Amb una trajectòria entre el periodisme i la gestió pública, Joan Maria Piqué reivindica el paper del món local en la projecció internacional de Catalunya
Després d’una dècada en el periodisme i d’una extensa trajectòria en la comunicació institucional al més alt nivell, Joan Maria Piqué analitza els canvis en la relació entre política, mitjans i ciutadania. Actualment és el Director Adjunt de l’oficina de l’ACM a Brussel·les mentre segueix al capdavant de la seva pròpia consultora. En aquesta entrevista reflexiona sobre el paper de la comunicació pública, la necessitat d’internacionalització del país i els reptes que afronta el món local en un context de transformació constant.
Expliqui’ns breument la seva trajectòria personal i professional.
Vaig ser periodista durant deu anys en diversos mitjans de comunicació, treballant en informació econòmica, local —sobretot a Tarragona— i també en informació política nacional i internacional. Havia tocat pràcticament tots els àmbits. En aquell moment, el president Artur Mas —que encara era candidat— em va demanar d’anar a fer de cap de premsa. Ho vaig rumiar molt, perquè aleshores aquest tipus de pas implicava, d’alguna manera, assenyalar-se i no tenir gaire retorn al periodisme. Avui això és més habitual, però en aquell moment no ho era. Finalment, vaig acceptar perquè m’agradava molt ell i el seu projecte.
Vaig estar amb ell a l’oposició i després al Govern. Jo ja m’havia especialitzat en temes internacionals i vaig continuar com a director de Comunicació Internacional amb el president Puigdemont. Amb l’aplicació del 155 vaig anar a Brussel·les des de novembre del 2017 fins el març de 2018. Posteriorment, em van restituir al meu lloc —soc dels pocs casos— i vaig continuar una etapa amb el president Torra.
Després, el conseller Miquel Buch em va demanar que l’ajudés al Departament d’Interior. Va ser una experiència molt interessant, de les millors de la meva trajectòria. Més tard vaig passar pel Departament d’Empresa amb el conseller Tremosa i, posteriorment, a Exteriors, on vaig exercir com a Director General, fent ja el pas a la política des d’una posició executiva.
Paral·lelament, havia estat responsable de Relacions Internacionals tant del PDeCAT com de Junts per Catalunya, del qual en soc un dels fundadors. Quan es va decidir sortir del Govern, vaig posar-me pel meu compte i vaig crear una consultora d’afers públics, amb la qual he treballat durant aquests darrers anys i que continuo mantenint. I recentment m’han demanat donar un cop de mà a l’oficina de l’ACM a Brussel·les, cosa que afronto amb molta il·lusió perquè és una gran oportunitat.
Això ha passat fa només uns mesos…
Sí. Jo m’hi vaig incorporar al gener, tot i que era una conversa que venia de temps enrere. I és una molt bona oportunitat, perquè a Catalunya hem de ser conscients que som un país que necessita internacionalitzar-se. Tothom s’ha d’internacionalitzar: institucions, empreses i ciutadania.
Catalunya és un país exportador, captador d’inversió estrangera i també de turisme. Per tant, el nostre marc natural és el món. Com deia el president Pujol, “el nostre món és el món”. No hi ha un món petit per a nosaltres. I la societat catalana, en conjunt, ha d’entendre que internacionalitzar-se és gairebé com respirar: una necessitat constant. Som un país petit, enmig d’actors molt més grans, i això ens obliga a sortir fora a buscar oportunitats, reconeixement i aliances.
La societat catalana, en conjunt, ha d’entendre que internacionalitzar-se és gairebé com respirar: una necessitat constant
Quina és la funció dels directors de comunicació en el món polític i quin creu que hauria de ser el seu paper dins de la presa de decisions?
Jo he evolucionat bastant respecte del rol clàssic de director de comunicació. Fa anys que no m’hi dedico estrictament. Però és cert que hi ha una evolució natural: cada cop més professionals de la comunicació acaben assumint responsabilitats polítiques. I això té una explicació clara: avui la comunicació és una part fonamental de qualsevol projecte.
Ara bé, també crec que no ho és tot. I aquí és on faig una reflexió crítica: tinc la sensació que la comunicació política —assessors, dircoms, “spin doctors”— en alguns casos s’ha menjat la política. I això és un problema que passa, en part, perquè hi ha una certa feblesa en alguns lideratges polítics.
El polític ha d’escoltar els assessors, però la decisió final ha de ser seva. Igual que en una empresa: el comptable és imprescindible, però no pot dirigir l’empresa. Si només escoltéssim el comptable, no faríem res. Doncs en política passa el mateix.
Tinc la sensació que la comunicació política en alguns casos s’ha menjat la política
Seria semblant al que passa entre els secretaris-interventors i els alcaldes i alcaldesses…
Correcte! El líder ha de prendre les seves decisions i els assessors no poden ser més coneguts que els polítics. Jo he fet la passa, ni que sigui breument, a polític, perquè vaig ser Director General del Govern amb la millor consellera d’exterior que ha tingut aquest país, la Victòria Alsina. Quan els assessors es mengen el polític vol dir que la política és dolenta.
