”, amplia.

Tost agraeix el pacte i el diàleg amb els alcaldes i alcaldesses. “L’estratègia catalana de diàleg és la bona”. I altres actors també son molt importants, com ara Ecoembes i Ecovidrio. “Tenim un país que està bé però volem que sigui el millor en quotes de neteja ambiental. Sense els alcaldes no serà possible”.

El moderador dóna la paraula al representant de la Diputació de Barcelona i Alcalde de Manresa.
Valentí Junyent agraeix la invitació i excusa la presidenta de la diputació, senyora Mercè Conesa, que està a Brussel·les en aquests moments.

Explica que la Diputació té un paper actiu amb els 315 municipis de la demarcació i que ja treballen per a incidir en l’economia sostenible. Junyent destaca que l’economia circular té 5 aspectes amb importància per als municipis: La gestió dels residus municipals (dient que la brossa haurà de deixar de ser anònima); El cicle local de l’aigua (diu que a Catalunya hi ha un 97% d’aigua que es depura, però que hi ha pèrdues en el camí des de les plantes de processament fins a les llars); Les compres ambientalment correctes de l’electricitat; La dinamització de l’economia local i el foment d’activitats de reutilització; i l’Eficiència energètica (promovent un major ús de la biomassa).
Igualment afegeix que en el moment present, els ciutadans demanen d’anar per aquest camí. “Hi ha gent molt conscienciada amb el problema de l’escalfament i cal aconseguir que es comprometin més aquelles persones que encara no contribueixen prou”. Junyent parla també dels reptes de París, fixats per a 2030.

Amb aquesta, es tanca el primer torn d’intervencions. El moderador planteja una sèrie de preguntes obertes als ponents.

Joan Vila explica que és empresari d’una fàbrica de paper. I diu que el món digital ha eliminat una sèrie d’usos del paper. La tecnologia està fent una feina important. Diu que ara es fa servir molt de cartró per a usos comercials i que aquest cartró prové de reciclatge en un gran nombre d’ocasions.

Jordi Pietx incideix en què reciclar és qüestió de consciència, però també és un tema de treballar a peu de ciutadà i a peu de contenidor. Explica que l’AMB ha portat a terme una campanya que ha implicat a 150 persones i que durant 6 mesos han treballat en la conscienciació urbana. Cal acostar-se al ciutadà. Però reconeix que hi ha límits: “cal acabar obligant-los. Posar la brossa allà on correspongui haurà de ser obligatori”. I el pagament per generació hi pot ajudar.

El moderador planteja una altra pregunta oberta, sobre el canvi d’hàbits en la ciutadania.

Josep Maria Tost explica exemples de com poden ser les ciutats del futur per a acollir els canvis necessaris: illes de contenidors complertes, reciclatge de la fracció orgànica, tecnologia amb contenidors individualitzats, amb targeta i porta per porta, bosses amb codis de barres “No cal inventar res, només adoptar-ho”. Hi haurà aplicacions intel·ligents que et permetran llançar les escombraries de forma controlada i individualitzada. “Segons un escandall, pagaràs”
.
També pregunta el moderador sobre el reciclatge.

Tost diu que la clau està en l’eco-disseny. “No vol dir disseny verd. Vol dir que quan posem un servei al mercat també cal pensar com el desmuntem per a veure com torna al mercat un cop acabi l’ús del producte”.

Jordi Pietx També veu que aquest és un tema clau. Tota la jerarquia de gestió de residus, des de la fase de prevenció fins a la recuperació és important. “Treballen amb sectors com empaquetat, menjars de col·lectivitats, etc. per a fer “clusters””. I informa que la propera primavera s’inicia el projecte “The circular lab” que serà un laboratori experimental de camp, centrat a la ciutat de Logronyo on es voldrà millorar el cicle de l’envàs.

Joan Vila, diu que és important marcar objectius. “Si les administracions exigeixen el càlcul de CO2 del producte que es compra, les empreses ho faran”.

