BIT-Habitat és la responsable dels “panots del segle XXI”
BIT Habitat és una fundació de l’Ajuntament de Barcelona que té la missió de promoure la innovació urbana. Això implica buscar noves maneres de fer front a vells problemes i, també, a problemes nous: socials, econòmics, tecnològics, ambientals… Avui parlem amb el seu director, Michael Donaldson, per conèixer de quina manera busquen una ciutat més saludable i sostenible per als seus habitants.
Què és BIT-Habitat i què és el que fa?
BIT-Habitat és l’agència d’innovació urbana de l’Ajuntament de Barcelona. Podríem dir que és una mena de laboratori de la innovació, tot i que tenim alguns matisos. Bàsicament, el que volem és resoldre nous reptes i problemes de la ciutat a partir de la innovació.
Actualment ens enfrontem a desafiaments cada vegada més complicats i que no existien fa 25 anys. Per exemple: les necessitats de mobilitat sostenible, o la bretxa digital, o l’accés a l’habitatge i, per descomptat, el canvi climàtic. I és necessari trobar noves formes de resoldre els problemes.
BIT-Habitat és l’agència d’innovació urbana de l’Ajuntament de Barcelona. És una mena de laboratori de la innovació
I aquí apareixen vostès.
Sí. Actualment, disposem d’un potencial de noves solucions tecnològiques i digitals que ens poden ajudar a passar del problema a la solució o, si més no, a l’oportunitat. I, també, el que tenim és un ecosistema en el sentit més ampli: hi ha les startups, els centres de recerca, les universitats, les empreses, els sectors industrials… La nostra hipòtesi de partida és que el coneixement i l’experiència necessaris es troben sempre en la unió de tots aquests. O, si més no, es troben fora de les quatre parets del despatx i cal reunir tots aquests agents per resoldre els reptes.
De quina manera interactuen amb ells?
Nosaltres fem de catalitzadors entre les demandes de la ciutat (i de l’Ajuntament) i les aportacions que fan els membres de l’ecosistema. Establim lògiques de col·laboració público-privada per resoldre problemes que ens afecten a tots.
Fem de catalitzadors entre les demandes de la ciutat (i de l’Ajuntament) i les aportacions que fan els membres de l’ecosistema
Pot concretar-nos algun exemple recent?
Sí. Abans, però, deixeu-me dir que nosaltres treballem en tres dimensions. Una és més vertical, “de dalt a baix”. En ella, l’Ajuntament és qui de forma prescriptiva busca una solució. Una altra és de definició compartida dels problemes i les solucions. I la tercera és més reactiva: a partir de les propostes que rebem del nostre ecosistema, l’Ajuntament ofereix la ciutat per fer-hi els tests i proves pilot, abans de convertir aquestes idees en productes viables.
Entesos.
La primera és la que més dedicació rep per part nostra: la de dalt a baix. Quan l’Ajuntament té un problema i no troba la solució en el mercat, busca la resposta en la innovació de l’ecosistema. I, amb això, accelera la resposta global. Un exemple d’això seria el famós “panot del segle XXI”…
Quan l’Ajuntament té un problema i no troba la solució en el mercat, busca la resposta en la innovació de l’ecosistema
La rajola típica de les voreres barcelonines. Expliqui’ns la innovació darrere d’un panot.
Durant 120 anys, la tecnologia del panot ha funcionat perfectament. L’hem pogut posar als terres de la ciutat, són resistents, ajuden a mantenir neta la ciutat… Però darrerament, amb el risc del canvi climàtic, hem vist que tenim un potencial de descarbonització en la seva producció. Per exemple: podem fer els panots de manera més sostenible, o emprar material reciclats que redueixin la petjada de carboni.
Aquí és on podem posar en marxa processos d’innovació. A partir d’una crida oberta a l’ecosistema (especialment als centres de recerca i les universitats públiques), vam obrir un diàleg amb el que vam plantejar les necessitats de l’Ajuntament. I vam preguntar si hi hauria alguna forma d’aconseguir un panot més sostenible i descarbonitzat. Vam trobar que hi havia visos d’arribar a bon port.
