Pilar Díaz | “L’administració pública no està pensada per adaptar-se ràpidament”

0
82

INFORME
Cicle “Alcaldes i Universitat” amb Pilar Díaz, alcaldessa d’Esplugues de Llobregat

Pilar Díaz diu que cal potenciar el talent, les universitats i la transferència de coneixement, així com protegir els polígons industrials.

Aquest dimecres 28 d’abril s’ha celebrat la primera sessió del cicle “Alcaldes i Universitat” del curs 2021, en la seva tercera edició. En aquesta ocasió ens va acompanyar la Il·lma. Sra. Pilar Díaz, alcaldessa d’Esplugues de Llobregat, en un webinar en què hi han participar gairebé un centenar d’alumnes de la Facultat de Polítiques de la Universitat Pompeu Fabra i d’altres espectadors. La Sra. Díaz ha estat acompanyada pel professor titular de l’assignatura Introducció a l’Administració Pública, el Sr. Enric Herranz. El periodista i comunicador Eduard Berraondo ha conduït l’acte.

Vostè, a banda d’alcaldessa, és doctora en Telecomunicacions i professora a la Universitat Politècnica de Catalunya. 

Jo provinc d’una família modesta. Els meus pares són nascuts l’any 1934 i els meus avis van ser respectivament afusellats o fets presos pel règim franquista. El meu pare va ser miner, originari de Rio Tinto, a Huelva. Amb la meva mare van anar a viure a Alemanya i, posteriorment, van establir-se a l’Hospitalet de Llobregat als anys seixanta. Per raons sentimentals, però també per convicció ideològica, em vaig fer militant del PSC quan tenia 16 anys.

De joves, els meus pares ens van demanar a mi i a les meves germanes que estudiéssim tot el possible. Jo vaig fer la carrera de Telecomunicacions i em vaig doctorar. Vaig aconseguir el premi a la millor tesi doctoral de l’any 1999 a Espanya i em vaig quedar com a professora a la universitat. Crec que soc una privilegiada i que ara retorno el que la societat m’ha ofert.

A la vegada, gaudeixo molt de l’administració pública. I des d’aquí puc veure com és d’important la tecnologia i com ens ha ajudat a plantar cara als reptes d’aquests moments tan complicats, durant la pandèmia. A la gent gran, per exemple, els ha ajudat molt a estar connectats.

Vaig aconseguir el premi a la millor tesi doctoral de l’any 1999 a Espanya i em vaig quedar com a professora a la universitat. Crec que soc una privilegiada i que ara retorno el que la societat m’ha ofert.

I va passar a exercir política. Com va ser?

Els meus inicis van ser al Parlament de Catalunya l’any 1999, quan Pasqual Maragall es va presentar per primera vegada a la presidència de la Generalitat. Vam guanyar en vots, però no en escons. Més tard ens vam trobar que a Esplugues hi teníem un alcalde que necessitava un recanvi i la Carme Chacón, en qui s’havia pensat inicialment, va començar a despuntar a l’executiva del PSOE i va anar, finalment de vicepresidenta del Congrés. Per aquest motiu van pensar amb mi, com a diputada jove i professora universitària. Juntament amb el meu home vam pensar que seria una experiència que aportaria molt aprenentatge. Creia que seria per poc temps, però ja fa 15 anys que soc alcaldessa.

Alguns alcaldes i alcaldesses ens diuen que també tenen vocació de retornar valor a la població que els ha vist créixer. És el seu cas?

En part. Però jo em vaig criar a l’Hospitalet. Els meus pares encara hi viuen, en un barri molt proper a Esplugues, a dos kilòmetres de casa meva. Com que als 26 anys ja era professora titular, vaig decidir que marxaria a viure fora de casa i em vaig traslladar al barri de Montesa, a Esplugues. Aquesta és una ciutat que enamora tothom que la coneix, i qui no la coneix. És espectacular. Vivim molt bé. Tenim grans empreses com ara la Nestlé o centres de referència com l’Hospital de Sant Joan de Déu. També hi ha moltes entitats involucrades socialment, molt bona seguretat, neteja… Tenim els avantatges de Barcelona, però no els problemes de la gran metròpoli. 

