Fa cinquanta anys, una prohibició va portar la Diada de Barcelona a Sant Boi. Aquell episodi recorda als alcaldes i alcaldesses que governar també és saber trobar allò que permet a persones diferents continuar caminant juntes.
L’Onze de Setembre de 1976 no s’havia de celebrar a Sant Boi de Llobregat. La intenció era fer l’acte al parc de la Ciutadella de Barcelona. El lloc tenia una càrrega simbòlica evident: la fortalesa havia estat construïda després de 1714 per controlar la ciutat. Però el governador civil va impedir que la commemoració se celebrés allà. Calia buscar una alternativa. I l’historiador Josep Benet va proposar Sant Boi, on està enterrat Rafael Casanova.
El que podia haver acabat sent un contratemps va convertir un municipi del Baix Llobregat en l’escenari d’una jornada històrica.
Més de 100.000 persones es van reunir aquell dia sota una reivindicació compartida: «Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia». Van parlar Octavi Saltor, Miquel Roca i Junyent i Jordi Carbonell. Venien de tradicions i sensibilitats diferents. No pensaven igual en tot. Però sabien que hi havia coses prou importants per defensar-les plegats.
Aquesta és una bona història per recordar aquest Onze de Setembre. Perquè enguany en fa exactament cinquanta anys. I perquè, salvant totes les distàncies, conté una lliçó que continua sent útil per a qualsevol alcalde o alcaldessa.
No cal pensar igual per construir junts.
Un ajuntament ho comprova cada dia. El veí que va votar el govern municipal i el que va votar l’oposició utilitzen el mateix carrer. Els fills dels uns i dels altres van a la mateixa escola. Comparteixen biblioteca, CAP, plaça, zona esportiva, contenidors, Festa Major i problemes d’aparcament. Aquesta és una de les grandeses de la política municipal: obliga a tornar constantment a la realitat.
A la plaça no hi ha blocs electorals. Hi ha persones. I això és especialment important en dates carregades d’història, identitat i sentiment com l’Onze de Setembre.
Un alcalde pot tenir idees polítiques molt clares però quan representa el municipi assumeix una responsabilitat més ampla. No representa només els qui pensen com ell. Representa també els qui discrepen, els qui dubten i fins i tot els qui aquell Onze de Setembre decideixen quedar-se a casa. Això no significa aigualir conviccions. Ni convertir la Diada en una celebració sense contingut. Significa una saber diferenciar entre convicció política i responsabilitat institucional.
Els ajuntaments poden fer molt.
Una ofrena floral pot convertir-se en una bona ocasió per reunir entitats que gairebé mai coincideixen. Un discurs institucional pot explicar un episodi del mateix municipi, recordar persones que van servir el poble abans que nosaltres i preguntar-nos què significa avui servir-lo bé.
L’escola pot treballar què va passar el 1714. La biblioteca pot recuperar fotografies de la Diada de fa quaranta o cinquanta anys al municipi. Es pot convidar els joves a preguntar als avis com vivien aquestes dates. Es pot donar protagonisme a la cultura popular, als músics, als gegants, als castellers, a les corals o a les entitats.
Sant Boi ho farà precisament així aquest any. Cinquanta anys després d’aquella jornada, la ciutat recordarà el 1976 amb l’ofrena a la tomba de Rafael Casanova, però també amb una cercavila en què participaran entitats i veïns dels sis barris. La història baixa així del monument i torna al carrer. És una bona imatge. Un país es construeix així: barri a barri, carrer a carrer, municipi a municipi.
Alcaldes i alcaldesses, teniu una responsabilitat que moltes vegades passa desapercebuda. Podeu augmentar la temperatura política o podeu ajudar a rebaixar-la. Podeu governar des del «nosaltres i ells» o podeu recordar que l’endemà de qualsevol discussió tots continuareu trobant-vos a la mateixa fleca.
La política nacional necessita grans acords. La municipal necessita una cosa encara més elemental: que allò que compartim pesi més que allò que ens separa.
Fa cinquanta anys, a Sant Boi, persones molt diferents van trobar un espai comú. No van resoldre totes les seves diferències. Tampoc calia. Van saber identificar què compartien.
Aquesta és una bona pregunta per fer-nos aquest Onze de Setembre des de cada ajuntament: què compartim? Segurament molt més del que sembla.
Compartim el poble. Els carrers. La seva història. La llengua i la cultura al costat d’altres llengües i cultures que avui també formen part dels nostres municipis. Compartim problemes que no pregunten què votem: l’habitatge, l’aigua, la seguretat, la neteja, la soledat de la gent gran, les oportunitats dels joves. I compartim una clara responsabilitat: deixar als que vindran un municipi una mica millor del que vam trobar.
A alcaldes.eu sempre hem volgut posar en valor precisament aquesta cultura municipal del diàleg, la convivència i l’intercanvi d’experiències entre persones de sensibilitats diferents.
Aquest Onze de Setembre les senyeres tornaran als balcons. Hi haurà ofrenes, discursos, actes i celebracions. Tot això forma part de la Diada.
La millor aportació que pot fer un alcalde o una alcaldessa és aconseguir que, sota aquella senyera, hi continuï cabent tot el poble.
Això també és fer país.
Bona Diada Nacional de Catalunya!
Xavier Roca
Director d’alcaldes.eu
