ÀLEX PASTOR, EXALCALDE DE BADALONA DEL PSC QUE HA SUPERAT UNA DEPRESSIÓ I UNA ADDICCIÓ A L’ALCOHOL
“La nit de la detenció va ser molt dura. Passo de tenir tots els focus a sobre a dormir en un calabós. Després, retrets i insults”
“Em va passar pel cap treure’m la vida. I després em deia que no valia ni per matar-me. La depressió ja ho té, això”
La vida d’Àlex Pastor va fer un gir radical la nit del 21 d’abril del 2020, quan sent alcalde de Badalona es va saltar el confinament i va acabar en un calabós, amb clars signes d’embriaguesa. Tenia una depressió i una addicció a l’alcohol, però ho amagava sota la cuirassa del càrrec. Completament recuperat, parla per primer cop sobre aquell sotrac, coincidint amb la publicació d’un llibre. I ho fa sense filtres i amb la voluntat de servir de timó a qui caigui a les brases.
Un silenci de cinc anys i mig. Ha arribat el moment d’explicar-se?
En aquell moment tothom va dir de tot sobre mi però jo no podia parlar. Abans, necessitava curar-me.
Pot dir que ja està curat?
Quan un passa un procés com el meu, amb una depressió profunda, és molt difícil dir que estàs curat del tot perquè sempre has d’estar en estat d’alerta. Però és cert que ara em veig amb prou forces per poder explicar-me i crec que amb el meu llibre puc ajudar altres persones.
Els rumors deien que tenia una depressió i que era addicte a l’alcohol i a les drogues. Pot explicar vostè quina era realment la seva patologia?
El quadre va ser múltiple. Després d’aquella nit, vaig acabar ingressat a la planta de patologia dual de l’hospital del Fòrum. Tenia, per un costat, l’addicció a l’alcohol, mai a les drogues, i, per un altre costat, la depressió, que s’agreujava per una fòbia social que també em van diagnosticar.
Què recorda d’aquella nit?
Una nit molt dura perquè passo de tenir tots els focus a sobre i el telèfon traient fum a estar en un calabós, incomunicat, i quan surto només trobo retrets i insults. És un contrast tan bèstia que no el pots assimilar.
Com són els dies previs a aquell 21 d’abril?
Haig de parlar dels mesos previs. Passo per un procés de divorci i torno al pis de ma mare, a la meva habitació d’adolescent. Mentalment et porta a una situació en què penses que has fracassat però aquesta sensació no es pot percebre de portes enfora perquè soc l’alcalde. I la gent t’ho perdona tot menys que siguis dèbil. Quan algú representa una institució s’ha de posar una màscara i ser sempre fort, fer veure que tens força per a tot, amagant els teus problemes personals i estirant el carro, fins que hi ha un moment en què no pots més i explotes. Fa cinc anys no es parlava tant de la salut mental.
Es refugiava en l’alcohol?
La meva fortalesa interna s’anava enfonsant, així que bevia compulsivament però només a les nits. Treballava cansat però sobri, però a les nits podia estar a prop del coma etílic.
Quina era la seva rutina?
Quan arribava a casa m’acostava a un comerç del barri, comprava beguda i em tancava al traster, bevent i plorant, fins que gairebé perdia la consciència. La gent pensa que beure és divertit però jo ho feia per oblidar i ofegar les penes. Bevia i en paral·lel plorava. Vaig plorar molt durant les setmanes prèvies a aquella nit.
Esperava fins que la seva mare estava dormida per entrar al pis?
Si estava desperta, evitava creuar-me-la. Només li deia que estava molt ocupat i em tancava a l’habitació. Jo només volia que ella no patís.
Quantes cerveses es podia arribar a beure cada nit?
Una mitjana de 10 o 12 llaunes. Això és el que em tombava i em permetia descansar.
Sempre sol?
Sí, perquè ja tenia una depressió. Durant les nits plorava sol i cada matí havia d’envoltar-me de gent i posar un somriure d’orella a orella i aparentar que no passava res, quan jo per dins em sentia buit.