El moderador també pregunta sobre el reciclatge en els boscos.

Valentí Junyent explica que el concepte de “gestió del bosc” és nou i que se’n parla de forma creixent. Els municipis tenen boscos moltes vegades públics que cuiden. Aquesta és una manera de cuidar el bosc, evitant risc d’incendis i treure-n partit. “Però, de nou, la implicació ve de baix a dalt”.

Joan Vila diu que l’eficiència és el primer. “L’energia que estalvies es la que no uses”. Una vegada s’és eficient, ja es pot invertir en renovables. La recollida de biomassa de boscos té molt d’interès intrínsec i també pel fet de donar feina a persones amb menor qualificació. També adverteix que la biomassa pot ser font de conflictes veïnals: no tota la biomassa crema igual, pot fer pudor, etc. En canvi un pellet certificat no té problemes d’emissió de partícules. 

El moderador planteja el tema de les centrals nuclears.

Josep Maria Tost, afirma que caldrà estudiar models d’altres països d’Europa com Països Baixos, Alemanya, etc, on s’estan plantejant la diatriba entre construir nuclears (tot i que és energia barata, i genera residus permanents), o de fer servir energia eòlica i solar (tot i que estem bloquejats com a societat). “Al nord d’Europa, l’estat està disposat a ajudar la nova economia. A Espanya no, i això és una llàstima. Cal fer una reflexió”.

Joan Vila diu que “si tots fem els deures i comprem energia verda, les nuclears no són necessàries”. “La directiva europea obliga a tenir un 50% de energia verda el 2050. Això vol dir tancar 2 nuclears. Això només es pot fer si som país independent”.
També comenta que no és un problema de tecnologia sinó de decisió política. “ Els que estem en temes energètics estem estorats en què la classe política no estigui preocupada amb el tema”.

Es clou el debat principal i s’obre un torn d’intervencions del públic.

Lluis Recoder saluda a tots i diu que durant el debat hi ha hagut una reflexió sobre la necessitat de canvi del model de recollida. Atès que les xifres de recuperació ho demanen i que aquest és un tema conflictiu entre governs i particulars, quin és el següent pas? Si tots estem d’acord en què cal canviar, ara què toca?

Josep Maria Tost opina que el que cal és fer una nova llei de residus amb la vista fixada en 2017 o 2018. Avisa que hi haurà una nova directiva europea d’economia circular, on ajuntaments hauran de reciclar el 30% dels residus al 2020. 

Pietx opina que després dels aprenentatges que ha obtingut després de la gran conferència de Girona és que “compromís, bona informació i suports tecnològics són claus per a avançar”.

Antoni Biarnés, del Col·legi de Politòlegs i Sociòlegs diu que els ciutadans demanen el canvi. Però també és cert que hi ha sectors de la població que s’hi resisteixen. Per tant, el “com” també és important. Si cal passar d’un model convencional a un porta per porta d’un dia per altre, serà quelcom impossible.

Valentí Junyent respon que hi està d’acord. I diu que les transicions són sempre complicades. La clau es entendre que la sostenibilitat no és el problema sinó l’oportunitat per a resoldre problemes.

Agnès Ferré, alcaldessa de La Bisbal del Penedès. Explica el cas de la seva vila, que està composta per un nucli i set urbanitzacions. Diu que tots els veïns paguen 140 euros a l’any. Al nucli hi ha servei de recollida porta per porta, però a les urbanitzacions és inviable. I la gent es queixa de que vol contenidors a la vora. Si se’n posa, la gent no el fa servir adequadament.

Josep Maria Tost entén que cada municipi té les seves dinàmiques. Al seu municipi hi ha un preu per al nucli i un preu superior en les organitzacions. Diu que aviat el Govern destinarà una sèrie d’ajuts que es podran destinar a casos com aquest.

