Marta Felip: “Hi ha tantes maneres de fer de secretari [d’ajuntament] com persones hi ha fent la funció”

0
2994

Durant deu anys, Marta Felip ha fet d’alcaldessa, de Secretària General d’Empresa i de Directora de l’EAPC. Des de fa dos anys ha retornat a la funció pública. Avui hi parlem per veure què s’hi ha trobat.

Després d’anys de dedicació política, vostè ha retornat a l’Administració com a funcionària. Com valora la situació dels secretaris i secretàries d’ajuntament després d’aquesta excedència?

Actualment, de secretaris n’hi ha d’haver un a cada ajuntament i anem molt buscats… La nostra és una feina molt cotitzada. Formem part d’un cos de funcionaris de l’Estat, anomenats “d’habilitació nacional”, que passem unes oposicions força dures a Madrid.

I a Catalunya mai no hi ha hagut una gran tradició opositora, com sí que hi ha hagut en d’altres indrets de l’Estat. Aquí sempre hem tingut una activitat orientada a l’empresa privada i els alts funcionaris venien gairebé sempre de València, o de Burgos, o Leon o d’allà on fos. Els habilitats nacionals som pocs, de manera que sempre hi ha mancances arreu.

A Catalunya mai no hi ha hagut una gran tradició opositora, com sí que hi ha hagut en d’altres indrets de l’Estat

Un dèficit important.

Fins fa poc, aquestes mancances es cobrien amb figures interines o accidentals. Fins i tot, als pobles, la persona administrativa de l’ajuntament s’ocupava de fer els papers i de despatxar-los amb un advocat que hi anava setmanalment.

Però això va canviar fa uns anys i es va començar a demanar una sèrie de requisits d’accés i moltes proves selectives. D’aquí que el sistema comencés a fallar.

Es va apujar el nivell d’accés a la feina.

Ara es demana que tothom sigui graduat o llicenciat i que passi unes proves selectives. I tot aquest personal interí que abans cobria les mancances, ja no pot fer la feina.

El problema és comparable al de l’habitatge: durant molts anys no hi va haver prou promoció de borses de professionals i, de cop, ens trobem amb què en necessitem i no en tenim. A sobre, cal afegir-hi el problema del relleu generacional, perquè les persones que es van incorporar a l’Administració a principis dels anys 80, quan hi va haver el gran desenvolupament democràtic, ara comencen a jubilar-se.

Ara es demana que els secretaris i interventors siguin graduats o llicenciats i que passin unes proves selectives

I això té remei?

Actualment es comencen a fer algunes promocions grosses, de 600 persones, de 1000. Però a Espanya hi ha 8.000 ajuntaments. Si cada any surten 800 nous habilitats, i hi sumes els que es jubilen, mai no arribem a temps. I es viuen situacions veritablement dramàtiques en ajuntaments: si no hi ha secretari, no es poden fer plens, ni signar documents, ni nòmines…

Es viuen situacions veritablement dramàtiques en ajuntaments: si no hi ha secretari, no pots fer plens, ni signar documents…

Sempre s’ha dit que el secretari és el notari de l’ajuntament.

Així és. Els polítics poden decidir el que vulguin, però si la figura del secretari no hi és, res no es trasllada a l’àmbit administratiu. Les situacions que es viuen són complicades.

D’aquí que hi hagi molt d’interès a fomentar les vocacions professionals. Actualment, per exemple, l’ACM promou un postgrau, que dirigeixo juntament amb catedràtics de la URV, per ajudar nous professionals a preparar-les. Cal que vegin una bona sortida professional en la funció pública.

Els polítics poden decidir el que vulguin, però si la figura del secretari no hi és, res no es trasllada a l’àmbit administratiu

Quina diferència hi ha entre secretaris, interventors i tresorers?

Començo per definir les funcions respectives. El secretari fiscalitza i fa d’assessor legal i de fedatari públic; mira que els expedients i actes estiguin d’acord amb la legalitat vigent i aixeca acta del que es fa a l’ajuntament, com si fos el notari. L’interventor fa d’assessor econòmic: fiscalitza l’execució del pressupost i ho revisa tot des del punt de vista econòmic i financer. Fa la funció d’auditor i detecta si una despesa es pot fer abans de què es faci.

I aquestes funcions les pot fer una mateixa persona?

En les localitats de fins a 5.000 habitants, les tres funcions: secretari, interventor i tresorer, les fa una mateixa persona. A partir dels 5.000, la funció es desdobla i ja són dos llocs diferents. Així que el professional pot decidir si vol fer una o altra feina.

La funció de tresorer també es reserva al funcionari d’habilitació nacional. És qui fa els pagaments i vetlla per la disponibilitat econòmica de l’ajuntament. Només la trobem en ajuntaments de més de 5.000 habitants.