Esplugues és una ciutat que enamora tothom que la coneix, i qui no la coneix. És espectacular. Vivim molt bé.

També té funcions a la Diputació i en entitats com Localret, de la que és vicepresidenta. I, com a curiositat, vostè va participar en un programa d’estudis als Estats Units. Què va aprendre’n?

Certament. Quan era diputada vaig rebre una invitació del consolat nord-americà a presentar candidatura a unes beques que dona el govern d’aquell país. Era per una qüestió d’estudis sobre regulació de telecomunicacions. Vaig pensar que era una oportunitat única i m’hi vaig presentar. Com que complia tots els requisits vaig guanyar la beca i vaig participar en un viatge i una experiència d’un mes als Estats Units, visitant reguladors, despatxos d’advocats, etcètera. Va ser l’any 2002, ho recordo perquè estava embarassada de la meva segona filla.

Allà vaig esbrinar que, si més no en una cosa, Europa estava més avançada. Durant la primera generació digital, la del GSM, nosaltres vam aconseguir l’homologació d’un estàndard. En canvi, a Estats Units, aleshores tenien tres estàndards incompatibles i no es posaven d’acord.

A Esplugues, com en totes les ciutats importants, hi tenen zones on el nivell de vida és distint. Creu que és important dedicar atenció a atendre les necessitats d’uns i altres?

Crec que és molt important. Totes les persones han de tenir oportunitats i, tant les que viuen en barris benestants com les que no, han de trobar-se còmodes a la ciutat. Jo em sento l’alcaldessa de tothom. Ho comparo a quan tens fills: els estimes a tots per igual, però dediques més temps als que són més vulnerables.

Des de l’ajuntament tenim diverses línies d’ajuts. Sobretot ara, amb la crisi. No volem que manqui la cohesió social en els nostres barris i per això dediquem els nostres principals esforços a les persones que més ho poden necessitar.

Jo em sento l’alcaldessa de tothom. Ho comparo a quan tens fills: els estimes a tots per igual, però dediques més temps als que són més vulnerables.

Durant el confinament comarcal vostès no podien anar a Barcelona. Els ha afectat gaire?

Curiosament, els ciutadans de L’Hospitalet sí que podien anar a Barcelona, perquè formen part de la mateixa comarca. En canvi, nosaltres formem part del Baix Llobregat i, per tant, no podíem anar a la capital. Només si, excepcionalment, hi anàvem per motius laborals o per fer esport, en tal cas podíem trepitjar el municipi contigu. Semblava una decisió difícil d’entendre. El cert és que en pandèmia no és fàcil prendre decisions i me’n faig càrrec. Però a la gent li costava d’entendre per què podíem anar a Castelldefels o a Esparreguera, mentre que no podíem creuar el carrer per anar a veure els nostres pares a L’Hospitalet.

A la gent li costava d’entendre per què, en confinament, podíem anar a Castelldefels o a Esparreguera, mentre que no podíem creuar el carrer per anar a veure els nostres pares a L’Hospitalet.

Com s’integra el parc natural de Collserola en la vida d’Esplugues?

D’entrada cal reconèixer la sort que tenim de comptar amb aquest pulmó a la ciutat. Cal cuidar-lo molt. No dic que sigui un parc únic a Europa, però és periurbà i envolta una part molt gran de la població catalana. Per aquest motiu suporta molta pressió en termes de visites i usos. Té uns ecosistemes, una flora i una fauna molt especials que cal preservar. Afortunadament, en el passat mandat vam aprovar, a darrera hora, un pla especial que feia molts anys que es necessitava.

El que ara demano és que tothom sigui molt respectuós amb el parc natural de Collserola. Fa uns dies, a la televisió local d’Esplugues, alguns veïns es queixaven de veure papereres i equipament en mal estat. I jo dic que també hi podem fer molt, ja sigui en el centre del parc com els accessos. SI fem malbé el parc, no hi haurà transició ecològica que valgui.

El que ara demano és que tothom sigui molt respectuós amb el parc natural de Collserola. Sense parc no hi haurà transició ecològica que valgui.

El professor Enric Herranz passa a fer les preguntes.

