Mario Urrea

Alcalde de Torrebesses i president de l'Associació de Micropobles de Catalunya

Gran micropoble

© alcaldes.eu/Mireia Gimeno

“No hem de ser el jardí de les grans ciutats; hem de ser municipis vius”

En 14 anys de mandat, Mario Urrea ha elevat l’orgull de poble entre els veïns de Torrebesses
0
678

A la comarca del Segrià ens hi espera l’alcalde de Torrebesses, un dels anomenats micropobles de Catalunya. El batlle, Mario Urrea, presideix l’Associació Catalana d’aquestes entitats.

Actualment vostè es dedica integralment a l’alcaldia del seu poble i a presidir l’Associació de Micropobles.

Així és. Va arribar un moment en què per una qüestió d’edat i pel fet de ser professor funcionari del Departament d’Educació em vaig poder jubilar anticipadament. A partir d’aleshores la meva dedicació exclusiva ha estat adreçada a l’alcaldia i a l’Associació. També ajudo una miqueta el meu fill al camp, però molt poc, perquè no tinc temps. I cuido uns animalons que tinc en semi-llibertat: dues ases i un mul.

Li hem demanat que ens triés unes fotografies personals de diferents etapes de la seva vida. Ens les podria explicar?

El problema que tinc és que en la majoria de fotos que guardo estic darrera de la càmera. Així doncs, en vaig triar una de la infantesa, típica de la nostra escola, amb el mapa d’Espanya al darrere, en una taula i escrivint amb el bolígraf. Un cop vaig començar l’escola, ja no me’n vaig desenganxar mai. Vaig estudiar i vaig seguir com a professor fins al final. Em va semblar que era una bona història.

L’altra fotografia és de quan jugava a bàsquet. Una gran passió. No vaig arribar a jugar en cap gran equip, però sí que vaig participar en lligues provincials i d’empresa. Va ser tanta la meva afició que fins i tot em vaig treure el títol d’entrenador. Però mai he tingut temps de fer-ho i no he exercit. La darrera fotografia és d’una inauguració d’un centre d’interpretació. Per a mi va ser una gran satisfacció aconseguir que els veïns del meu poble augmentessin l’autoestima sobre el seu patrimoni.

Com a persona que porta anys en el càrrec, què diria que ha après d’aquest darrer any i mig, tant dur per la pandèmia?

Moltes coses. Una és que ens trobem en una societat capitalista amb una voràgine consumista que de vegades ens fa difícil tenir present l’aspecte humà i de les persones. O som capaços de canviar o tindrem molts problemes per subsistir com a civilització. 

Ens ha arribat una pandèmia que ningú esperava, no sabíem ja què eren les penúries de la guerra, però ens ha arribat un mal que ha causat grans pèrdues de persones. I és molt important que aprenguem a canviar la nostra manera de viure per que sigui més humanitzada, amb major contacte amb la natura i més harmonia. De vegades ens pensem que som eterns i que la ciència ens pot curar i salvar, i que no ens morirem mai. Però no és veritat. Som finits. També ho és el planeta i cal que en siguem conscients.

He après que ens trobem en una societat capitalista amb una voràgine consumista que de vegades ens fa difícil tenir present l’aspecte humà i de les persones.

Com els ha afectat la pandèmia?

Relativament bé. No hem estat un municipi excessivament afectat, tot i tenir-ne alguns casos. De vegades les xifres enganyaven: aquí se’ns contagiava una família de quatre membres i, com que som 300 habitants, l´índex d’afectació estadística semblava molt elevat. En realitat eren quatre persones molt ben aïllades i controlades. Més enllà de la defunció d’una persona que tampoc vivia al poble, sinó en una residència, la resta de casos han estat molt suaus i han pogut passar la malaltia a casa sense més conseqüència.

Diria que això ha estat generalitzat entre els micropobles?

Crec que si. També ens ha ajudat molt el fet que en els micropobles no et trobes amb gaire gent. Si vas amb mascareta, per responsabilitat, pots sortir a caminar i no tens contacte amb ningú més. D’altra banda això et fa pensar en el gran avantatge que tenim les persones dels micropobles: en un minut de caminar pel camp ja no ens trobem amb gent i podem esbargir-nos.