Podem fer els panots de manera més sostenible, o emprar material reciclats que redueixin la petjada de carboni
I, seguidament?
Vam buscar ajut en empreses i organitzacions més grosses: les constructores, la Universitat Politècnica de Catalunya, l’Institut Tecnològic de la Construcció… I vam oferir una subvenció pública a la millor de les propostes. Ens en van presentar moltes i va guanyar la que més puntuació va obtenir, dins d’un procés de lliure concurrència. En el cas del panot, vam atorgar 100.000 euros de subvenció per a cadascuna de les tres solucions guanyadores. Això va permetre fer un prototip més avançat.
I seguidament el van posar a prova.
Així és. Un cop vam tenir el pilot el vam instal·lar de manera real en certs llocs de la ciutat. Vam convertir la ciutat en un laboratori per comprovar que el panot complís totes les exigències: que fos resistent, funcional i no contaminant. Una vegada s’hagi vist que tots els indicadors d’èxit es satisfan, ja sabem què hem de posar en els plecs el dia que l’Ajuntament hagi de fer una compra pública de panots a més gran escala. Aquell dia els fabricants hauran d’integrar totes aquestes innovacions que ja sabem que funcionen.
On estan posant a prova aquests panots?
Ara mateix, en diversos espais de la superilla del carrer Almogàvers. I aquest mateix semestre també els instal·larem en cantonades de la Gran Via amb Passeig de Gràcia i Rambla de Catalunya, que són espais d’alta intensitat de vianants. La gent els trepitja i ja no els distingeix dels icònics panots de tota la vida.
Tenen algun altre pilot en marxa?
Sí. En tenim un de sensors en les parades de bus. El cert és que les línies de bus municipals generen molta informació sobre les persones que hi viatgen, perquè cada vegada que validen el seu títol de mobilitat anem acumulant les dades. Però el que no sabíem fins ara és tot el que passa en el petit espai de la parada, o de la marquesina. Per exemple, desconeixem si hi ha molta o poca gent en cada parada, si hi ha gent que s’ha quedat sense poder pujar al bus… Hi hem col·locat unes petites antenes i unes càmeres de profunditat que no graven les persones, però sí les ombres. D’aquesta manera tenim dades de l’afluència de persones en cada parada, o de si hi ha alguna incidència.
Aquesta informació ens arriba a temps real i l’operador pot anar ajustant l’oferta de serveis en funció de la demanda i les hores. O també es poden establir uns patrons de servei més adaptats. Fins ara era una informació que no teníem.
Els dos projectes que ens ha explicat tenen a veure amb el repte de la mobilitat. Hi ha algun altre repte que els preocupi?
Tenim dos reptes emergents: el de la construcció d’habitatge i el del manteniment de l’habitatge. Ambdós admeten solucions des de la innovació i ja hi estem treballant.
Per exemple, en el cas de la construcció, estem innovant des de la industrialització, la incorporació de nous materials i la prefabricació d’elements per construir de manera més àgil i ràpid. Per exemple, des de BIT-Habitat hem avançat molt en el projecte WikiHousing, que proposa augmentar l’accessibilitat de les persones (especialment les més joves) a l’habitatge. I, en aquest projecte, s’ha treballat a partir d’unes estructures modulars de fusta que poden agrupar-se fins a constituir habitatges de 60m2. Se’n va construir una i s’ha estat testejant durant un temps, fins que s’ha verificat que compleix tots els requisits tècnics, legals i de confortabilitat.
A partir d’aquí, hem establert un conveni amb l’Institut Municipal d’Habitatge (IMHAB) que ens permetrà fer vuit habitatges i quatre pisos amb aquestes estructures modulars… D’això n’hi diem “posar la primera fusta”.
A partir d’estructures modulars de fusta, el projecte WikiHousing proposa augmentar l’accessibilitat de les persones (especialment les més joves) a l’habitatge
Més oportú que “la primera pedra”, és clar.