Existeix un debat important en quant a l’anomenada remunicipalització de serveis. Quina opinió en té vostè?

La formulo sempre des del màxim respecte a les opinions discrepants. Però crec que hem arribat a un punt en què la discussió no se sosté gaire, o bé es defensen les postures de manera apassionada i no es posen en pràctica. Crec que és més senzill dir que fer. 

La meva postura és que l’ajuntament ha de fer d’ajuntament. Ens hem de dedicar a escoltar la ciutadania, prestar serveis essencials de qualitat i eficiència i controlar que totes les coses es facin bé. Però acabem fent moltes més coses de les que estrictament ens toquen. Des de fa molts anys que dediquem un de cada tres euros a satisfer coses que correspondrien a la Generalitat i a l’Estat.

Dit això, quan vaig arribar a l’ajuntament ja teníem el sistema de funcionament actual i estic convençuda que ha de seguir sent així. Soc una persona d’esquerres però crec que ens calen fórmules viables i que una d’elles és la de la col·laboració publico-privada. Penso que la iniciativa privada, sempre que tingui una responsabilitat social corporativa, és una opció legítima, perquè crec en l’ètica i perquè crec que no tot pot ser administració pública.

A més, l’any 2008 teníem 6,9 treballadors públics municipals per cada 1.000 habitants. En aquell temps, la mitja dels municipis a Espanya era de 14. No hem pogut reposar personal per un o altre motiu des d’aleshores. I he de dir que Esplugues té un cert grau d’anorèxia des del punt de vista dels recursos humans. Tenim una plantilla de 350 persones per 47.000 habitants a la ciutat i, a més, la dedicació dels serveis públics s’ha triplicat.

Li diré que la feina del nostre servei de neteja és controlar i verificar que l’empresa concessionària fa bé la seva feina. Ho controlem diàriament. Però no som experts en neteja i no la fem nosaltres directament. En general, preferim mesurar les coses i reaccionar si convé.

La meva postura és que l’ajuntament ha de fer d’ajuntament. Ens hem de dedicar a escoltar la ciutadania, prestar serveis essencials de qualitat i eficiència i controlar que totes les coses es facin bé.

La tecnologia ha avançat i ens ha ajudat a transformar-ho tot. Però, diria que l’administració pública ha anat prou ràpidament?

Sempre dic que, històricament, hi va haver una primera Revolució Industrial, i una segona (l’elèctrica), i una tercera (de l’electrònica). Ara tenim una transformació que és digital. Ja no fem només expedients electrònics, sinó que proporcionem tota mena de serveis i accés a través de plataformes digitals. Jo crec que l’administració té les idees força clares i que l’única cosa que manca és finançament. Estem pendents de rebre aquests fons europeus Next Generation, que ens han d’ajudar a modernitzar-nos.

D’altra banda, sobre is l’administració pública va més lenta que el sector privat, jo crec que no estem tan malament. A la banca, per exemple, li ha costat molt digitalitzar-se. En canvi, Hisenda és totalment digital i en saben més que Amazon, gairebé. Nosaltres, des de la Diputació, vam posar en marxa una línia d’ajuts per digitalitzar els mercats municipals, però ens vam trobar que costa molt: de vegades et trobes amb paradistes que diuen que no volen canviar encara que els posis les idees i els diners.

La clau és generar dades, però, sobretot, aprendre a visualitzar-les i treballar-les. Aleshores es converteixen en saviesa. Jo crec que tenim una transformació pendent i, en aquest sentit, és bo que entrin en vigor lleis que facin que les administracions es transformin. És com a la universitat: hi ha estudiants que van fent cada dia, però n’hi ha d’altres que si no és per l’examen no s’ho posarien mai.

Crec que ens venen uns anys molt apassionants en la digitalització de les nostres activitats econòmiques i públiques i que el 80% de la feina serà transformar. La resta serà digitalitzar.

Actualment, la mitjana d’edat del personal públic a la província de Barcelona és de 50 anys. És una edat elevada. Quin perfil haurien de tenir els nous professionals de l’administració pública municipal?

