La normativa per erradicar l’amiant està en tràmit al Parlament després que l’executiu català l’aprovés dues vegades
Hi ha 614 municipis (64,9%) que no han enviat el cens d’amiant i 124 (13,09%) que sí, i 208 (21,9%) només d’elements públic
Saber la quantitat d’amiant que hi ha a Catalunya no és fàcil, i gestionar-ne la retirada encara ho és menys, perquè els protocols són molt estrictes, els costos, elevats, i ho han de fer empreses inscrites al registre d’empreses amb risc d’amiant (RERA) –2.033 entre el 2014 i el 2022, que no vol dir que estiguin totes actives– i amb un pla de treball aprovat per l’autoritat laboral, ja que s’ha de traslladar a abocadors autoritzats. L’amiant o asbest és un tipus de mineral –n’hi ha fins a sis tipus– que es va utilitzar molt arreu del món sobretot entre el 1960 i el 2000 perquè barrejat amb altres materials és molt resistent a l’escalfor i un bon aïllant. En webs específics com el de l’empresa Retiradaamiant.cat s’assegura que ja l’utilitzaven a partir de l’any 1.000 aC grecs i romans per fabricar materials de construcció, però també teixits, i que aleshores sospitaven que podia ser nociu perquè molts miners morien prematurament. De fet, existeix en molts elements i el més comú és el barrejat amb el ciment, el fibrociment, utilitzat en canonades, dipòsits, plaques de recobriment de façanes o falsos sostres, coneguda com a uralita i que, de fet, va comercialitzar l’empresa amb aquest nom de Cerdanyola del Vallès, tancada el 1997 després de 90 anys i que va arribar a tenir fins a 5.000 empleats.
Però també és present en frens i embragatges de vehicles –l’antiga empresa Jurid Ibérica del Prat del Llobregat–, llambordes de ceràmica, paviments vinílics, material ferroviari antic –l’antiga empresa Macosa de Barcelona–, testos, mobiliari urbà o pintures. Present arreu, el problema de tots aquests materials que contenen amiant (MCA) i que també fabricava l’empresa Rocalla de Castelldefels (1928-1994) era d’entrada que la pols de fabricar-lo a manipular-lo i les fibres que desprèn poden causar mesotelioma en inhalar-lo, un tipus de càncer que pot afectar els pulmons, la pleura, però també el cor o la cavitat abdominal, i altres càncers com el d’esòfag, segons han demostrat diversos estudis científics. Però amb el temps també s’ha demostrat que, encara que no es manipuli, el material té una vida útil d’entre 30 i 50 anys i quan es comença a degradar també representa un perill no només per a treballadors o manipuladors, sinó per a qualsevol persona, com no es cansa d’assenyalar des de fa anys el pneumòleg cerdanyolenc Josep Tarrés .
Amb aquest panorama, la Unió Europea va ser la primera a regular-ho, com s’explica a les pàgines anteriors, i, arran de la creació de la Comissió de l’Erradicació de l’Amiant a Catalunya (CEAC), es va elaborar i aprovar el pla nacional per a l’erradicació de l’amiant a Catalunya 2023-2032 (PNEAC). Amb tot, però, el seu desplegament està condicionat a l’aprovació de la llei que l’acompanyi. Tot i aprovar-la l’executiu català el maig del 2024, la convocatòria de les eleccions catalanes aquell mateix mes la va fer caure del calendari, tot i que el nou executiu socialista de Salvador Illa la va tornar a aprovar el desembre del mateix any. La comissió parlamentària es va reactivar i està en tràmit amb l’objectiu que s’acabi l’informe per poder aprovar aquesta primavera la ponència definitiva i que es pugui sotmetre a debat i aprovació al ple del Parlament enguany. El moviment veïnal i sindical, com es va comprovar en la quarta Convenció Estatal de l’Amiant que es va fer el 18 d’octubre a Sabadell, reclamen també a l’executiu espanyol que s’aprovi una llei integral de l’amiant amb mirada transversal.
En aquest mentrestant la llei estatal obligava tots els ajuntaments a elaborar un cens d’instal·lacions i emplaçaments amb amiant i un calendari de retirada durant el 2023 per complir la recomanació fixada per la Unió Europea de treure’l definitivament el 2032. A hores d’ara l’Agència de Residus té les dades en obert i actualitzant-se , i les darreres, del 16 de febrer, mostren com dels 947 municipis catalans encara n’hi ha 614 (el 64,9%) que no l’han enviat, 208 (21,9%) només dels elements públics i 124 (13,09%) els han enviat de tots els elements. La qüestió és que tampoc coincideixen amb les que té el govern espanyol del 26 de març , extretes de la mateixa Generalitat, i en què alguns municipis, com podria ser el cas de Terrassa o Mataró, sí que consta que l’han enviat. En qualsevol cas, les dades indiquen que encara hi ha molta feina per fer. S’estima que hi ha prop de 4 milions de tones de fibrociment a Catalunya i entre unes 6.000 i 30.000 tones de projectats (aplicació amb pistola per recobriments) i calorifugats (recobriment aïllant) i els municipis amb més tones són els de la regió metropolitana com podrien ser Barcelona (17.700), Terrassa (11.285) i Sabadell (11.000), seguides de Lleida (9.317) i Manresa (7.763). Segons el visor elaborat per l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), s’han localitzat fins al moment 128.803 cobertes amb fibrociment, que equivalen a 700.000 tones, però n’hi pot haver moltes més perquè algunes poden estan tapades amb pintura, altres materials o vegetació.