En les localitats de fins a 5.000 habitants, les tres funcions: secretari, interventor i tresorer, les fa una mateixa persona

La relació entre alcaldes i secretaris també és una tema prou complex.

Aquest és el gran tema! En primer lloc, la de secretari és una posició molt individualista: en cada ajuntament n’hi ha només un i és qui mana. Les lleis són les mateixes per tothom, però sempre es poden interpretar amb matisos. I, per tant, hi ha tantes maneres de fer de secretari com persones hi ha fent la funció.

N’hi ha que són tan tècnics que es limiten a fer informes sobre la legalitat del que es fa. I n’hi ha d’altres amb perfil més gerencial, que, a més de vetllar per la legalitat, també promouen que les coses es facin.

En els ajuntaments més grans, on hi conviuen gerents i assessors jurídics i hi ha una major estructura, la feina del secretari es pot limitar a l’assessorament jurídic al ple i a la junta de govern. Allà són una peça més de l’equip directiu. Però en pobles petits ho són tot: l’alcalde només els té a ells.

Hi ha tantes maneres de fer de secretari com persones hi ha fent la funció.

Vostè té experiència en això.

Sí. Mentre estudiava les oposicions vaig ser interina a La Vajol, un poble de 68 habitants proper a la Jonquera, a la muntanya. Allà s’hi havia amagat Companys i el darrer govern republicà abans de passar la frontera amb França. Al poble hi teníem un consell obert, és a dir, no hi havia ple, sinó un alcalde, dos ajudants i una assemblea de veïns.

Recordo que jo hi anava a treballar molts dissabtes a la tarda. Érem només l’alcalde i jo i en vaig aprendre moltíssim: teníem un pressupost de deu milions de pessetes anuals, uns 60.000 euros. Fèiem de tot: des de les lectures dels comptadors d’aigua fins als plans d’urbanisme…

Sempre s’ha dit que l’Administració vol simplificar-se. Però segueixen havent-hi queixes sobre la complexitat que envaeix tots els processos.

Aquí tenim una dicotomia. D’una banda, la digitalització i l’administració electrònica han permès una simplificació administrativa molt interessant des del punt de vista dels ciutadans. Les persones tenen una major accessibilitat, una possibilitat més gran d’entrar una instància des de casa al registre electrònic de l’ajuntament o de fer qualsevol altre tràmit.

Però també s’ha obert una bretxa digital molt important. Hi ha molts col·lectius que han quedat exclosos d’aquesta possibilitat, perquè la transició tecnològica ha estat molt ràpida i no hi ha hagut temps de preparar-se.

I en quant als treballadors de l’Administració?

Depèn una mica del seu lloc de treball. Però igualment crec que la digitalització s’ha integrat més bé a nivell organitzatiu. Com us deia abans, ja fa deu anys que hi ha un relleu generacional important, i les noves generacions ja estan més ben capacitades per passar a una cultura digital.

Jo mateixa he estat deu anys en excedència i quan he tornat a la secretaria municipal m’he trobat un canvi organitzatiu i de funcionament molt grans: l’Administració electrònica ho ha canviat tot i les organitzacions s’hi han adaptat bé. Fins i tot en els pobles petits hi ha hagut força progrés.

Ja fa deu anys que hi ha un relleu generacional important, i les noves generacions ja estan més ben capacitades per passar a una cultura digital

Però la burocràcia no ha parat de créixer.

Així és: una cosa és l’accessibilitat i la facilitat per elaborar expedients i una altra de ben diferent és que calgui fer menys expedients. I crec que no ens en acabem de sortir.

En la nostra cultura de funcionament, cada àmbit vol tenir un control sobre tot el que es fa. Per exemple, per donar una llicència d’apertura d’un establiment comercial (o d’una indústria) cal la intervenció d’Urbanisme, de Medi Ambient, d’Agricultura (si està en sòl rústic), d’Empresa… Tot això, només per fer la llei. I cadascú procura que el redactat de la llei salvaguardi el seu tros. I com a resultat de totes les salvaguardes en sorgeix un procediment complicadíssim.

Crec que no hi ha una confiança completa en el ciutadà, ni en el sector privat… La cultura de “primer obre el negoci, que ja l’inspeccionarem després”, no existeix: és més teòrica que real. L’Administració segueix  volent controlar-ho tot abans de l’apertura; no deixa obrir cap cosa si abans no l’ha controlat.

Una cosa és l’accessibilitat i la facilitat per elaborar expedients i una altra de ben diferent és que calgui fer menys expedients. I crec que no ens en acabem de sortir

És el contrari de la presumpció d’innocència.

I també hi ha molta fixació legal en les fases prèvies: molts dels procediments de contractació i d’adjudicació impliquen mesos de feina. En canvi, un cop s’ha adjudicat el projecte, ningú hi presta més atenció. Crec que hi ha un excés de zel en fer les normes, en els tràmits, en les fases… Així que l’accés a l’Administració s’ha simplificat, però no els procediments.