El que crec és que necessitem plantilles molt professionalitzades. El 1979, amb els ajuntaments democràtics recent estrenats, es va contractar molta gent jove. Avui en dia molts segueixen i això explica la seva mitjana elevada d’edat. En el cas de les policies locals, per exemple, la llei els permet jubilar-se ordinàriament als 60 anys i això ha rejovenit molt les plantilles, però en altres àmbits, la LRSAL i la no reposició ho han dificultat molt.

Ara, cada vegada que es jubila una persona a l’ajuntament, ho veiem com una oportunitat de redefinir la posició. Les necessitats no són ara les mateixes que fa 40 anys. Així que busquem persones amb unes habilitats concretes, llengua anglesa, perfil digital… Crec que ara cal sortir a Europa a buscar recursos i aliances i que convé saber parlar anglès.

Una altra problemàtica és la de la interinitat. Crec que hem de recuperar la dècada perduda passada i posar a punt les polítiques de recursos humans. Cal que evitem interinitats de més de tres anys i per a això caldrà definir molt bé els llocs de treball.

Finalment, cal admetre que, en aquest sentit, no som tan àgils com l’empresa privada. Tenim algunes rigideses que cal entendre i respectar, però que no ens ajuden a fer canvis més ràpidament. L’administració pública no està pensada per prendre decisions i adaptacions ràpides.

Els alumnes assistents a l’acte plantegen ara les seves preguntes.

Un alumne pregunta de quina manera es pot evitar que les ciutats de l’AMB esdevinguin ciutats dormitori.

És un tema molt important i ens preocupa. A la nostra ciutat som 47.150 habitants i tenim una extensió de 4,6 km2. Una cinquena part del territori és un parc natural que no es pot urbanitzar. La resta es divideix entre sol residencial i sol industrial (polígons). Això genera molta pressió, perquè crec que cal preservar els polígons i les zones d’activitat econòmica. Calen plans per modernitzar-los a fi de conjugar la part residencia i l’econòmica i fer-les evolucionar conjuntament. Sense activitat econòmica no hi ha futur, ni a la ciutat ni a Catalunya. Cal potenciar el talent, les universitats, la recerca, la transferència de coneixement… i que protegim els nostres polígons.

Dos alumnes pregunten sobre com apropar l’administració a la ciutadania i com promoure la participació. 

Aquesta no és una qüestió senzilla. És importantíssim involucrar la ciutadania i no fer-la votar cada 4 anys, perquè és així com es genera la desafecció. La gent s’ha de sentir part del projecte i veure que les seves decisions tenen importància. No cal arribar a l’extrem de fer assemblees diàries, però.

Nosaltres reservem el 10% dels ingressos propis en fer inversions que proposa i decideix la pròpia ciutadania. Els tècnics estan allà per ajudar a veure si són necessàries o no, però n’hem rebut un centenar llarg i, d’aquestes, n’hem seleccionat diverses fins arribar a les 11 actuals. 

També destaco molt el Consell dels Infants i l’Audiència Pública amb els Joves. Ho promovem per motius com ara que fomenta i educa la democràcia. El que ens diuen no es queda al calaix, sinó que transforma la societat. I és important que els nens i nenes vegin que, si un no decideix, altres decidiran per ells. És important que vegin que tenen oportunitat de participar en el que, democràticament, es decideix que ha de passar al barri.

A més, també tenim molts canals de participació. Sempre que comencem una obra pública parlem amb els veïns i comerciants implicats. I si ens demanen canvis que són possibles i beneficiosos, els intentem fer.

Una pregunta vol saber les competències que tenen els alcaldes i les alcaldesses.

Hi ha dos conceptes aquí: les competències i les incumbències. De competències en tenim poques i molt bàsiques, com ara la neteja, la recollida de la brossa, l’enllumenat… En canvi no forma part de la nostra competència la seguretat ciutadana, o l’habitatge, o la promoció econòmica. Per a això ja tenim moltes col·laboracions amb altres administracions.

En l’altre extrem, tenim les incumbències. Quan un veí ens ve a explicar un problema, no li podem donar l’esquena. I, encara que no sigui una obligació nostra, sí que podem donar-li recolzament. Per això tenim, per exemple, les oficines d’habitatge. Aprofitem la nostra força per negociar amb tercers, quan cal.