Aquesta relació entre política i comunicació, ha canviat en els darrers anys?
Sí, i no sempre en positiu. La comunicació ha d’estar al servei de la política, per explicar-la, no per substituir-la. Quan es capgira aquest ordre, vol dir que tenim una política amb poc contingut, molt dependent de l’impacte comunicatiu. I això permet incoherències: dir una cosa avui i la contrària demà.
Pel que fa als mitjans de comunicació, molts són febles des del punt de vista empresarial i això els fa més sensibles a pressions. I això no és bo per a la qualitat democràtica.
La comunicació ha d’estar al servei de la política, per explicar-la, no per substituir-la
Les xarxes socials han democratitzat la comunicació, però també comporten riscos. Com s’han de gestionar des de les administracions? També des de les locals.
Jo he treballat i assessorat molts ajuntaments. Per al món local són una gran oportunitat. Permeten als ajuntaments comunicar directament amb la ciutadania sense necessitat de grans infraestructures. Abans, crear un mitjà era molt complex: impremta, distribució, redacció… Ara, qualsevol ajuntament pot tenir presència a xarxes i explicar el seu dia a dia. Eines com l’eBando, per exemple, permetien accedir a informació més útil del municipi. Aquest tipus de canals cobreixen una funció que els mitjans tradicionals sovint no assumeixen.
La tecnologia, en si mateixa, no és ni bona ni dolenta. Tot depèn de l’ús que se’n faci. Històricament hem vist que cap innovació ha eliminat completament les anteriors: s’han anat adaptant. Cada cop que hi ha hagut una revolució tecnològica a la humanitat, s’han vaticinat les més grans catàstrofes. Per exemple, quan es va inventar el tren, hi havia savis que deien que el cos humà no podria resistir velocitats de més de 20 km/hora. I hem anat a la Lluna i hem tornat. O la ràdio, que deien que faria desaparèixer els diaris, i encara són molt importants, perquè els pots llegir sense connexió ni bateria i te’ls pots emportar a tot arreu.
Cada cop que hi ha hagut una revolució tecnològica a la humanitat, s’han vaticinat les més grans catàstrofes
Amb tanta informació, es genera saturació o desinformació. Com poden els ajuntaments i les administracions construir un relat creïble per generar confiança a la ciutadania?
Explicant la veritat i amb sentit del bé comú. Això és el fonamental. I sent coherents. Quan les coses van bé, dir-ho; quan no van bé, reconèixer-ho. La ciutadania acaba valorant aquesta honestedat.
Els alcaldes que guanyen eleccions al seu municipi —on tothom els coneix personalment— ho fan perquè generen confiança. I això té molt mèrit. En municipis petits, on tothom et veu cada dia, vestit d’esport, baixant la brossa, etc., és molt difícil enganyar. En el meu poble, Benavent de Segrià, l’alcalde, Antoni Carré, guanya les eleccions “de carrer” perquè fa les coses molt bé i la gent així li reconeix.
Molts alcaldes i alcaldesses diuen que no es consideren polítics. Hi està d’acord?
Sí i no. Evidentment, ho són. Però la política té un desprestigi important, i això fa que molta gent no s’hi vulgui identificar. Tot i així, governar un municipi és una activitat profundament política. Qualsevol decisió —organitzar una festa, gestionar serveis, decidir models de gestió o de política lingüística— implica una visió política. Encara que no s’expressi en termes ideològics explícits, hi és.
Governar un municipi és una activitat profundament política
Des de la seva experiència, en moments de crisi, quins principis s’han de seguir des de l’administració?
El primer és dir la veritat. Sempre. Una altra cosa és que no sempre es pugui explicar tot en cada moment, però això no és mentir. Mentir implica voluntat d’enganyar, i això no s’ha de fer mai: ni per una qüestió ètica ni per una qüestió pràctica, perquè sempre acaba sortint.
També és molt important gestionar bé els tempos de la comunicació. Cal explicar allò que se sap, quan es pot explicar, i valorant l’impacte que pot tenir. Avui, a més, hi ha un factor nou: la velocitat dels rumors, especialment a través de canals que té tothom com el WhatsApp. Això dificulta molt la gestió de les crisis, perquè la informació —o desinformació— circula molt ràpid.
Com valora la comunicació dels ajuntaments catalans? Hi ha diferències amb els d’Europa?
