Miquel Pueyo

Paer en cap de Lleida

Docent i paer

“El segle XXI serà el de les aliances i la cooperació entre les ciutats”


L’alcalde de Lleida destaca que la ciutadania s’ha demostrat a si mateixa una gran resiliència i la capacitat de ser solidària
0
343

Visitem avui la capital del Segrià i de la Catalunya d’interior. El seu paer, Miquel Pueyo, porta en el càrrec poc més d’un any i mig, tot i que compta amb molta experiència política i una formació com a filòleg, escriptor i comunicador.

Vostè és una persona de marcat perfil docent. Ha impartit classes molts anys i, a més, ho ha fet a la facultat de Ciències de la Comunicació i Periodisme de la Universitat de Lleida. Li és un avantatge a l’hora d’expressar-se amb pedagogia?

(Riu) De vegades ho he pensat. Una de les assignatures que impartia a la universitat tenia molt a veure amb la gestió de les crisis. No em podia imaginar que ho portaria a la pràctica a partir del mes de març, quan la pandèmia va provocar el confinament. No sé si tinc o no aquest avantatge, perquè és més fàcil analitzar el que fan els altres que aplicar la teoria a la teva pròpia pràctica.

De vegades algú pot pensar que si t’has dedicat a la comunicació política tens uns trucs màgics que et funcionen. Però en la meva manera d’entendre la política, la cosa no va ben bé d’això. Al final, el que els ciutadans esperen de l’alcalde és proximitat, senzillesa i una sinceritat màxima.

És alcalde de Lleida des de 2019, però ha fet de polític des de fa molts anys. Què diria que ha après aquest any?

La meva experiència en l’àmbit municipal és recent. Porto només un any i mig com a alcalde, però evidentment la política ha canviat molt des que vaig començar el 1988. Aleshores les campanyes electorals eren molt llargues, diria que el doble del que duren ara. També tenim actualment la digitalització, i això fa que els cicles polítics s’acabin a les tantes de la nit (abans, quan només hi havia diaris, s’havia d’acabar tot abans que tanquessin l’edició del dia següent). La sensació que tinc és que el tempo polític és un tempo incessant.

Alguns diuen que estar connectat les 24 hores del dia és esgotador.

En un alcalde és normal estar-ho, perquè sempre pot passar alguna cosa. Però la idea és que avui puc fer unes declaracions, concedir una entrevista, explicar algun projecte, però, quan arribo a casa a la nit encara em puc trobar, de matinada, amb un ciutadà que m’interpel·la molt directament sobre un tema determinat. La presència a les xarxes planteja molts avantatges, però també un seguit d’inconvenients i riscos.

Abans deia que la pandèmia va ser inesperada. Què n’ha après d’aquesta gestió de crisi?

N’hem après molt. Tots plegats. Crec que la societat que coneixíem fins el 13 de març de 2020 ja no tornarà. Hem canviat: polítics, periodistes… En el meu cas, quan es va produir el primer confinament, vam haver d’equipar-nos amb els recursos que teníem a mà en aquells moments i seguir treballant a La Paeria. Teníem en marxa la Guàrdia Urbana, els serveis socials, el personal del cementiri… L’alcalde també havia de seguir actiu. Però vaig tenir una impressió molt disruptiva en veure els carrers de la ciutat buits.

I també vam haver d’inventar nous recursos, a més d’aprofitar els que teníem. En el nostre cas vam rebre un ajut inesperat d’una ciutat xinesa, Hefei, amb la que Lleida hi està agermanada, i que va enviar-nos la primera gran donació de material. Això demostra el que sempre he dit: que aquest segle XXI les ciutats establiran aliances i cooperaran. També vam descobrir la resiliència.

Crec que la societat que coneixíem fins el 13 de març de 2020 ja no tornarà.

La capacitat de mantenir-se i sobreposar-se als cops.

I la de la generositat de la societat civil lleidatana. Vam arribar a tenir fins a 700 voluntaris i voluntàries fent petits serveis, portant medicaments a casa de les persones grans o, senzillament, mantenint converses telefòniques. Jo crec que és una de les coses que més em va impactar. I l’aprenentatge encara no s’ha acabat.