Joan Raseda, alcalde d’Arenys de Munt. Parla de la coordinació entre agents. I explica una sèrie de problemàtiques al respecte. Desitja que en el país futur es puguin gestionar les coses d’una manera més coordinada i que les grans empreses de serveis també deixin de ser tan “Goliats” contra el “David” que son els ajuntaments locals. La dura realitat és que una empresa com Movistar deixa de prestar servei als pobles quan vol.

Joan Vila afirma, en aquest sentit, que la primera feina és canviar de Regulador. I el mateix per a altres oligopolis no energètics. Canviar l’elit que ens mana.

Quim Duran – Diputat del Grup CUP-Poble Actiu, Diputació de Barcelona destaca la idea del pagament per generació. Li ha resultat paradoxal que la única persona de la taula que ha demanat el càlcul del CO2 sigui el representant de PIMEC. Ho agraeix. I diu que troba a faltar més ´s debat sobre la responsabilitat del mon de la industria.

Josep Maria Tost comenta que hi ha certes limitacions que “fins que no siguem un estat independent no serem capaços de resoldre. L’estat espanyol no és industrial, no creu en la industria, i s’ha orientat sempre a satisfer els grans oligopolis”. La industria, diu, paga una part dels punts verds i els envasos, però no n’hi ha prou: hi ha olis, aigües, coses que els municipis han de pagar finalment. La industria s’ha de corresponsabilitzar, com passa en altres països: que paguin el cost total del contenidor blau, verd i groc. “Però això es diu a Madrid i xiulen”.

Joan Vila diu que en el món industrial hi ha moltes certificacions que permeten demostrar que les coses es fan bé, via mercat, sense que la política hi faci massa. Hi ha un tema de pedagogia. “Aquí la senyora Maria no sap res de CO2. A Alemanya en sap molt”.

Jordi Pietx explica que la seva és una organització creada el 1997, vinculada a la llei d’envasos i que el seu propòsit és fer que les empreses es facin càrrec del cost del reciclatge d’envasos. “Avui estem en un fòrum del mon local, però es oportú dir que Ecoembes té adherides 12.500 empreses a tot Espanya. En el procés de canvis, el rol serà el de fer la reflexió cap a on canviem. I estendre això a altres processos productius, no només l’envàs”.

Joan Borràs, alcalde del Papiol, diu que al llarg del debat han sortit temes “fan il·lusió”, com ara la simbiosi entre societat i industria, o canviar els residus per recursos secundaris i identificar els dipositaris. Tot això són temes positius. Però veu tres reptes que no s’han tocat: 1) com canviar el concepte d’abocador pel de “mina de recursos”. 2) Molts municipis que reciclen bé solen ser municipis petits. Perquè les grans ciutats no fan bon tractament? 3) En les noves lleis es té present altres experiències d’èxit europeu (retorn d’envasos)?

Josep Maria Tost diu que el nou marc europeu limitarà el que entren en els abocadors. També explica que en els abocadors actuals hi ha materials que potser en el futur serà possible recuperar. Sobre les grans ciutats: tecnologia i trencar anonimat. “El que no recicli li hem de fer la foto”. Finalment el sistema de retorn d’envasos, com antigament, serà interessant per tal de fer que es reutilitzin recursos. Ara mateix hi ha un estudi en marxa, que podria permetre recuperar 170.000 tones de recursos reutilitzables i es dirà si es viable implantar el sistema.

Jordi Pietx diu que cal millorar el que passa a les ciutats grans, especialment en dos àmbits: la gestió de la fracció orgànica i l’eficiència de la deixalleria.

Valentí Junyent felicita a Alcaldes.eu per haver escollit el tema de debat. Està d’acord amb el que s’ha dit: no és només un tema de finançament, és un tema d’actituds i de diàleg. S’ha de multar però també premiar els que ho fan millor. L’educació ambiental s’està treballant bé a les escoles i el món de l’empresa, i el món local, a partir de les decisions de compra, s’està implicant en el canvi.