Hi ha molta diversitat, perquè els ajuntaments tenen competències diferents segons el país. A Catalunya, però, tenen un paper molt central en la vida de la ciutadania. Això fa que la comunicació municipal sigui especialment rellevant. El fet que un país de vuit milions d’habitants tingui 947 municipis pot semblar, d’entrada, poc racional, ja que implica 947 secretaris, 947 alcaldes, 947 interventors, entre d’altres figures. Probablement, des d’un punt de vista d’eficiència en la gestió, no és el model més òptim. Tanmateix, a Catalunya es tracta d’una qüestió difícilment plantejable, perquè ningú no vol renunciar al seu ajuntament. És un tema que frega l’àmbit emocional i sentimental. De fet, les fusions municipals han estat molt poc habituals i, en la majoria de casos, no han estat voluntàries. Algunes es van produir durant el franquisme, sovint de manera imposada, i amb el temps diverses s’han revertit. És el cas, per exemple, de la Canonja, a Tarragona, que va recuperar la seva autonomia municipal malgrat que, des d’una òptica estrictament racional, es pugui qüestionar aquesta decisió.
En els darrers anys hi ha hagut un canvi molt important: fins i tot els ajuntaments petits han entès que han de comunicar. La reputació del municipi és clau per atraure població, activitat econòmica o inversió. L’ACM, en aquest sentit, té un paper important en la formació i el suport als ajuntaments, especialment als més petits, que no sempre tenen recursos per disposar d’un professional de comunicació a temps complet.
Quan vaig començar a treballar, en un moment en què el diari en paper era el principal canal de comunicació, la meva primera feina —amb setze anys, a La Mañana de Lleida— va ser elaborar continguts de serveis com els horòscops, les receptes, els aniversaris o les graelles de televisió. Eren, paradoxalment, les seccions més menystingudes pels periodistes però de les més consultades pels lectors.
Aquest component de servei s’ha traslladat també a l’àmbit local i digital, on té un paper rellevant. En aquest sentit, els ajuntaments han fet un pas endavant en comunicació: molts disposen de ràdios locals o en línia, retransmeten els plens i generen continguts propis, com ara actes de festa major. Paral·lelament, les diputacions han impulsat aquest ecosistema i avui comptem amb eines com l’Agència Catalana de Notícies o La Xarxa, que contribueixen a difondre l’activitat del territori.
El fet que un país de vuit milions d’habitants tingui 947 municipis pot semblar, d’entrada, poc racional
Com creu que els ajuntaments han de gestionar la Intel·ligència Artificial?
Com qualsevol innovació tecnològica, primer cal entendre-la. Saber per a què serveix i per a què no. Jo soc partidari de fer proves pilot, experimentar i avaluar resultats.
Aquí, el treball conjunt dels ajuntaments —a través d’organitzacions com l’ACM— és molt útil. Permet compartir experiències i avançar de manera col·lectiva. La IA, com altres tecnologies, pot facilitar molt la gestió pública.
Expliqui’ns el paper de l’ACM a Brussel·les.
L’oficina respon a una clara voluntat d’internacionalització de la presidenta, la Meritxell Budó. Brussel·les és un centre de decisió fonamental, on es defineixen polítiques i es gestionen recursos que ens afecten directament. Per això, els ajuntaments catalans hi han de ser presents i anar a Brussel·les com fa trenta anys anaven a Madrid, per mirar d’aconseguir els recursos necessaris.
Un exemple molt interessant és la central de compres de l’ACM, que permet als ajuntaments comprar millor i simplificar processos administratius. És una bona pràctica que genera interès també a escala europea.
El fet que el 100% dels ajuntaments formin part de l’ACM, sense tenir-ne cap obligació, diu molt de la qualitat dels serveis que ofereix.
Els ajuntaments catalans hi han de ser presents i anar a Brussel·les com fa trenta anys anaven a Madrid, per mirar d’aconseguir els recursos necessaris
Quin consell donaria als ajuntaments en matèria de comunicació?
Que no en tinguin por. La comunicació és essencial per al bon funcionament de la democràcia. Cal explicar què es fa, obrir les institucions i fer accessibles les decisions.
La comunicació és, en definitiva, el sistema de ventilació de la democràcia: permet que l’aire circuli i evita que les institucions es podreixin.
La comunicació és essencial per al bon funcionament de la democràcia
Perfil de Joan Maria Piqué
Joan Maria Piqué és periodista i consultor en comunicació amb una llarga trajectòria vinculada a l’àmbit institucional i polític. Va iniciar la seva carrera en diversos mitjans de comunicació, especialitzant-se en informació econòmica, local i política, tant nacional com internacional. Posteriorment, va fer el salt a la comunicació institucional com a cap de premsa d’Artur Mas, i més endavant com a director de Comunicació Internacional del Govern de la Generalitat.
Al llarg dels anys ha ocupat responsabilitats en diferents departaments del Govern, així com en l’àmbit de les relacions internacionals de formacions polítiques. També ha estat director general, consolidant una visió estratègica de la comunicació pública i política.
Actualment és fundador de la consultora Bassons Consular, especialitzada en afers públics, i director adjunt de l’oficina de l’ACM a Brussel·les, des d’on treballa per reforçar la presència i la projecció internacional del món local català.
