Fa uns anys, després d’acabar una entrevista, vaig apagar la gravadora. Havíem parlat una bona estona del municipi, dels projectes, dels problemes i dels reptes de futur. L’entrevista ja s’havia acabat, però nosaltres vam continuar conversant. En un moment determinat, aquell alcalde em va dir una frase que no he oblidat mai.
«El més difícil no és decidir. El més difícil és no tenir amb qui compartir segons quines decisions.»
En aquell moment vaig pensar que era una reflexió molt personal, fruit d’un dia especialment complicat. No li vaig donar més importància.
Amb els anys, però, he descobert que no era una excepció.
He tingut el privilegi de conversar amb centenars d’alcaldes i alcaldesses. De municipis grans i petits. De sensibilitats polítiques molt diverses. I, malgrat totes les diferències, aquesta idea ha anat apareixent una vegada i una altra, de maneres diferents, amb paraules diferents, però amb el mateix significat.
L’alcalde escolta molta gent. És una de les obligacions del càrrec. Escolta els veïns, les entitats, els comerciants, els tècnics municipals, els companys de govern i els grups de l’oposició. Tothom aporta el seu punt de vista i és bo que sigui així. Després arriba el moment de decidir.
És una escena discreta, gairebé invisible. Els informes són damunt la taula, les opinions ja s’han escoltat i arriba aquell instant en què la responsabilitat deixa de ser compartida. La decisió, al final, porta una sola signatura. Potser per això tenen tant valor els espais on els alcaldes poden parlar entre iguals. No tant per buscar solucions, que cada municipi acaba trobant les seves, sinó perquè hi ha experiències que només comprèn qui també les ha viscut.
Després de tants anys escoltant alcaldes, estic convençut que aquesta és una de les necessitats menys visibles del municipalisme. I, probablement, una de les més humanes.