Vam arribar a tenir fins a 700 voluntaris i voluntàries fent petits serveis, portant medicaments a casa de les persones grans o, senzillament, mantenint converses telefòniques. 

Demanem a tots els alcaldes i alcaldesses que ens portin algunes fotografies personals. En el seu cas, quines ha triat?

La primera és de quan encara no caminava. Això deuria ser sobre els anys 58 o 59. La segona és de la campanya al Parlament de Catalunya, de 1988. Evidentment, tenia més cabell que ara. I la tercera té una certa dimensió històrica: és de l’any 1991-92, quan només érem tres diputats d’Esquerra Republicana al Parlament de Catalunya. Hi surto amb l’Àngel Colom i en Josep-Lluis Carod Rovira. En aquells moments votàvem sobre el dret a l’autodeterminació i ens havíem d’alçar per votar. Avui en dia hi ha marcadors electrònics per fer-ho…

Com ha afectat la pandèmia a la ciutat de Lleida? Des del punt de vista de la salut, però també sòcio-econòmicament…

Ha estat un cop molt important. En aquests moments devem tenir a la ciutat unes 10.000 persones aturades o en ERTO. Cal pensar que l’estructura econòmica de Lleida està vinculada al sector dels serveis (el 84% del VAB té a veure amb el comerç i els serveis) i és obvi que àrees com el comerç i la restauració han patit un impacte important, com també la cultura, la pràctica esportiva, etcètera. 

Hem rebut ajut del Govern de la Generalitat, atès que hem patit dos confinaments i un tancament perimetral. Tot el país ha patit una fatiga pandèmica. Nosaltres també. Els ciutadans es troben cansats, frustrats i indignats en certs casos. I crec que el que més pesa sobre nosaltres és la incertesa, el fet de no saber amb exactitud fins quan haurem d’estar prenent mesures i restringint les nostres activitats.

Crec que el que més pesa sobre nosaltres és la incertesa, el fet de no saber amb exactitud fins quan haurem d’estar prenent mesures i restringint les nostres activitats.

És comprensible.

En canvi hi ha una part de la ciutadania, i a la plana de Lleida, que es dedica a la indústria agroalimentària i que ha funcionat prou bé durant la pandèmia. Les vendes de producte de proximitat han augmentat, com també les exportacions. Hem demostrat tenir capacitat de resiliència, gràcies a unes infraestructures sanitàries que han aguantat i a un sistema educatiu que ha permès tornar a l’escola.

També voldria destacar el fet que el terme municipal de Lleida és el cinquè més gran de Catalunya i que està envoltat d’una anella verda de cinc quilòmetres de diàmetre a la que anomenem com a Horta de Lleida. Té unes 19.000 hectàrees i unes 5.000 persones que hi viuen i està formada per moltes petites explotacions agràries i ramaderes. Ha estat un espai d’expansió per als ciutadans. El tram urbà es pot recórrer en 15 o 20 minuts i és molt fàcil trobar de seguida el camp i la verdor.

Parlant d’activitat agrària, alguns alcaldes del Baix Segrià reclamen un pla de vacunació específic pels treballadors temporers que vinguin a treballar en la campanya de la fruita. En quin punt es troba la petició?

El gran repte que tenim per superar la incertesa és el de la vacunació. En aquests moments em preocupa la lentitud en què ens estan arribant les vacunes, ja sigui culpa de l’Estat o de les farmacèutiques. Penso que hauríem d’estar-nos vacunant a una velocitat molt superior.

El gran repte que tenim per superar la incertesa és el de la vacunació. En aquests moments em preocupa la lentitud en què ens estan arribant les vacunes, ja sigui culpa de l’Estat o de les farmacèutiques.

En aquest marc, alguns col·legues han plantejat la idea de vacunar les persones que vinguin a treballar a la collita de la fruita. Em sembla interessant, però de difícil realització, perquè el 85% d’aquestes persones procedeixen de llocs molt diversos. Durant el confinament ens trobàvem amb gent que ens arribava fins i tot d’Itàlia. Nosaltres no ens podíem moure del municipi, i ens arribava gent de tot arreu.