Com aconseguia sortir del llit l’endemà?
Em llevava que gairebé no podia ni posar el peu al terra. Després em dutxava i començava el meu dia. I tirava com podia. I aguantava. Hi havia gent que em deia que tenia la cara molt vermella. O que m’havia engreixat molt. Em vaig engreixar 30 quilos.
Al llibre es defineix com a “alcalde de dia, alcohòlic deprimit de nit”. És tal qual?
Tal qual, i que consti que jo assumeixo tots els meus errors, des d’agafar el meu cotxe per anar a buscar una gosseta per a les meves filles, comprar alcohol i beure’n abans d’agafar el cotxe… però també estaria bé que es tingués empatia amb qui té un problema de salut mental i comet errors com els meus, que no són voluntaris.
Ha escrit que hi havia ordres polítiques clares per part de qui no era de la seva corda i governava els policies. Li van parar un parany?
A mi em van detenir els Mossos d’Esquadra, a Barcelona, i sabien perfectament qui era. Em deien pel meu nom sense mirar ni tan sols el DNI. I vaig poder veure com gravaven l’escena dins del cotxe i l’enviaven a una periodista.
Hi havia persones amb ganes de destruir-lo?
Sempre n’hi ha quan ocupes un càrrec de rellevància. Hi ha un treball brut a tot arreu i no sempre qui el lidera es taca les mans. La policia, com el periodisme, no se n’escapa.
Va mossegar un agent?
Crec que era l’única part que podia moure del meu cos i, sí, vaig mossegar la bota d’un agent. Però quan ja em tenien immobilitzat, estirat a terra amb el cos cap per avall, encara un mosso va tenir la genial idea de clavar-me el genoll a la templa, un acte que feia molt de mal. La meva va ser una reacció incontrolada.
Segons vostè, un dels agents anava dient: “Grava, grava, que ens riurem d’aquest pallasso.” No va poder denunciar aquella actuació?
Creus que puc denunciar una situació així quan t’han agafat begut, saltant-te el confinament i a sobre oposant resistència a l’autoritat? Qui m’hauria cregut? Ho tenia tot en contra.
Mai ho explica a ningú, mai demana ajuda?
Em vaig convertir en un expert en l’art d’amagar les meves cicatrius sota una capa de racionalitat. En la política, i en la vida en general, sempre es castiga el vulnerable. Quan hi ha poder en joc, el dèbil és el primer que s’ataca. El missatge que a mi m’havia arribat sempre és que en política no et pots fiar de ningú. I sobretot és que no volia preocupar ni la meva mare ni les meves filles.
Ningú va sospitar mai res?
Segurament hi va haver gent propera que em va preguntar si estava bé. Però tampoc no els volia escoltar.
Quan el juny del 2018 va ser investit per primer cop alcalde, ja tenia una depressió?
No, no, jo començo com a alcalde mostrant-me com realment soc, una persona de barri amb vocació de servei. Amb el divorci, uns mesos abans de la detenció, començo a estar malament i la meva obligació com a alcalde també m’obliga a veure menys les meves filles. Quan la pilota es comença a fer gran, no tinc la calor familiar que de vegades és tan necessària. Entro en un món de contradiccions. Políticament jo volia demostrar que tot estava bé, que tot estava perfectament. Hi havia una façana de perfecció quan per dins m’estava morint.
Pocs minuts després que es conegués la notícia, l’aleshores primer secretari del PSC, Miquel Iceta, va anunciar que el suspenien de militància de forma fulminant. Esperava més comprensió?
Ho he pensat molt perquè al final estem parlant d’ètica i valors. El partit, aquella nit, va fer el que havia de fer, que és el que diuen els estatuts quan hi ha una situació penal en curs: suspensió fins que s’esclareixin els fets o es compleixi condemna.
També si hi ha una malaltia al darrere i no hi ha hagut corrupció?