Aquestes noves construccions entraran dins de la borsa d’habitatges públics de l’Ajuntament. Seran més sostenibles, més econòmiques i més ràpides de fer. A més, el promotor de la construcció serà una cooperativa que hem accelerat nosaltres mateixos i que recollirà el coneixement que prové del nostre ecosistema mateix.
És una forma de fer que tots els agents de l’ecosistema participin d’alguna manera en el projecte.
També treballem en l’àmbit de la rehabilitació. La realitat ens diu que el parc de vivendes de la ciutat és, en el 90% dels casos, anterior a l’any 2000. I això vol dir que no acompleixen majoritàriament els criteris d’eficiència energètica actuals. Rehabilitar aquests habitatges és millorar l’eficiència en el consum energètic, reduir la petjada de carboni i, també, proporcionar més confort als seus usuaris. Abans, certament, no teníem tants problemes de temperatures extremes. Ara, però, ja tenim més problemes pels cops de calor que pels freds de l’hivern. I, per tant, aquí hi podem incorporar innovació i tecnologia.
El parc de vivendes de la ciutat és, en el 90% dels casos, anterior a l’any 2000. I això vol dir que no acompleixen majoritàriament els criteris d’eficiència energètica actuals. Els cal innovació
El canvi climàtic és, sens dubte, un dels grans reptes de les urbs.
En efecte: l’adaptació i la mitigació del canvi climàtic. Una altra cosa que estem fent és aportar ombres als espais públics en què, per alguna raó, sigui impossible plantar arbres. Per exemple, en la part superior d’algun túnel (on no hi ha prou sòl com per arrelar l’arbre). Fa poc hem posat un sistema d’ombres efímeres durant els mesos de calor. Les hem retirat a l’hivern, quan ja no eren necessàries. Sumeu-li, també, els espais de jocs infantils amb aigua, que han estat un gran èxit durant l’estiu.
A banda, a finals d’aquest any tindrem els primers resultats d’un repte sobre l’esport en el espai públic. Sabem que les dones, quan practiquen esport a l’aire lliure, poden rebre agressions. I, en conseqüència, hem posat en marxa un pilot a través d’una app d’emergència i d’uns punts d’alerta de possibles problemes. Amb això volem combatre la inseguretat.
Interessant. Quina és l’estructura de BIT-Habitat?
És una agència petita. Som un equip que segueix una lògica més aviat de guerrilla, que no pas d’exèrcit. La idea és que siguem una capa de connexió i d’innovació. Nosaltres no som els que innovem, sinó que ho fa cada departament municipal que llanci un repte. El que si fem és fer de mediadors entre els departaments i qui els pot proporcionar la innovació.
Som un equip que segueix una lògica més aviat de guerrilla, que no pas d’exèrcit
Per tant, donen servei a totes les àrees i departaments…
Sí, és clar. La innovació és un concepte molt transversal. L’Ajuntament té competències i incumbències en molts àmbits: socials, culturals, econòmics, educatius… I en tots ells hi ha reptes susceptibles de rebre innovació.
La idea subjacent és la de la innovació per a la transformació. La innovació urbana no té cap sentit si no és per millorar la vida de les persones.
Com es compara Barcelona respecte les altres ciutats en matèria d’innovació?
Nosaltres formem part de diverses xarxes, tant a Espanya com a Europa i, fins i tot d’arreu del món. Per exemple, som part de la Coalició de Drets Digitals, on hi ha Nova York, Amsterdam, Londres, Berlin, Porto, París i d’altres. També estem en una la de laboratoris d’innovació ciutadana, en la RECI de ciutats intel·ligents i en la Impulso, d’innovació urbana.
Val a dir que els problemes que tenim a Barcelona són molt semblants als que hi ha a València o a Madrid, tot i que amb algunes especificitats. Per exemple, òbviament, a Madrid no hi ha mar. Però, en canvi, sí que hi ha metro. Al final, els problemes són molt semblants i cadascú té el seu ecosistema. En aquestes xarxes intercanviem moltes experiències que funcionen.