No ens ha calgut estar tancats en pisos de 30 o 50 metres. La gent dels pobles vivim en cases i, sovint, són cases de tres plantes. Això dona una sensació de molta més llibertat. Això ens ha ajudat molt a l’hora de passar la pandèmia.

Com a societat hauríem de plantejar-nos la necessitat de parlar d’equilibri territorial. M’agradaria repensar la competitivitat i que no només fos competitivitat econòmica o de benestar de les persones. Finalment, als micropobles crec que tenim més benestar que a les grans ciutats. Equilibrar el territori seria que tots poguéssim tenir el mateix benestar, no tant el mateix creixement.

Equilibrar el territori seria que tots poguéssim tenir el mateix benestar, no tant el mateix creixement.

Arran de la pandèmia moltes persones de les ciutats han escollit anar-se’n a viure als pobles. És el cas de vostès? 

Abans de respondre la pregunta, hi ha una qüestió molt important que cal esmentar. Si no han vingut a viure més veïns als micropobles és per manca d’habitatge disponible. Aquí ens arriben peticions de gent de Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida que volen venir al món rural, però no tenim habitatges. 

En aquest moments tenim una casa que està a punt de quedar lliure per a llogar. Doncs hi ha cua per fer-ho. El parc d’habitatge no és prou gran com per a poder donar resposta a aquestes demandes de veïns d’altres indrets. I aquest és un dels fronts que tenim. 

A la vegada, però, vivim en una idealització del món rural per part del món urbà. Hi ha molta gent de les ciutats que pensa que un micropoble és allò que viuen a l’estiu, és a dir, aquella estona que coneixen quan els carrers estan plens de gent i la canalla corre per tot arreu. Però no ens hem d’enganyar: l’hivern és dur i ens transforma en una mena de país nòrdic. A les sis de la tarda no circula ningú pel carrer, no hi ha botigues ni aparadors i la gent que surt a passejar ho fa abans d’aquella hora. Hi ha qui es pensa que això és el que passa tot l’any i no. La natura és bonica, però de vegades és dura.

Hi ha molta gent de les ciutats que pensa que un micropoble és allò que viuen a l’estiu. Però no ens hem d’enganyar: l’hivern és dur i ens transforma en una mena de país nòrdic.

Com es podria solucionar aquesta falta d’habitatge?

El Departament de Territori, ara fa un any, va engegar un pla pilot per ajudar a rehabilitar habitatges. En aquests moments el pla pilot està assignat a 20 municipis de Catalunya, que disposaran de 2.000.000 d’euros per poder rehabilitar habitatges i posar-los a lloguer amb un cost raonable. Se’ns ha promès, i jo no en dubto, que el pla seguirà més endavant del pilot, però a més dels ajuts cal que la gent del municipi sigui conscient del problema i que vulguin rehabilitar les seves propietats o cedir-les per tal que puguem disposar de més habitatges de lloguer.

Vostè és fill d’un poble proper, però no és originari de Torrebesses. Com diria que és el perfil dels naturals del poble?

El primer que vull dir és que els torrebessins i torrebessines són unes persones magnífiques i molt acollidores. En aquest municipi, si un no s’integra és perquè no fa l’esforç. I tenim exemples de persones que han vingut a viure aquí fa nou mesos i estan totalment integrades i participant a tot arreu. Així doncs, i jo ja m’hi incloc, els locals som persones molt acollidores i capaces de ser solidàries en tot moment.

L’any passat, en plena pandèmia, no vam poder celebrar Sant Jordi. I una família d’aquí, concretament una neta i una padrina, van repartir roses del seu propi jardí a tothom del municipi. Som veïns que no podríem creuar-nos pel carrer sense saludar-nos o interessar-nos els uns pels altres. Aquest és un dels grans quès dels veïns d’aquest municipi.

Què és el que ens recomana visitar del poble?

