Francesc Roig Queralt: L’habitatge, primer factor d’exclusió social a Catalunya

0
40

Dins del Cicle de Pobresa Energètica que vam endegar fa unes setmanes, i que inclou col·loquis i articles de les principals institucions de la Taula del Tercer Sector, avui us portem aquest interessant article del president de Càritas Catalunya, el Sr. Francesc Roig, en relació a l’habitatge, o a la falta del mateix. 

Francesc Roig Queralt (La Canonja – 1955), està casat i és pare de tres fills. Llicenciat en Filologia Romànica-Hispànica per la Universitat de Barcelona, és membre de l’Associació Internacional de Llengua i Literatura Catalanes i membre fundador i president del Centre d’Estudis Canongins Ponç de Castellví. A més, és membre del patronat de la Fundació privada Mútua Catalana i autor d’una àmplia bibliografia tant de poesia com de recerca històrico-literària.Roig ha estat inspector en cap d’Ensenyament dels Serveis Territorials a Tarragona fins a la seva jubilació. És director de Càritas Diocesana de Tarragona des del març del 2010, servei que exerceix com a voluntari de la institució i que compagina amb la responsabilitat de president de Càritas Catalunya. També és membre de Consell pastoral de la parròquia de Sant Sebastià de la Canonja.

President de Càritas Catalunya

Caldrà afirmar d’entrada que, ens aquests moments de crisi pandèmica, l’habitatge és el primer factor d’exclusió social a Catalunya, juntament amb les altres moltes dificultats que tenen milers de persones per accedir al mercat laboral.