Per exemple?
Si tot va bé, al febrer de 2026 aprovarem l’ordenança sandbox, que permetrà que qualsevol promotor que tingui una idea de millora per a la ciutat la pugui posar a prova d’una manera àgil i controlada. Això no és ben bé una còpia, però sí que ens vam inspirar en els casos de València i de Madrid, que tenen la seva pròpia ordenança sandbox.
Allà on nosaltres podem anar per davant, anem obrint camins. I allà on anem per darrere, aprofitem el que funciona i aprenem a evitar el que no. Així compartim bones pràctiques i aprenentatges.
Si tot va bé, al febrer de 2026 aprovarem l’ordenança sandbox, que permetrà que qualsevol promotor que tingui una idea de millora per a la ciutat la pugui posar a prova d’una manera àgil i controlada
Barcelona és la gran ciutat del país. És possible que una ciutat més petita aprofiti aquestes innovacions?
Barcelona, per les seves dimensions i pressupost, té un finançament que li permet assumir algunes d’aquestes iniciatives. Amb tot, per la meva experiència personal, la innovació no sols depèn dels recursos, sinó de tenir un bon projecte. Quan el tens, és més senzill trobar recursos a Europa, a l’Estat o a la Generalitat. A Gavà, amb un bon projecte, vam obtenir un finançament europeu de cinc milions d’euros…
Amb tot, la innovació pot trobar dificultats en entorns grans. Ara bé, si es dona la col·laboració horitzontal, i s’integren totes les mirades i perspectives (tant les tècniques, com les jurídiques), es pot aconseguir. No sols és el què, sinó també el com.
Com seria la ciutat catalana ideal de 2035, gràcies a la innovació?
No puc llançar-me a fer pronòstics… De fet, abans de la Covid estàvem imaginant-nos la ciutat ideal i parlàvem de cotxes voladors. Però va aparèixer la pandèmia i vam veure que tenim molt poca capacitat d’anticipar el futur. El que podem és, més aviat, imaginar com ens anirien coses que ja hem vist funcionar en altres ciutats.
I què podria vostè imaginar?
Tenim al damunt una crisi importantíssima amb el canvi climàtic. Ens suposa un repte que ens porta a buscar elements d’adaptació i de mitigació de les conseqüències. I això vol dir que haurem de treballar en nous sistemes de mobilitat, nous materials, noves formes de fer sostenible el que fem. Les ciutats hauran de ser més caminables i confortables i, segurament, haurem de canviar els horaris de tot plegat, perquè la gent buscarà més refugi a la nit. Per tant, els negocis i l’Administració, i moltes coses hauran de relacionar-se amb la ciutadania d’una altra manera, en uns altres horaris…
I, és clar, tots plegats, començant per la ciutadania, haurem de canviar el comportament. Cal que ens hi impliquem, perquè la responsabilitat és compartida.
Amb el canvi climàtic haurem de canviar els horaris de tot plegat, perquè la gent buscarà més refugi a la nit
Links d’interés:
Perfil de Michael Donaldson
Llicenciat en Dret per la Universitat de Barcelona i Màster en Gestió Pública per ESADE-UAB-UPF, Michael Donaldson té ampla experiència com a investigador i directiu d’agències municipals. Pel que fa al primer, va ser investigador de l’Institut de Govern i Polítiques Públiques de la UAB, especialitzant-se en moviments socials i polítiques púbiques i ha estat docent a l’Escola d’Administració Pública de Catalunya. Pel que fa al segon, va ser director de Participació Ciutadana a l’Ajuntament de Rubí i director de Planificació Estratègica i Serveis Centrals de l’Ajuntament de Gavà. El 2019 va recalar a l’Ajuntament de Barcelona, on va exercir com a Comissionat d’Innovació Digital, en una posició a mig camí entre la representació política i la gestió tècnica. Actualment, lidera l’agència d’innovació urbana de la ciutat: BIT-Habitat.