Moltes coses. Torrebesses és un municipi amb un patrimoni gran i espectacular. Tenim dos BCIN (Béns d’Interès Cultural Nacional) i a punt de declarar-ne 11 més. Durant 400 anys el poble va ser propietat dels monjos d’Escala Dei i això ens va deixar un pòsit de patrimoni molt important. El 70 o 80% del municipi està fet en construccions de pedra. Tenim una església romànica del segle XII o XIII, amb un retaule de pedra policromat en molt bon estat de conservació.

També tenim el palau-castell, que era allà on els monjos cobraven els impostos i gestionaven el seu patrimoni, hi ha quedat molts vestigis interessants. També tenim una església que ens va matar el fred al segle XIX i que és visitable, tot i no estar acabada. I 400 construccions de pedra seca, entre cabanes de volta, aljubs, basses, cadolles i marges. Un estudi de la Universitat de Lleida va determinar que en tenim 500 km. I fins i tot tenim l’únic palau renaixentista que queda a la comarca del Segrià. Portem anys posant en valor tot aquest ingent patrimoni, perquè creiem que pot dinamitzar la nostra economia.

Temps enrere vostès lluitaven per convertir les construccions de pedra seca en espais turístics…

Seguim lluitant-hi, com a ajuntament i com a Associació de Micropobles. Creiem que aquestes construccions, si no els donem un ús, acabaran deteriorant-se i caient. Vam aconseguir que el Departament de turisme els donés un ús com a allotjaments singulars, però això ha xocat amb la llei d’urbanisme, que no permet canviar els usos de les construccions existents.

Ara estem en converses tant amb Turisme com amb Urbanisme, per veure com poden fer un decret que permeti fer de les construccions de pedra seca uns allotjaments singulars compatibles amb la llei. És un tema complex. Però de vegades em plantejo que nosaltres tenim molts arbres i no impedim pas que Barcelona en planti més. En canvi, la llei d’urbanisme ens impedeix que ens desenvolupem, ja no industrialment, sinó amb serveis, dificultant-nos de fer coses que no són pas perjudicials per a la natura.

La llei d’urbanisme ens impedeix que ens desenvolupem, ja no industrialment, sinó amb serveis.

Molts alcaldes ens diuen que les decisions es prenen sovint sense tenir en compte el parer del territori. En el cas dels horts solars, per exemple…

Aquí no ens ha arribat el problema, però alguna alcaldessa coneguda em diu que li volen posar 700 hectàrees al terme dedicades a plaques solars. Això és una animalada. Està clar que al territori hem de ser solidaris amb les grans ciutats i que cal aprofitar aquesta mena d’energia, però les ciutats també han de ser capaces de generar les seves pròpies. 

El que passa és que els costos que tenim al món rural són molt inferiors dels que hi ha a les grans ciutats… Posar plaques a l’Aeroport de Barcelona és car. Posar-les als pobles, és barat. És una qüestió purament econòmica. Energies verdes i transició energètica, sí. Però d’una manera raonada i coherent, i també pactada i negociada amb tothom.

Parlem de l’ajuntament. En quin estat es troba l’economia municipal?

En aquests moments estem bé. No tant com per a tirar coets, però no tenim deutes amb ningú, ni tan sols amb cap banc o proveïdor. Paguem amb uns terminis molt raonables i coherents i encara ens queda una mica de romanent per fer avançaments mentre esperem que ens concedeixin algun ajut. Tenim els diners i els recursos per poder-ho fer. Per tant, tenim bona salut.

Quins projectes tenen en marxa pel que queda de legislatura?

Com podreu veure, aquí mateix, estem habilitant un edifici per tal d’eliminar-ne les barreres arquitectòniques, condicionar-lo i posar-hi un ascensor. Un altre dels problemes és habilitar alguns espais per acollir famílies en règim de lloguer i fer habitatges. Ja hem adquirit una casa del municipi i ara haurem d’esperar per veure si aconseguim algun ajut per rehabilitar-la energèticament.

També seguirem canviant el clavegueram i l’aigua potable d’un pla del municipi, que són sistemes antics o poc adequats a les nostres dimensions.

Com creu que serà l’estiu pels micropobles des del punt de vista del turisme?

