“Els partits polítics han de competir, però les institucions han de col·laborar”

0
70

Entrevistem avui en Miquel Àngel Escobar qui, en els darrers tres anys, ha encarnat el canal de comunicació entre el Govern de la Generalitat i les administracions locals

Miquel Àngel Escobar
Secretari d’Administracions Locals i de Relacions amb l’Aran de la Generalitat de Catalunya

El Secretari d’Administracions Locals i de Relacions amb l’Aran està llicenciat en Ciències de la Comunicació i és especialista en comunicació corporativa. Té un màster en Direcció de Comunicació Empresarial i Institucional. Ha estat secretari de Comunicació, Anàlisi i Innovació, i després director de Comunicació, de la UGT a Catalunya. Va encapçalar la llista de Democràcia i Llibertat al Senat el 2015. El 2016 va ser nomenat delegat del Govern a Barcelona fins que, en la legislatura que ara acaba, va ser designat en la seva posició actual.

Abans d’exercir la seva actual posició, vostè va passar per la política local i pels sindicats.
Així és. De vegades penso que tant de bo hagués començat a l’inrevés: primer pels sindicats i, després, per la política local. Però primer vaig ser regidor i tinent d’alcalde de l’ajuntament d’Esplugues de Llobregat. Després vaig anar a la UGT i hi vaig aprendre molt. Especialment sobre negociació. Moltes persones vinculen el sindicalisme amb el conflicte i la contestació. Però això és només un estereotip. El cert és que té molt més a veure amb la negociació i el pacte que no pas amb el conflicte i el fer soroll.
 
“A la UGT hi vaig aprendre molt sobre negociació. Es vincula el sindicalisme amb el conflicte i la contestació. Però té molt més a veure amb la negociació i el pacte”
 
També va viure vostè un canvi de sigles polítiques.
Cert. Jo venia d’altres latituds. Vaig militar molts anys al PSC, com moltes altres persones d’aquest país. Però a partir de la qüestió de l’Estatut de 2010 vaig entrar en una fase de reflexió personal. Des d’un punt de vista d’actitud, jo em considerava federalista. Però, després de la sentència de l’Estatut ja no li vaig veure més recorregut a la idea.
 
“Jo em considerava federalista. Però, després de la sentència de l’Estatut ja no li vaig veure més recorregut a la idea”

Vaig estar-me uns anys en una mena de standby en quant a militància política. Fins que, a mitjans de 2012, vaig assumir que era independentista. I aleshores vaig passar per una altra etapa de trànsit de dos anys més fins que vaig veure que allà on millor encaixava era en el que aleshores era Convergència.
 
El 2016 va ser nomenat com a delegat del Govern de la Generalitat a Barcelona. Com va ser fer-ho al cap i casal?
Va ser tot un repte. El comú de la gent pensa que la figura d’un delegat del Govern és necessària a Girona, Lleida o a les Terres de l’Ebre. Però no tant a Barcelona, perquè és allà on justament ja hi són les principals institucions. Així que la feina de delegat queda una mica desdibuixada a la capital. 
Em van oferir ser-ho al desembre de 2015, quan m’havia incorporat com a candidat al Senat en la llista de “Democràcia i Llibertat”, que aleshores unia persones de l’entorn de Convergència.
 
Dos valors que avui en dia reclama tothom: democràcia i llibertat
També podria ser el títol d’una pel·lícula èpica. Crec que al país estem mancats de qualitat democràtica i de sensació de llibertat. Tinc amics a la presó que no poden gaudir de cap de les dues coses.
 
“Crec que al país estem mancats de qualitat democràtica i de sensació de llibertat. Tinc amics a la presó que no poden gaudir de cap de les dues coses”
 
Ens parlava, però, de la delegació de Barcelona.
Nosaltres vam intentar donar un altre perfil a l’oficina. D’una feina més aviat institucional, que tenia un valor relatiu, vam passar a descobrir i obrir portes de coses que passaven a la vora del Govern, però que no eren considerades com a oportunitat. Vam explicar totes aquestes oportunitats a molts consellers i vam anar molt de la mà del president Puigdemont. De cop li vam donar una capacitat exploratòria a la delegació.
 