La gestió de la campanya de la fruita i dels moviments de persones és un dels reptes que tenim. Però és un repte amb connotacions econòmiques i socials, perquè més de la meitat dels qui ens vindran no tenen papers. D’acord amb la normativa de l’Estat no poden treballar i per això segueixen sense papers. És un bucle terrible. I l’ajuntament de Lleida es converteix en la principal institució que dona suport a aquestes persones. Jo demano i exigeixo una implicació més gran del govern de l’Estat i de la Generalitat en aquest tema.

La idea de vacunar les persones que vinguin a treballar a la campanya de la fruita em sembla interessant, però de difícil realització.

Com diria que són els lleidatans i lleidatanes? Quin tarannà tenen?

Quan se’ls pregunta la valoració que fan de la seva ciutat, opinen molt bé. Entre un 8 i un 8,5. Parlo de la ciutat, no pas del govern. Consideren que Lleida és una ciutat amable per a viure-hi, on molts trajectes es poden fer a peu i on hi ha baixos nivells de contaminació, amb un entorn rural que és fàcilment accessible. També valoren molt bé que sigui una ciutat on els serveis sanitaris i educatius funcionen bé, malgrat que és freqüent que alguns joves marxin per ampliar els seus estudis i buscar noves oportunitats professionals. També molts d’ells tornen a Lleida quan es plantegen formar una família.

Així doncs, jo diria que, en general, se senten molt contents de la seva ciutat. Potser ens ha mancat una mica d’autoestima tradicional, més autoconfiança. Crec que hem de construir una imatge de Lleida del segle XXI com a amable i saludable.

Ens pot recomanar un parell de llocs bonics per visitar a la ciutat?

El primer és aquest mateix en què ens trobem ara: la sala de plens de la Paeria, que està igual com va ser inaugurada el 1932 per part de l’alcalde Estadella. Aleshores va venir-hi el president Manuel Azaña. La resta de la Paeria és un palau del romànic civil, amb una façana afegida els anys 20 del segle passat. És la casa de la ciutat. El nom de Paeria té a veure amb “paer” i “passeri”, que és la “persona de pau” i que fa referència al règim d’autogovern de privilegi que el rei Jaume I va concedir a la ciutat. 

Molt interessant. Què més ens recomana?

El bosc fluvial de la Mitjana. És un parc, però no urbà. Hi trobem presència de fauna i flora diversa i es troba abans d’arribar a la presa del riu Segre, cap al canal de Seròs. Allà hi ha una sèrie d’illes i una zona fluvial que s’ha anat recuperant per a fer activitats de contacte amb el medi. Són unes 90 hectàrees per caminar, anar amb bicicleta… No fa gaires anys que l’hem recuperat i els ciutadans el valoren molt.

I, si m’ho permet, hi ha un factor que és gairebé immaterial, que és la boira, un dels referents tradicionals de la nostra ciutat. Per als ciutadans és un meteor bastant estimat que provoca una singular transformació del paisatge, en sons i olors. La sensació de distància a través de la boira canvia molt.

Cert. Encara hi ha un lloc més que ens volia recomanar.

Així és. La Seu Vella. És un turó de 238 metres sobre el nivell del mar on hi trobem una gran catedral romànico-gòtica que, per vicissituds de la història, amb la Guerra dels Segadors i la de Successió, es va convertir en una ciutadella militar. És un model únic al món, diria. Que damunt d’un turó hi hagi una estructura del romànic i el gòtic no és habitual. A la història de Lleida no hi ha faltat setges ni batalles sagnants. I si es visita la ciutat en una nit de Boira, la Seu sembla un vaixell enllumenat flotant sobre la boira. Potser és el símbol més estimat dels lleidatans i lleidatanes.

Quin diria que és l’estat de situació econòmica de l’ajuntament?

Doncs pèssima. Quan l’any 19 ens vam incorporar al govern ens vam adonar que el deute de l’ajuntament és de 175 milions d’euros, un 107% del pressupost. I és obvi que això suposa un llast molt important i que, durant la pandèmia, encara hem tingut més despeses i menys ingressos. Si haguéssim tingut romanents o un menor endeutament, hauríem pogut fer molt més. 