Així ho constata la Memòria 2019 de les Càritas diocesanes amb seu a Catalunya, que ja posava de manifest la complicada situació social  amb l’acompanyament del conjunt de Càritas a 82.139 llars on hi vivien 217.171 persones, en situació de risc d’exclusió social, a través de 2.097 serveis i projectes amb el suport imprescindible de 12.991 voluntaris i  595 professionals contractats. Tot això va suposar una  inversió econòmica anual, de tot el 2019, de 46,37 milions d’euros.
Els col·lectius més afectats per aquesta exclusió social van ser les famílies amb fills i les mares soles, així com les persones que provenien d’altres països i que no tenien, i en bona part encara no tenen, la seva situació regularitzada, o bé cauen en la irregularitat sobrevinguda. La conclusió més preocupant d’aquesta realitat constatada  és que pràcticament la meitat de les persones ateses per Càritas NO disposa d’un habitatge digne, proporció que augmenta any rere any. En concret, des del 34% que representaven el 2017, al 48% el 2018, fins al 49% el 2019. Quan es tinguin les estadístiques globals d’aquest 2020 que ja tanquem, la realitat de la crisi pandèmica sanitària amb les seves inevitables conseqüències socials es veurà indefectiblement molt augmentada, però l’informe L’impacte de la crisi de la COVID-19 en les llars ateses per Càritas Diocesana de Barcelona (segona onada 2020), presentat dies enrere ja ens avança que anem a pitjor:
El 64,1 % de les llars ateses per Càritas Diocesana de Barcelona no disposava d’una llar digna el setembre del 2020, essent el relloguer d’habitacions el règim de tinença més habitual, amb un 39,3% de les llars ateses en aquesta situació, seguit del 29,1% en règim de lloguer
Aquesta radiografia sobre la situació social a Catalunya va quedar també palesada a l’Informe sobre exclusió i desenvolupament social – Catalunya 2018, elaborat per la Fundación FOESSA de Càritas, presentat el 2019, i que ja posava de manifest que 1,5 milions de persones a Catalunya estaven en situació d’exclusió social (el 9,8% en exclusió moderada, i el 9,6% en exclusió severa). Una situació que esclatà amb la primera crisi del 2008 i que hem anat arrossegant fins avui. Persones i famílies que des de llavors demanen ajuda -a causa de la seva gran vulnerabilitat- i que no veuen una sortida a la seva situació. 
Durant l’any 2018, gairebé 3 de cada 10 persones ja tenien dificultats relacionades amb l’habitatge. Malgrat que la recuperació econòmica havia millorat els ingressos de les famílies, l’elevat cost de l’habitatge condemnava el 12,4% de la població a l’exclusió severa1. El 4% vivia en un habitatge insegur2, i el 16%, en un habitatge inadequat3.
Aquestes situacions són molt preocupants, i més tenint en compte que, per exemple, a l’Àrea Metropolitana de Barcelona hi ha 179.000 persones que viuen en sistema de  relloguer i 660.000 persones en situació d’habitatge inadequat.
El sistema de relloguer suposa una doble exclusió, perquè les persones afectades no tenen ajudes al lloguer. A més a més, sovint totes aquestes  persones nouvingudes que malviuen en infrahabitatges o en situació d’amuntegament, no veuen reconegut el seu arrelament i, per tant, tenen moltes dificultats per a l’empadronament, única  porta d’accés imprescindible per a poder demanar les prestacions dels serveis socials municipals.  
La dificultat d’empadronament i les contínues mancances d’atenció presencial -per part d’algunes administracions locals- que han trobat moltes d’aquestes persones nouvingudes o que ja fa temps que viuen a Catalunya, ratlla la insolidaritat institucional, sobretot en aquells municipis en què es negligeix sistemàticament aquest servei. Una  situació que té com a conseqüència el desplaçament cap als municipis propers més permissius i també la posterior guetització.
A més a més d’això cal insistir també en el fet que la meitat de les llars ateses per Càritas han tingut dificultats per fer front a la hipoteca o el lloguer, o no han tingut prou diners per pagar els subministraments. Com a conseqüència, una gran majoria de les llars s’han vist obligades a demanar ajuda econòmica o de qualsevol altre tipus, tant a institucions (61,7%), a l’Administració pública (42%), com també a familiars i amics (39,6%).  Una  situació crítica, a la qual cal afegir que un 68,2 % dels membres de les llars ateses per Càritas en edat laboral ja estaven a l’atur, la qual cosa  suposa un augment de 21 punts percentuals respecte a principis de març de 2020. Això ha provocat que els ingressos de les llars hagin caigut un 33%,  amb una mitjana d’ingrés mensual de  536€.  Això planteja que una de cada 4 llars no disposa de cap ingrés. Si al febrer de 2019, les famílies sense ingressos suposaven el 8,5% de les llars ateses per Càritas a Catalunya, a principis de maig s’elevaven a un 23%. Aquest augment vertiginós de prop de 15 punts percentuals significa que hi ha un bon nombre de llars que no ha aconseguit ingressos laborals, i que, a més, tampoc estan rebent ajudes per part de l’Administració.