I a més hi ha tot el tema dels controls. Abans hi havia els secretaris d’ajuntament i els jutjats. Ara també tenim oficines antifrau, plans antifrau als ajuntaments, síndics de greuges… Tots aquests òrgans estan molt bé, però representen cada vegada més controls. De manera que als ajuntaments emprem cada vegada més recursos a posar sistemes de control i cada vegada menys recursos a fer les coses. Naturalment, els alcaldes es queixen.

Als ajuntaments emprem cada vegada més recursos a posar sistemes de control i cada vegada menys recursos a fer les coses

Val a dir que hi va haver molta corrupció. Potser aquesta n’és la resposta.

Així és. A partir dels anys 2008-2010 van esclatar molts casos de corrupció municipal. I això s’ha volgut pal·liar d’aquesta manera. Però ara ens trobem en l’extrem contrari del pèndul: dediquem molts recursos humans i materials al control i perdem molts recursos que haurien de servir a fer el que hauríem de fer.

I als pobles petits, on no hi ha estructura professional, la situació és pitjor encara, perquè tot ho ha de fer el secretari interventor. Els alcaldes no poden donar ni un pas si el secretari no els signa el paper de torn.  I cada vegada costa més trobar gent que vulgui omplir les llistes municipals.

Quina valoració fa vostè de les darreres eleccions municipals?

Des del punt de vista polític, crec que els resultats a Catalunya demostren que l’etapa del Procés, que va començar el 2012, s’ha acabat. Crec que el 2019 encara hi havia certa reminiscència del que va passar l’1 d’Octubre i es va votar en clau de “sobiranisme o dependència”. Però enguany, l’elecció dels ciutadans no s’ha fet amb aquests criteris, sinó en els de la gestió municipal, com havia estat fins abans del 2012.

Els resultats de les darreres municipals a Catalunya demostren que l’etapa del Procés, que va començar el 2012, s’ha acabat

La fragmentació política als ajuntaments no ha portat tampoc a grans majories. Es positiu?

Jo crec que la fragmentació és el resultat d’un moment de clivella en el context social. Les societats són animals vius i hi ha moments en què s’hi formen esquerdes i hi ha certa involució social, o canvis accelerats que porten fragmentació. També hi ha èpoques d’estabilitat i benestar que comporten majories àmplies.

Jo vaig néixer el 1972 i la democràcia es va establir el 1979. Des de 1975 a 1985 el context politicosocial va ser molt convuls. I la història dels alcaldes als ajuntaments va ser tensa en aquells anys. A Figueres, per exemple, hi va haver quatre alcaldes des de 1979 a 1982 i no perquè no fossin bons, sinó perquè el context social accelerava els canvis. La discussió entre dretes i esquerres estava sacsejada i això comportava molts més partits i fragmentació. Quan la política i l’economia s’estabilitzen, passes al bipartidisme.

També són cada vegada menys freqüents els alcaldes i alcaldesses que passen molts anys en el càrrec.

Figueres n’és un exemple. El 1982 es va escollir Marià Lorca, que va estar al capdavant del govern municipal fins el 1995. I després va venir en Joan Armengué, que va ser-hi fins el 2007. A partir de la crisi de 2007 va sorgir el moviment dels indignats, la crisi de l’habitatge, la crisi econòmica, etcètera, i per aquest motiu en Santi Vila va durar 4 anys. A continuació, jo en vaig durar cinc i en Jordi Masquef en va durar mig… I la darrera alcaldessa ha durat un mandat.  

Ara ningú s’imagina alcaldes de 12 anys. Abans era el mínim. Els canvis actuals porten a alcaldies de quatre anys. Ser exalcalde s’ha devaluat (riu), perquè n’hi ha molts.


Perfil de Marta Felip

Nascuda a Figueres l’any 1972, Marta Felip i Torres és llicenciada en Ciències Polítiques i de l’Administració. Ha desenvolupat nombrosos càrrecs en l’administració, ja sigui com a funcionària o bé com a electa. Entre 2001 i 2011 va ser secretària general dels ajuntaments de Portbou, Olot, Vic i Castelló d’Empúries-Empuriabrava. Entre el 2007 i el 2011 va exercir de presidenta de la Junta del Col·legi de Secretaris, Interventors i Tresorers de l’Administració local de la província de Girona. A principis del 2013 va ser nomenada alcaldessa de Figueres en substitució de Santi Vila, càrrec que va mantenir fins a finals de 2018. També va ser diputada provincial de Girona (2011-2018), Secretària General del Departament d’Empresa i Coneixement (2018-2020) i Directora de l’Escola d’Administració Pública (2020-2021). Actualment es troba fent de secretària de l’Ajuntament de Castelló d’Empúries i Empuriabrava.

Links d’interès

FER UN COMENTARI

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu el vostre nom aquí

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.