Trenco una llança en favor del finançament dels ajuntaments. Són la primera línia d’ajut per als ciutadans que busquen suport, servei, etcètera. Estan infra-finançats i encara és hora que l’Estat ens faciliti un ajut directe per totes les despeses que hem tingut, i pel dèficit d’ingressos que hem patit durant la pandèmia.

A més de la gestió de la COVID, quins serien els reptes que li queden en aquesta legislatura?

Un és el de posar en marxa un model d’administració més senzilla, humil, propera i transparent. Des de 2017, qualsevol ciutadà o ciutadana pot consultar qualsevol factura que la Paeria hagi pagat a través de la pàgina web de transparència. 

En quant a inversions, jo destacaria que hauríem de recórrer a recursos europeus o d’allà on sigui per aconseguir la nova estació d’autobusos, i desplegar el pla de l’estació, que és un àrea de creixement comercial que s’enllaça amb l’eix comercial de la ciutat. No som partidaris de construir àrees comercials als afores.

També ens centrarem en els equipaments educatius i sanitaris. Ara estem construint l’escola Pinyana-Balàfia, que suposarà el tancament de l’últim equipament en què encara hi havia mòduls prefabricats al sistema educatiu. A aquests àmbits hi afegiria encara el del model de mobilitat. Som una “ciutat 30 (km/h)” des de fa pocs mesos i tenim un compromís amb la gestió de l’energia i la mobilitat. 

Creu que haurà de renunciar a algun projecte?

El nostre és un programa de canvi després de 40 anys d’un govern del mateix color. La nostra legítima aspiració és iniciar una nova etapa i sabem que, probablement, algunes qüestions no les podrem desplegar a la velocitat que voldríem. Però crec que els governs han de fer previsions que vagin més enllà de la durada dels mandats. Haurien de tenir idees de creixement vinculades al Parc Científic i Tecnològic Agroalimentari, que ens permetin pensar en els propers vuit o deu anys.

Quin diria que ha estat el millor moment que ha viscut al capdavant de l’ajuntament?

Recordo l’etapa en què podíem tocar-nos i abraçar-nos. A mi m’agrada molt la relació amb els infants i rebre grups escolars a la Paeria era del millor que podia passar. La canalla et fan unes reflexions i unes preguntes molt divertides i identifiquen l’alcalde, el policia, el bomber, el mestre… Però no identifiquen un ministre o un president del Govern. 

Un gran moment va ser quan van arribar les passades festes de Nadal i Reis, tot i sabent que els nens i nenes havien estat tancats a casa. Vam poder organitzar un seguici de Reis amb tota la ciutat saludant-los en el bus turístic. Crec que en aquest moment necessitem esperança i que cal dipositar aquesta esperança en els més petits. Si no, quan sortim de la pandèmia ens podem trobar amb una societat irritada i frustrada.

Quines diria que són les principals reivindicacions dels seus companys alcaldes i alcaldesses?

Jo vaig participar molt intensament en una mena de xarxa d’alcaldes i alcaldesses que la premsa espanyola va qualificar com a “alcaldes indignados”. Ens vam mobilitzar en relació al Reial Decret Llei que volia aprovar el Govern de l’Estat i que només oferia una solució per aquells municipis que tenen la sort de disposar de romanents. Jo vaig contactar amb alcaldes de Saragossa, Madrid, Granada, Badajoz… Eren de tots els colors polítics. I va ser una bona experiència perquè em vaig adonar que, quan ens trobem, els alcaldes tenim molt clar que la primera lleialtat no és ni amb el partit ni amb l’estratègia autonòmica, sinó amb la ciutat. Dins de la diversitat, Badajoz, Granada, Sevilla, Pontevedra o Lleida comparteixen elements comuns i un d’ells és la sensació que el finançament que l’Estat dona als ajuntaments és una assignatura pendent.

Quin creu que hauria de ser el paper dels ajuntaments en la planificació del futur del país?

Com li deia abans, penso que el segle XXI serà el de les ciutats. I Lleida n’és una de mitjana, amb 141.000 habitants. És evident la diferència de potencial amb Barcelona, però en un país relativament petit com és Catalunya, crec que el paper ha de ser molt important.