També la precarietat laboral s’ha vist agreujada per dos motors: la parcialitat involuntària i la temporalitat dels treballs. 
La paralització de l’economia a causa del confinament pandèmic ha afectat en bona part les activitats informals (economia submergida), com els serveis domèstics, la cura i l’acompanyament de persones menors, majors i dependents, la venda ambulant o la recollida de residus. Aquestes ocupacions tenen més pes a les llars ateses per les Càritas catalanes que no pas a les llars ateses per les Càritas del conjunt de l’Estat espanyol.
I és que si durant la crisi 2008 – 2014  les famílies afectades van poder comptar en gran mesura amb l’element amortidor de l’ajut econòmic dels avis per tal d’alleugerir els estralls de la crisi, avui cal dir clarament que la xarxa de protecció social i familiar de les persones més vulnerables ja ha exhaurit totes aquestes reserves d’ajuda.
La COVID-19, crisi sanitària i crisi social
Tot i que la corba sanitària es va anivellant progressivament -i més que ho farà amb les vacunacions-, no passa el mateix amb la corba de l’exclusió social que segueix  pujant exponencialment. La pobresa rebrota i això es constata clarament perquè s’està produint un increment alarmant del nombre de peticions que s’adrecen a Càritas i a altres entitats socials del tercer sector, sobretot per a ajudes de primera necessitat. Algunes Càritas diocesanes catalanes, ja han arribat al límit dels seus recursos per a la cobertura de les necessitats bàsiques (alimentació, habitatge, despeses vinculades a l’habitatge, etc.).  A més a més, els ERTO no acaben d’arribar de manera regularitzada i la tramitació de l’ingrés mínim vital (IMV) estatal és una cursa d’obstacles permanent. Les vacunes resoldran la crisi sanitària, però no són la solució per a les injustícies econòmiques i socials.
Per tant, la pobresa i l’exclusió social s’estan estenent i cada vegada més augmenta el nombre de persones en situació de desprotecció, tal i com exposa l’informe sobre L’impacte de la COVID-19 en les famílies ateses per les Càritas amb seu a Catalunya. Resultats de la primera onada – Juliol de 2020.
Pel que fa l’habitatge, el darrer informe de Càritas Diocesana de Barcelona, esmentat anteriorment, posa de manifest que malgrat que les mínimes i provisionals millores en l’ocupació de l’estiu passat, les dificultats associades a l’habitatge afecten un nombre elevat de persones ateses i impliquen un elevat risc de desnonament per a gairebé la meitat en no poder fer front als pagaments. Per a una gran part de les llars ateses, les perspectives del seu futur residencial són poc esperançadores. Així, el 45,3% no poden pagar factures de subministraments, i una proporció idèntica no pot pagar les despeses d’allotjament; d’altra banda són cada cop més les famílies que pensen a cercar un habitatge més econòmic (27,7%) que amb les dificultats del mercat actual pot suposar viure en condicions inadequades; i el 17,8% ha patit amenaces d’expulsió del seu habitatge actual.
Aquestes precarietats i riscos afecten de manera més intensa les llars que viuen de lloguer o de relloguer i que són la gran majoria de les persones atestes per Càritas. Es detecta que en la segona onada de la recerca, els i les arrendadores mostren cada cop menys disponibilitat a flexibilitzar les condicions4
  • En primer lloc només un 24,4% ha pogut negociar l’ajornament d’algun pagament, és a dir, pràcticament 3 de cada 4 llars han hagut de mantenir les condicions de despesa de lloguer (de l’habitatge o de l’habitació) malgrat estar en una situació econòmica molt més precària.
  • Encara que augmenta lleugerament el percentatge de persones que han aconseguit una baixada de preu de lloguer continua sent una proporció molt reduïda de casos (7,6%, 3,5 punts més que l’abril).
  • El 12,8% ha vist com els intentaven apujar el preu, i un 4,7% ha patit altres intents d’abús (rescindir, expulsar…), si bé aquesta situació es redueix respecte a l’abril.
És per tot això que des de Càritas, i també des d’altres organitzacions socials del nostre entorn, hem demanat als diferents16 governs un urgentíssim canvi de paradigma en què s’han d’abordar de manera prioritària qüestions punyents i vitals com: la implementació d’una renda bàsica -ja sigui universal o no-, la regulació del sector immobiliari (sobretot pel que fa a l’habitatge de lloguer); un canvi de model productiu;  generació de feina estable i de qualitat, especialment per als joves;  canvis en la política migratòria i d’asil (quan resulta que ara tornem a  necessitar els immigrants, encara que estiguin en situació irregular, per assegurar collites i serveis, i fa quatre dies  alguns sectors en blasmaven obertament), la creació d’un nou pacte polític  que garanteixi les pensions actuals i futures; el suport real a la petita i mitjana empresa -veritable eix vertebrador de l’economia del país-, i molts altres temes que estan al calaix de l’oblit des de fa més d’una dècada. 