La diferència està, suposo, en el tracte personal.
Miquel Iceta li truca l’endemà per interessar-s’hi?
Amb ell no parlo ni aquella nit ni totes les posteriors, però mentre estava ingressat no podia parlar amb ningú.
Li consta si li va trucar?
Una altra persona em va dir que em trucaria, però no em consta que ho fes.
Ningú de la direcció nacional del PSC li va trucar per saber com es trobava?
No. Vaig rebre alguns missatges escrits d’ànims. Però vull insistir que entenc que el PSC em suspengués de militància. Ara bé, m’hauria agradat un to i un tracte més humà per part del partit. Ells sabien que sortia d’un ingrés per patologia dual.
Després de la seva dimissió, els partits d’esquerra no van tancar un acord i Albiol va ser envestit alcalde com a cap de llista de la força més votada. Ha pensat si no forçaven la seva continuïtat per por d’aquest escenari?
Ho he volgut valorar, saber què va passar, però la culpa va ser només meva. Però jo em posava una màscara i, si algú hagués insinuat que tenia una addicció, la meva resposta hauria estat negar-ho de forma contundent.
L’endemà mateix de la detenció comença el tractament però aquí no s’acaba el malson.
És que una addicció no es cura de la nit al dia. No n’hi ha prou amb un ingrés de 10 dies. En aquest temps et desintoxiques de l’alcohol que portes al cos però després has de curar l’addicció, que requereix més temps, i poden ser molts mesos. Després d’aquells primers 10 dies, recaic una vegada rere una altra, fins que el psiquiatre em posa un ultimàtum i prenc consciència que si m’ingressen serà un període llarg i no podré veure les meves filles.
En aquella època sortia al carrer amb ulleres de sol i gorra. El devorava la vergonya?
Aquells dies van ser molt complicats. Sort de caure en mans de professionals excel·lents, que ja vaig poder començar a mirar la gent a la cara. Vull recordar que m’he recuperat gràcies a l’excel·lent sanitat pública que tenim, malgrat que hi manquen recursos. Però, gràcies al psiquiatre i a la psicòloga que he tingut, m’he pogut recuperar. T’explicaré una anècdota: la mútua laboral em va enviar a un altre psiquiatre, privat, i em va dir que el millor que podia fer per curar la meva fòbia social era ficar-me enmig d’un concert amb 12.000 persones. Aquesta és la diferència entre la sanitat pública i la privada. Entre sentir-te pacient o client. Gràcies a professionals excel·lents em vaig poder treure les ulleres de sol i la gorra, vaig superar la fòbia social i vaig entendre que no era mala persona, sinó que hi ha ocasions en què les bones persones cometen actes dolents.
La gent el va fer sentir mala persona?
Cada cop que llegia una notícia sobre mi, em sentia un ésser menyspreable.
Molta gent descobrirà ara que va haver-hi un dia en què va estar a punt de suïcidar-se. Fins i tot va esperar el tren per llançar-s’hi. En l’últim instant es va frenar i va pensar: “No serveixes ni per matar-te.”
Això passa uns dos mesos després d’aquella fatídica nit. Sentia que no valia per a res, no tenia aprovació social, havia estat un mem a escala nacional… Feia temps que no m’estimava perquè això ho provoca la depressió. En un moment donat vaig decidir que no volia patir més i que volia posar fi a aquell calvari. Em sentia un llast i pensava que si no hi era fins i tot la vida de l’altra gent a la qual feia patir seria millor.
Les seves filles l’han salvat?
Sempre les he tingut presents. Al llibre dic que segueixo viu gràcies a elles. Quan creus que ho tens tot perdut, t’has d’aferrar a algú. En el meu cas, van ser les meves filles. L’amor a les meves filles em va salvar la vida.
Aquell va ser l’únic cop que va estar tan a prop de llevar-se la vida?
M’havia passat molts cops pel cap perquè sentia que no servia per a res. És molt dolorós.