Jo crec que serà un estiu diferent. Vull dir que no serà tant dolent com el de l’any passat. La gent té moltes ganes de començar a sortir i visitar llocs, a veure i conèixer coses noves. Potser aquesta pandèmia ens ha ajudat a valorar més el que tenim a casa. Crec que això beneficiarà els micropobles i ens ajudarà a diversificar la nostra economia.

Tampoc crec que sigui per tirar coets. Potser no podrem fer les mateixes festes majors del 2019, però sí que seran millors que les de 2020, tot i les restriccions que encara hi hagi.

Ens podria dir què és el millor que ha viscut al llarg d’aquests 14 anys com a alcalde?

Tinc molts moments. Sovint són coses petites a les que la gent no dona importància. De vegades el fet de casar una parella, o ajudar una família, és molt més important que la inauguració d’un nou edifici. 

Però el que més orgullós em fa sentir és haver ajudat a elevar l’autoestima dels veïns pel seu patrimoni i que avui en dia es comencin a creure que tenen un poble amb un patrimoni ric i amb infraestructures, que els ha d’ajudar a viure. Ens queda encara molt de camí per fer, però crec que és més important això que les edificacions i infraestructures que hem creat. I, a la vegada, és una base sòlida per evitar el despoblament i començar a fer que vinguin noves persones a viure aquí.

De vegades el fet de casar una parella, o ajudar una família, és molt més important que la inauguració d’un nou edifici.

Quines serien les reivindicacions dels alcaldes i alcaldesses de la zona, més enllà del que ens deia sobre els horts fotovoltaics?

La gran reivindicació és l’equilibri territorial del país. He obviat de dir-vos la paraula despoblament, perquè és gairebé necessari. Cal despoblar algunes zones de Catalunya per repoblar-ne unes altres. I això és part del reequilibri necessari, que passa per l’habitatge, la diversificació econòmica, la mobilitat física i virtual, la fibra òptica… També per serveis de tot tipus: comercials, educatius, sanitaris i culturals, que sempre se’ns obliden. Hem de ser capaços de donar activitat a la gent que us deia abans i que, a les sis de la tarda d’un dia d’hivern, ja no tenen res més a fer.

Quina mena d’activitats culturals proposaria?

Alguna vegada algú em va dir que faria un teatre. Cal fer teatres en tots els pobles? No pas. Però sí que molts pobles poden tenir tallers d’artesania, de restauració, clubs de lectura, xerrades de transició energètica o d’empoderament de la dona… Hem de tenir activitat cultural de manera regular, de tant en tant. Això és el que fa que els pobles segueixin vius. No hem de ser el jardí de les grans ciutats, sinó que hem de ser pobles vius que generem activitat i vida, en resum. Això és molt important. Els veïns dels micropobles han de tenir les mateixes oportunitats que els de les grans ciutats.

El gener passat l’Associació de Micropobles que vostè presideix va signar un conveni amb l’ACM. La col·laboració va en aquest sentit?

Sí. Nosaltres creiem que som una entitat municipalista molt especialitzada. En cap moment volem proporcionar serveis, perquè ni podem, ni tenim les infraestructures, ni és la nostra missió. Però volem ser un lobby d’influència perquè se’ns tingui en compte cada vegada que es fa una llei o normativa. I que se’ns pregunti. Per exemple, quan es va fer la llei de càmpings, nosaltres vam poder dir el que pensàvem. I ens van acollir moltes de les coses, dient-nos que teníem la raó. Aquest mateix decret de càmpings, fet des de Barcelona, no hauria estat el mateix.

El conveni amb l’ACM ens aporta aquesta influència. Nosaltres hi col·laborem perquè ens van dir que els agradaria molt que hi anéssim i els donéssim un cop de mà participant-hi. La relació és molt bona, com també ho és amb la Federació de Municipis, i crec que cal continuar així.

Se’ls consulta prou, als micropobles, en general?

Us he de dir la veritat: crec que la pandèmia ens ha fet ser més visibles. I gairebé hauríem d’estar agraïts. En aquests moments, tots els departaments de la Generalitat, cada vegada que pensen en alguna actuació o modificació normativa, ens convoquen, ens criden i ens diuen que n’hem de parlar.