Tenim un problema. I és que estem optant a projectes europeus, però no sabem si els haurem de presentar al Govern de l’Estat o al de la Generalitat. I crec que si la Unió Europea volgués recuperar la proximitat, la credibilitat i la capacitat de transformació, hauria d’interactuar molt més amb els poders locals. Potser és més complex, però són els poders que estan més a la vora dels ciutadans.

Si la Unió Europea volgués recuperar la proximitat, la credibilitat i la capacitat de transformació, hauria d’interactuar molt més amb els poders locals. Potser és més complex, però són els poders que estan més a la vora dels ciutadans.

Per últim, quins creu que són els principals problemes de credibilitat de la política?

Jo crec que hi ha un excés de partidisme. És obvi que en la situació actual, amb un president inhabilitat i una relativa provisionalitat, no hi ha res que ens beneficiï. Personalment crec que ens hauria anat més bé si haguéssim convocat les eleccions a la tardor, perquè el que necessitem és un govern estable, fort i segur. Crec que hi ha hagut un excés de partidisme per part de tothom. Però, a la vegada, la societat civil ha demostrat que la capacitat d’auto-organizació i de generositat, solidaritat i resiliència és molt elevada.

La societat civil ha demostrat que la capacitat d’auto-organizació i de generositat, solidaritat i resiliència és molt elevada.

Nascut el 1957, Miquel Pueyo es va formar en filologia catalana i s’ha dedicat molts anys a la docència. En els darrers anys ha estat adscrit a la Universitat de Lleida, com a professor del grau de Periodisme i Comunicació Audiovisual. Ha compaginat aquesta feina amb la de polític durant algunes etapes de la seva vida. Primer, com a Diputat al Parlament, entre 1988 i 1995. Després, altra vegada com a Diputat, durant els anys dels Governs “Tripartits” presidits per Pasqual Maragall i José Montilla, respectivament. I el 2019, quan ja donava per entès que havia fet tot el que havia de fer en política, les circumstàncies el van dur a encapçalar la llista municipal d’ERC a Lleida.

QÜESTIONARI IMPERTINENT

  • Un llibre especial: ‘Vida i destí’, de Vasili Grossman.
  • Una pel·lícula: ‘Novecento’.
  • Una cançó: ‘Grándola Vila Morena’.
  • Un plat de cuina: L’arròs de peix. 
  • Una beguda:  El tè negre.
  • Un país: Irlanda.
  • Un viatge que hagi fet: Copenhaguen.
  • Un esport: Bàdminton fa molts anys i en els últims temps practico el walk&run.
  • El que més valora d’una persona: La bondat.

Lleida

Tal i com ens explica el Paer Pueyo, Lleida és una ciutat de 141.000 habitants, amable, transitable, saludable i amistosa, envoltada de terrenys agraris i d’espais naturals. La seva ciutadania n’està molt cofoia i, malgrat la boira i el fred de l’hivern, o el calor de l’estiu, tots s’estimen molt viure en una capital d’interior que poden recórrer a peu en pocs minuts de punta a punta i que, de seguida, els deixa davant la verdor d’una natura treballada i conreada. 

Són referents dels lleidatans i les lleidatanes La Seu Vella, l’Aplec del Cargol, la Fira de Sant Miquel, Indíbil i Mandoni, el Riu Segre i tantes altres coses que fan obligada la visita. 

Un altre referent, l’immortal poeta local Màrius Torres, li explicava a Joan Sales, el seu amic també poeta, que la seva és: la Lleida enlluernada dels cirerers de rosa, / on la primera abella tremola quan s'hi posa. / Dels caminets fondals olorosos i frescos, / dels àgils hortolans, franciscans i morescos; /  on les paraules tenen un tornaveu de flautes / i el càvec és la proa dels eterns argonautes. / On guarda cada mà durícies dels seus avis. / Revinguda hortolana amb una rosa als llavis /, generosa i alegre. Vora el riu que bressola / la seva vida neta de ciutat camperola, / coronada de pàmpols i d'oliveres bruna, / també sap, a les nits, fer versos a la lluna.

Recomanats per alcaldes.eu:

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.