I a l’estiu de 2018 va ser nomenat Secretari, el seu càrrec actual.
Així és. El novembre de 2017, l’aplicació de l’article 155 va suposar el meu cessament (jo era el número 44 de la llista del decret de cessats). Durant uns mesos vaig tornar a la meva activitat al partit, acompanyant en Jordi Turull a fer campanya electoral pel territori. I els comicis van ser aquell desembre, tot i que, com recordareu, vam trigar uns quants mesos més a tenir govern. Al mes de juny, quan ja el teníem constituït, em van proposar de fer la mateixa feina exploratòria i prospectiva de la delegació de Barcelona, però pel conjunt del país. La posició era la de Secretari d’Administracions Locals.
 
I de relacions amb l’Aran.
Em va agradar molt la idea. Vaig saber que la gent de l’Aran sempre havia reivindicat una figura al Govern amb la que pogués mantenir un canal obert de relació. Em van preguntar si em semblaria bé fer de vincle i vaig acceptar encantat. Alguns amics meus es pensaven que me n’aniria a viure a l’Aran.
 
“La gent de l’Aran sempre havia reivindicat una figura al Govern amb la que pogués mantenir un canal obert de relació”
 
No ho va fer.
No. Però conèixer l’Aran ha estat una gran experiència. Quan començo un projecte sempre intento aprendre l’estat de les coses i veure el camí que es pot recórrer. Vaig aplicar molta escolta i un punt d’imaginació, perquè sempre hi ha camí per recórrer.
 
Què diria que és més habitual a la seva Secretaria? Peticions que arriben des dels ajuntaments o peticions que surten cap als ajuntaments?
El món local té un tipus de govern que és molt compartit. Els alcaldes i alcaldesses formulen moltes peticions en tots els àmbits administratius. Al cap i a la fi, tot els arriba a ells i ells ho canalitzen tot en funció de l’àmbit sectorial, o a les delegacions del Govern, o directament al Govern. El repte no era tant el de respondre a cadascuna de les demandes, sinó entendre el fons, o comú denominador, de totes les demandes.
 
I què va descobrir?
A partir de la pròpia experiència i llegint la documentació vam entendre que hi havia un problema, tal vegada inevitable, però que s’anava consolidant en els darrers anys. I era que hi havia una distància creixent entre el Govern de la Generalitat i el món local. Era fruit dels estils de govern, o d’elements estructurals…
 
Com ara, quins, exactament?
La crisi econòmica de 2008, i les seves conseqüències a partir de 2010, van provocar una davallada enorme dels ingressos públics i la Generalitat va iniciar un procés de retallades. Això no només va tenir impacte sobre els serveis públics, sinó que també va erosionar molt la capacitat de crear aliances entre el Govern i el món local. Una de les coses que primer es va retirar va ser el famós PUOS (Pla Unit d’Obres i Serveis), que era molt important per articular les relacions entre el món local, les Diputacions i la Generalitat. El 2013 ja no hi havia capacitat econòmica ni per convocar-lo.
 
“La crisi de 2008-2010 no només va tenir impacte sobre els serveis públics, sinó que va erosionar molt la capacitat de crear aliances entre el Govern i el món local”
 
Quan toquen maldades, es retiren els diners i les amistats…
I també hi va haver un altre factor important. A mesura que l’agenda pròpia del país va transitar cap a la idea d’una sobirania, hi havia altres temes que anaven tenint menys presència a l’agenda. Semblava com si només es parlés d’una cosa i no de les altres.
Quan vam arribar al Govern el món local ens parlava sovint de les Diputacions com a entitats en les que havien pogut recolzar-se i col·laborar tot aquell temps. El primer repte que ens vam proposar va ser el de restablir el vincle. Al cap i a la fi, la Generalitat, com a primera institució del país, ha de complir un paper, anem a dir, de ‘pare’ o ‘mare’. I podem acceptar que el ‘pare’ o la ‘mare’ perdin recursos, però no lideratge.
 