Es pregunta si hi ha algun pla previst per recuperar el comerç local en acabar la pandèmia.

Fins ara hem optat pels ajuts al comerç. En general ho ha passat malament. El Nadal passat vam fer una campanya en què donàvem tres xecs de 10 euros a les persones, a fi que poguessin consumir-los en comerç local. Sempre que algú gastava més de 30 euros, podia afegir-hi un dels xecs. 

També estem ajudant molt els autònoms amb un sistema de 4 pagaments de 400 euros, és a dir, de 1.600 euros per persona, que crec que és dels més alts que conec. El que ara espero és que aquests ajuts s’aprofitin i que no es quedin a l’ajuntament.

Hi ha una pregunta sobre el Pla de Ponent, que afecta a Gavà.

No conec el pla en detall. No obstant penso que quan un ajuntament impulsa una iniciativa és perquè, generalment, ho pot fer legalment i perquè hi ha raons que ho justifiquen. A més, qui té la darrera paraula és la Generalitat. També és important, però, que si hi ha veus discrepants amb el projecte, es puguin manifestar i que els governants les escoltem.

Una pregunta s’interessa per la paritat de gènere en les administracions públiques. 

Soc partidària de la paritat, perquè la societat està formada per homes i dones i no entenc un món públic sense les dones. No pretenc una societat en que les dones substitueixin els homes, sinó en què ambdós gèneres comparteixin espais de decisió en l’àmbit públic i privat. Cal treballar per aconseguir-la al més aviat millor, perquè actualment només un 20% de les alcaldies de Catalunya tenen a dones al capdavant. Segons els meus càlculs no arribarem a la paritat abans de 2060.

Ara la llei ens diu que, en les llistes electorals, hi ha d’haver paritat en cada tram de cinc candidats. Encara no diu res sobre els caps de llista, però a Catalunya estem molt per sota del que hi ha a Andalusia o a Castella la Manxa. El mateix puc dir de les empreses de l’Ibex-35: Europa ens diu que quan als consells d’administració hi ha paritat, les empreses tenen més beneficis.

Un alumne pregunta si l’alcaldessa rep gaire pressió i peticions de la ciutadania cada vegada que surt al carrer.

En el nostre municipi la gent és molt respectuosa i fan servir els canals reglamentaris per fer-me arribar les seves inquietuds. Dit això, si el que vols és descansar el cap de setmana, el millor és marxar a un altre poble. Jo que practico l’esport, prefereixo anar al gimnàs de la Universitat Politècnica (hi vaig des de sempre) que a la ciutat, perquè sempre hi ha qui aprofita el moment per excusar-se i demanar-te qualsevol cosa. Fins i tot m’han arribat a parar mentre conduïa.

D’altra banda, també m’està bé trobar-me amb gent fora dels canals oficials, perquè així m’assabento més bé de les coses. A la perruqueria m’informo de moltes coses que preocupen a la gent.

Hi ha una pregunta sobre el Pla Caufec i si és cert que s’està edificant a Collserola.

Collserola no es pot edificar perquè és un parc natural. Hi ha coses que no es poden dir perquè no són certes i caldria una mica de rigor. Fa poc vaig veure una piulada a Twitter dient que s’estava planejant de fer un supermercat a la muntanya. Però no és cert.

Un alumne pregunta si voldria “escalar” dins de l’organigrama polític.

Jo estic molt contenta on estic. A més, ja col·laboro i aprenc moltíssim en l’administració supramunicipal i he après encara més fent d’alcaldessa en aquest darrer any. Finalment, l’any 2008 se’m va matar una neboda en moto i des d’aleshores mai he fet plans més enllà d’un mes.

Un alumne pregunta de quina manera poden beneficiar les relacions internacionals als municipis.

Cada vegada més. Portem anys treballant en projectes europeus. Fins i tot hem estat reconeguts per Europa pel nostre procés participatiu entre 96 ciutats. A Europa aprenem molt de les ciutats que són com nosaltres i també n’obtenim molts recursos. Crec que hem de tenir més veu en l’Europa dels municipis i per això he dit abans que parlar anglès és essencial.

Amb aquesta intervenció es tanca el debat.

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.