El director general de MOBA Espanya és enginyer de telecomunicacions i compta amb una llarga experiència en empreses multinacionals com ara Sharp. L’any 1998, mentre participava en un projecte de dos anys als Estats Units, va conèixer de primera mà les tecnologies pioneres en la gestió de residus. En tornar a Catalunya va fundar una startup especialitzada en aquest àmbit. Poc després, el 2004, la multinacional MOBA hi va entrar en contacte. Originari d’Alemanya, aquest grup es líder mundial en tecnologies de la gestió de residus i va establir un acord de fusió empresarial amb el projecte de Vilatersana. Des d’aleshores, el nostre entrevistat s’ha dedicat a desenvolupar aquest projecte.
MOBA proposa sistemes que fan possible el pagament per generació de residus
És una empresa d’origen europeu que s’ha anat internacionalitzant. Actualment està present a tota Europa i compta amb delegacions pròpies a Estats Units, Brasil, Xile, Austràlia, Xina, la Índia… I també té una xarxa de distribuïdors en països de tot el món. Tot i la seva extensió geogràfica, integra 700 persones i representa una facturació de 85 milions d’euros anuals. Encara és una empresa familiar. La segona generació de la família és la que gestiona des d’Alemanya.
En aquell país sempre hi ha hagut un lideratge en les tecnologies ambientals. Potser ells van ser els que van despertar el sentiment “verd” en la consciència social…
Així és. De fet, en l’àmbit de la gestió de residus, els alemanys ens porten un gran avantatge a tota la resta. Tenen unes taxes de reciclatge molt elevades, per sobre del 60%. I en els municipis, la taxa està per sobre del 90%. En el nostre cas tot just estem arribant al 30%. Cert és que ells porten més de 20 anys fent-ho i que nosaltres comencem a aplicar els mateixos sistemes i metodologies que ens permeten donar un salt en la recollida selectiva. Podrem passar del 30% al 80%…
“Els alemanys ens porten un gran avantatge a tota la resta. Tenen unes taxes de reciclatge molt elevades, per sobre del 60%. I en els municipis, la taxa està per sobre del 90%. En el nostre cas tot just estem arribant al 30%”
La gestió dels residus és tot un món. Hi ha un únic sistema vàlid per a gestionar?
Els sistemes no tenen a veure. A Espanya, per exemple, tenim la recollida industrial i la municipal. En el primer cas, el tipus de facturació que tinguis establerta amb el client determina el seu comportament. En l’àmbit municipal, el ciutadà és anònim i actua com a generador de residus, però no com a client directe. Per tant, no tenen incentiu a reciclar. És com si tinguéssim un cotxe sense matrícula: sempre hi hauria qui voldria posar-lo a 300 km per hora, perquè no rebria cap multa.
Als països nòrdics, en canvi, els generadors de residus no són mai anònims. A través de sistemes de contenidors porta a porta, o d’accés limitat a persones que tinguin targetes identificadores, trenquem l’anonimat i podem conèixer el comportament de cada persona i facturar-li en funció del que recicli. Amb això podem treballar molt bé la conscienciació. Les tecnologies que desenvolupem nosaltres es basen en un comptador de la brossa que generen les persones. És un concepte semblant al del comptador de la llum, que permet pagar en funció del consum, controlar el client, etcètera. Els ajuntaments se’n poden valdre per establir una relació nova amb el ciutadà.
“Molts ciutadans no tenen incentiu a reciclar. És com si tinguéssim un cotxe sense matrícula: sempre hi hauria qui voldria posar-lo a 300 km per hora, perquè no rebria cap multa”
Quants municipis compten ja amb les tecnologies que vostès ofereixen?
En són més de 200. Hi ha alguns municipis que són petits. Però, o bé han passat al sistema de recollida porta a porta, o bé han passat a tancar els contenidors i a integrar-hi sistemes d’identificació mitjançant una targeta municipal.
S’han trobat amb picaresques?
De vegades, els veïns d’un municipi que cobra per la generació de residus van a tirar les escombraries al municipi del costat, on no els cobren. D’això se’n diu “turisme de residus”. És un fenomen molt estudiat. Però li he de dir que té un apogeu en el moment en què s’implanten sistemes d’aquest estil. A la llarga, la gent es queda al seu municipi, perquè generalment a ningú li agrada gaire passejar les escombraries de poble a poble… La pràctica és molt minoritària.
“De vegades, els veïns d’un municipi que cobra per la generació de residus van a tirar les escombraries al municipi del costat, on no els cobren. D’això se’n diu ‘turisme de residus’”
Tots aquests sistemes són molt nous i segurament deuen necessitar una forta inversió en tecnologia. El seu departament de I+D és capaç de finançar tota aquesta recerca?
Tots els nostres equipaments, ja siguin productes de software com de hardware, s’han finançat amb fons propis. Cal dir que, puntualment, hem pogut participar en algun projecte europeu, en algun H-2020. En general, però, ens ho fem tot a casa.
I, expliqui’ns: com funcionen aquestes targetes? N’hi ha una per família? Una per vivenda, potser? Quan es presenten, s’obren els contenidors?
Així és. Cada família pot tenir una o més targetes assignades a la seva vivenda. A partir d’aquí, es registra cada vegada que fan servir un contenidor per abocar-hi un o altre residu. D’això en podem inferir el comportament i veure si realment estan reciclant o no. A més de tenir la referència alemanya, aquí comencem a tenir experiències a ciutats com Inca, Manacor, Esplugues de Llobregat, Sant Just…
El mateix contenidor és el que enregistra la mena de residus que s’hi aboca?