“La Generalitat, com a primera institució del país, ha de complir un paper, anem a dir, de ‘pare’ o ‘mare’. I podem acceptar que el ‘pare’ o la ‘mare’ perdin recursos, però no lideratge”
 
I els alcaldes i alcaldesses com van respondre?
Són persones pragmàtiques. Ens deien que el lideratge els estava molt bé, però millor si venia acompanyat de recursos. Així que vam dedicar molts esforços a recuperar el PUOSC, perquè era la millor manera de demostrar que volíem recuperar el vincle i la lògica de col·laboració entre el món local i el govern. Encara ara segueix sent l’objectiu, però crec que anem pel bon camí.
 
En tot cas, quan el Govern ha cridat els alcaldes i alcaldesses a demanar sobirania, ha obtingut resposta immediata.
Aquell va ser un moment màgic. Quan el país, en gran mesura, es va alinear cap a un gran objectiu, els alcaldes, amb les seves vares de comanament, es van presentar al Palau de la Generalitat per dir que estaven al darrere del Govern pel que convingués. Va ser una expressió de gran simbologia, qualitativament i quantitativament. I molts ho han pagat amb la repressió.
 
Realment els municipis estan podent recuperar els romanents?
De fet, ara poden disposar dels seus superàvits, en principi si estan vinculats a la despesa per la COVID. Però la regla de la despesa i la LRSAL eren eines de control que buscaven la contenció del dèficit dels municipis a fi que l’estat pogués mantenir el seu nivell de dèficit. L’esforç el feien els municipis i qui se’n beneficiava era l’Estat… Molt propi de l’estil de governar a Espanya.
Però l’actual crisi és tan brutal que no hi ha hagut altre remei que obrir una mica l’aixeta, perquè podria tornar-nos a passar el de 2008-2010. Nosaltres estem intentant ajudar en el finançament del món local com podem.
 
Fa uns mesos que vivim en una situació de Govern en funcions. Però el “sota-Govern” no para de fer feina. Vostès es troben actius o també els afecta la suspensió?
Vivim una suspensió relativa. Una cosa és que no puguem prendre segons quines decisions, però l’altra és que no puguem fer política, mantenir el diàleg obert, entendre’ns o traslladar necessitats.
Crec que en aquests tres anys d’acció, entre el que s’ha programat i el que s’ha transferit, hem mogut una xifra de 1.100 milions d’euros, contant aquí el PUOSC, el fons extraordinari de desembre i els fons europeus… són molts diners. Però més que la quantitat, el que convé destacar és que la Generalitat hagi pogut prioritzar diners per als ajuntaments, quan té necessitats en altres projectes. Demostra que com a Govern tenim voluntat de dialogar i que tenim una mirada inclusiva envers el món local.
 
Ara que s’acaba el mandat, d’una o altra manera, diria que li han quedat reptes per aconseguir?
Sempre queden moltes coses per fer. Governar és un projecte continu que té reptes nous cada dia. Hi ha dues coses que m’agradaria que el proper secretari o secretària assumís com a pròpies. Una és seguir treballant per recuperar el vincle amb el món local i fer-lo més fort. Crec que els partits polítics han de competir, però les institucions han de col·laborar. I qualsevol pas que donem en aquest sentit repercutirà en la millora dels serveis i en la qualitat de les polítiques. I també en la qualitat de vida del ciutadà. Aquest és un repte que hauríem de tenir tots.
 
I el segon?
És més específic. Miri, ara fa un any, ens vam reunir a Deltebre per constituir una Comissió de Post-emergències. Buscàvem racionalitzar i millorar les respostes que, des de les administracions, haurem de donar cada vegada més a episodis com el temporal Glòria. 
Actualment, la situació és de manca d’agilitat en el càlcul i assignació de recursos i ajuts, etcètera. Cal afinar moltes coses. I, a més, tothom sap que patirem episodis d’aiguats i incendis més sovint per causa del canvi climàtic. Aquest projecte voldríem que seguís avançant. Però amb la pandèmia, tot el camí iniciat ha estat molt difícil de seguir.
 

  

WEBINAR: 
Un país digital és un país més segur

28 de gener de 2020
9.30-10.30h


Per a qualsevol dubte, ens poden escriure a:

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.