Comencem a tenir certa visibilitat i creiem que amb el nou govern també la seguirem tenint. Una altra cosa interessant és l’Agenda Rural, que se sap que s’està redactant. Hi ha una Comissió Interdepartamental per al Despoblament Rural de Catalunya, que li va fer un encàrrec a l’Associació d’Iniciatives Rurals de Catalunya, i aquesta ha comptat amb l’ACM i l’Associació de Micropobles. Estem molt presents en aquesta edició de l’agenda rural, que crec que és molt interessant i ambiciosa per a tot el país. Ens hem inspirat en els redactors de l’agenda rural francesa.

Us he de dir la veritat: crec que la pandèmia ens ha fet ser més visibles. I gairebé hauríem d’estar agraïts.

Parlant d’agendes, ens podria dir quina és la seva agenda d’avui? 

A primera hora del matí, a les 8, he vingut a l’ajuntament i he despatxat amb la secretària i el tècnic de desenvolupament local. És una persona que presta serveis a la comunitat de municipis del Segrià Sec, que la composen Almatret, Sarroca, Llardecans, Torrebesses i Maials. Avui li tocava venir al poble. També he tingut la visita d’un arquitecte per parlar d’uns parcs infantils i, seguidament, he despatxat els correus.

Aquesta tarda tinc un parell de reunions virtuals. Una amb la sectorial dels Micropobles i l’altra amb la sectorial d’acció social i turisme, que portem un projecte de refugiats i el projecte Itineraa per portar concerts de Jazz, Blues i Bossa Nova a 80 municipis catalans. I a les set de la tarda, ple municipal. Així que ja veieu: per jubilat que estigui, déu n’hi do.

Nascut a Torre-Serona, al Segrià, i dedicat a l’educació durant quaranta anys, molts dels quals els va dedicar a fer de professor de l’institut de formació professional Caparrella, a Lleida ciutat. Fa 14 anys va rebre una petició del veïnat per presentar-se d’alcalde i va acceptar. Va guanyar les eleccions i des d’aleshores es dedica en cos i ànima a l’alcaldia. Persona molt vinculada a les entitats socials, particularment a la promoció de l’ocupació juvenil entre col·lectius en risc, va fundar i liderar, durant 30 anys, el Col·lectiu d’Iniciatives Juvenils contra l’Atur (CIJCA). També presideix l’Associació de Micropobles de Catalunya.

QÜESTIONARI IMPERTINENT

  • Un llibre especial: “Mecanoscrit del segon origen”, de Manuel de Pedrolo. Juvenil, però sempre m’ha agradat molt.
  • Una pel·lícula: Soc poc cinèfil. Però “La Misión” em va cridar molt l’atenció. També les que fa l’Aída Flix.
  • Una cançó: “Eso que tú me das”, de Pau Donés. I el “Bon dia” dels Pets.
  • Un plat de cuina: El ternasco. 
  • Una beguda. El vi.
  • Un país. Catalunya.
  • Un viatge. Itàlia
  • Un esport. Bàsquet. 
  • El que més valora d’una persona. La sinceritat, l’honradesa, la solidaritat… Són valors que m’atrauen molt.

Torrebesses

En plena comarca del Segrià, i a gairebé la mateixa distància de Lleida que de Fraga, hi trobem el poble de Torrebesses, del que es diu que el nom li ve per unes torres bessones que fortificaven un mas senyorial en temps previs a la reconquesta cristiana. El poble té actualment una mica menys de 300 habitants, està envoltat de camps de conreu i és molt apreciable el seu conjunt monumental, format per un castell, una església romànica i diversos casals renaixentistes i casals que trobem en ple nucli del municipi. Destaquen també les més de 400 construccions de pedra seca (cabanes de volta, aljubs, basses, pous i cadolles, etcètera) que, des de sempre, i fins a dia d’avui, han protegit les persones i retingut l’aigua de pluja. Precisament, el Centre d’Interpretació de la Pedra Seca ofereix un itinerari que ajuda a descobrir aquestes arts constructives centenàries.

Recomanat per alcaldes.eu

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.