Aquesta realitat prefigura, per als propers dos anys, un horitzó difícil, complicat,  -amb una allau massiva de persones que s’estan quedant a la cuneta- i que posarà a prova tots els recursos de Càritas, i també tota la nostra xarxa solidària de comunitats cristianes, així com també els recursos d’altres organitzacions socials, companyes de trinxera en aquesta lluita contra la pobresa. Perquè a Càritas no hem de ser tan sols reconeguts pels serveis que oferim, sinó també per l’amor que donem. I és que el gran tresor de la corresponsabilitat se sustenta en dos eixos primordials: la inversió de temps en els altres i l’amor compartit amb esperit de servei. 
Davant, doncs, la tercera onada de la COVID-19 que anuncien els experts, cal preparar-se  per afrontar la situació que ens està arribant i la que arribarà, i que demana més dosis de realisme que mai per part de totes les forces polítiques, sindicals i empresarials per tal de  bastir un pla de xoc immediat
Enfront d’aquesta situació les entitats socials, com Càritas Catalunya, estan assumint una feina substitutòria del servei públic. Per això el reconeixement de la nostra tasca ha d’anar més enllà de la retòrica institucional. La nostra capil·laritat és única, però necessita també del suport de les administracions públiques. Per sortir d’aquesta situació, les entitats socials necessiten continuïtat financera, estabilitat, i quelcom que s’hauria de concretar en un pla de suport econòmic al Tercer Sector Social, però especialment a les entitats que estan en primera línia de xoc.
D’altra banda, algunes administracions locals han jugat un paper galdós durant la pandèmia. Ens segueix preocupant que els serveis socials d’alguns ajuntaments  tan sols atenguin les persones vulnerables telemàticament (amb notables dificultats informàtiques o telefòniques) i que no ho facin de manera presencial, amb les necessàries prevencions sanitàries, per tal de fer més fàcil la proximitat d’ajuda i acompanyament, com a veritables serveis essencials que són. Moltes de les  persones vulnerables que demanen atenció no tenen ni recursos econòmics ni formació tecnològica, per poder accedir als ajuts amb els requeriments administratius que comporten. Cal ser coherents també en l’exemplaritat, tal com ho han estat altres  sectors com els de  distribució d’aliments o dels transports, que des del primer dia de la pandèmia  han treballat solidàriament, malgrat la precarietat d’EPI, i han posat en risc  la seva salut i també la de les seves famílies.
I tornant al tema inicial ens hauríem de preguntar: on està la política d’habitatge social (sobretot de lloguer) que faci front a aquest dret vulnerat?  Se’n parla des de fa anys, però la majoria de respostes obtingudes, tant de l’Administració central com de les autonòmiques o locals, són  gairebé inexistents i, des de Càritas continuem demanant l’ampliació del parc d’habitatge públic, especialment el de lloguer; facilitar l’accés al lloguer de mercat a la població en situació d’exclusió social; aprovar l’estratègia integral per a l’abordatge del sensellarisme a Catalunya; i garantir el dret a l’energia.
El papa Francesc ens esperonava a les entitats socials d’Església cap a una nova imaginació de la caritat (entenent caritat com a amor fratern). Potser hem d’extrapolar aquesta idea i demanar a tots els agents socials, però sobretot a les administracions públiques, que cal més imaginació (i sobretot acció proactiva) per donar solucions als problemes de l’habitatge, de l’atur o de la desprotecció social. Ens hi va el futur, però sobretot  la cohesió social de Catalunya.

1 És a dir, el 12,4 % de la població catalana pagava unes despeses excessives per habitatge, de manera que, un cop havien fet front a les despeses d’habitatge (incloent-hi els subministraments), es quedaven en situació d’exclusió social severa.
2 Les situacions d’habitatge insegur, segons les categories ETHOS d’exclusió residencial, inclouen les famílies que no tenen un contracte de lloguer, les famílies que viuen en habitacions rellogades sense cap document acreditatiu, les famílies en risc de pèrdua o de desnonament i les situacions de violència intrafamiliar.
3 Les situacions d’habitatge inadequat, segons les categories ETHOS d’exclusió residencial, inclouen les situacions d’infrahabitatge, d’amuntegament i els assentaments informals.
4 Dades extretes de l’informe de Càritas Diocesana de Barcelona (2020). L’impacte de la crisi de la COVID-19 en les llars ateses per Càritas Diocesana de Barcelona (segona onada 2020), presentat ahir, 16 de desembre.

 

FER UN COMENTARI

Please enter your comment!
Please enter your name here

Alcaldes.eu es reserva el dret de revisar els comentaris i de no publicar-los en cas de no ser apropiats.