No. El contenidor només enregistra qui i quan s’ha obert. Si la brossa que hi aboquem no correspon a la mena de residu del contenidor, aleshores tenim mètodes de control. Per exemple, les bosses poden estar identificades amb una etiqueta, o un codi QR o de barres, i podem conèixer qui les ha llançat al contenidor erroni. També podem acompanyar això amb inspeccions puntuals per veure qui ho està fent malament i poder-hi actuar.
Quina creu vostè que és la millor estratègia per canviar el comportament en aquest tema? Bonificar o penalitzar?
Aquesta és la gran pregunta estratègica. Soc del parer que cal posar una penalització elevada al rebuig (que és la fracció de residus que no es pot separar) i fer que la resta de residus siguin gratuïts. D’aquesta manera estem incentivant la gent a fer-ho bé i penalitzant els mals comportaments. A Europa és el que més ha funcionat i és el que porta els millors ratis de resultats.
A Espanya portem molts anys amb els contenidors al carrer, i hi ha moltes campanyes de comunicació. Però hi ha una mena de topall: un cert percentatge de la població sembla insensible al canvi d’hàbits per molta comunicació que facis. Rascar-los la butxaca sembla que és el mètode més eficaç per assolir l’objectiu.
“A Espanya portem molts anys amb els contenidors al carrer, i hi ha moltes campanyes de comunicació. Però hi ha una mena de topall: un cert percentatge de la població és insensible al canvi d’hàbits per molta comunicació que facis. Rascar-los la butxaca sembla que és el mètode més eficaç per assolir l’objectiu”
Abans esmentava els horitzons 2020. Ja hi som. Quin és ara el nou horitzó estratègic?
Òbviament no ho decidim nosaltres, però la UE marcava l’objectiu per a l’any vinent. El 2020 tots els municipis d’Europa havien d’estar en una taxa de reciclatge per sobre del 50% o serien sancionats. Ja anem tard.
Doncs les Nacions Unides fixen una nova fita pel 2030…
Cada cinc anys hi ha un augment d’un 5% en el percentatge de reciclatge esperat. El 2030 hauríem d’estar en un 60%. No sé si hi arribarem, però com a mínim la intenció hi és. La cosa no va de broma. A més, Catalunya està fent els deures mitjançant l’Agència de Residus. S’està dedicant a ajudar els municipis a canviar les maneres de treballar, a gestionar els residus per aconseguir tots els objectius.
Una de les maneres d’evolució de les tecnologies és la connectivitat. Hi ha algun progrés en això, en el seu àmbit?
Sí! El que nosaltres estem fent és donar eines tant a les empreses com als ajuntaments per gestionar i optimitzar la recollida. Connectant dispositius és com es pot millorar el servei, reduir costos, optimitzar itineraris, fer recorreguts menors i menys emissions. A banda, també podem aplicar polítiques de pagament o bonificació de manera més precisa.
“Catalunya està fent els deures mitjançant l’Agència de Residus. S’està dedicant a ajudar els municipis a canviar les maneres de treballar, a gestionar els residus per aconseguir tots els objectius ambientals”
Vostès adapten les seves solucions a qualsevol mena de contenidor, o han de ser uns contenidors especials, d’alguna marca en concret?
Treballem amb qualsevol tipus de contenidor. Amb totes les marques. Ens hi adaptem. Aquí mateix, a la fira Municipalia, hi ha diverses empreses proveïdores que ofereixen distintes modalitats de contenidors tancats. Nosaltres fabriquem la tecnologia i la hi apliquem, la posem en marxa i en fem el seguiment. Tant en contenidors com en vehicles. Els vehicles de recollida també els equipem amb sistemes que identifiquen i tracen els contenidors que porten, a partir de tecnologia GPS i ordinadors que tenen les rutes programades.
El procés del reciclatge presenta diversos punts crítics. Un és a l’hora d’abocar les deixalles al contenidor adequat i l’altre és el del tractament de les deixalles. Vostès tenen solució per a tots aquests problemes?
La nostra tecnologia s’aplica en les fases prèvies a la recollida i en la recollida mateixa. En el tractament no hi entrem. És obvi que com més bé separes en origen, millor aprofitament aconsegueixes. Estem entrant en el concepte de l’economia circular, en què el residu es comença a considerar recurs, i no residu. Si ho separem prou bé, és possible fer-ho.
Vostè va estudiar enginyeria de Telecomunicacions. Es plantejava que algun dia estaria parlant d’economia circular?
No pas. Aleshores el medi ambient no era un tema candent. En acabar vaig entrar a treballar a Sharp, que era una empresa que aleshores dissenyava televisors. En el moment en què vaig sortir-ne, estàvem dissenyant les pantalles planes de plasma, cap a l’any 1997. El canvi professional que vaig viure em va motivar molt. Vaig veure que podia aplicar els meus coneixements de tecnologia en l’àmbit mediambiental. Crec que la meva aportació és major en aquest terreny que dissenyant televisors.
Quan vostè va a visitar un ajuntament per explicar les seves solucions, quin és el seu interlocutor natural? Creu que tenen prou consciència ambiental?
Normalment, els tècnics municipals amb els que ens reunim ja porten molts anys en el sector i coneixien molt bé l’àmbit. No obstant, moltes d’aquestes decisions acaben sent polítiques. Podríem dir que tenim dos interlocutors: els regidors de medi ambient i els tècnics de residus. Normalment, qui en sap més és el tècnic.
